A les darreres dècades del segle XIX, es van produir algunes de les mobilitzacions més importants de la història del moviment obrer internacional. Eren les que tenien com a objectiu l’aconseguir millores en les condicions de treball i concretament per la limitació de l’extensa jornada laboral que es treballava fins aleshores. Es tractava d’aconseguir les 8 hores de treball, les 8 hores de descans i les 8 hores per al lleure. Uns fets dramàtics durant les mobilitzacions i vagues, en aquell 1886, van fer consignar la data del Primer de Maig com la festivitat internacional dels treballadors.
Ara, en el segle XXI, sembla que anem en sentit contrari a l’avenç social i les conquestes laborals aconseguides en els segles XIX i XX. I hi ha un responsable amb nom i cognoms: la Unió Europea.
Una UE que podem dir que segueix la marxa del cranc, és a dir, anant enrere tant en el camp social com en el camp dels drets laborals. Una Unió Europea que està posant molts treballadors contra les cordes amb la seva política econòmica i monetària.
Però aquest cranc en aquest moment està utilitzant les seves pinces agressivament:
Una, per aprovar, el passat 10 de juny, una directiva d’ordenació del temps de treball, que ens pot fer retornar als temps d’abans d’aquell Primer de maig de 1886. Una directiva que per un costat incorpora un acord privat, inclòs desprès de signar el contracte de treball, entre l’empresari i el treballador que permet un increment de la jornada laboral. També introdueix la possibilitat d’ampliar la jornada laboral fins a 60, 65 o 78 hores per setmana. A més es redefineix el concepte de “temps de treball” considerant temps de treball el temps que s’estigui en activitat, pretenent no considerar com a “temps de treball” els períodes que s’ha de romandre a l’empresa o estant requerits: per exemple, les guàrdies mèdiques. Amb aquesta proposta difícilment es podrà mantenir aquella realitat, de les 8-8-8, que van fer possible els nostres avantpassats.
L’ altra pinça en aquest moment podria ser l’anomenada “directiva de la vergonya” una directiva de retorn dels immigrants, que comportarà la deportació, com a delinqüents, d’aquells que l’únic delicte que han comès es no tenir papers i haver vingut buscant una vida millor. Però que a més poden ser internats, fins a 18 mesos, en centres d’internament que presenten unes condicions més que qüestionables. En resum, criminalitza de nou el fet migratori.
Però als crancs, les dues pinces s’acompanyen de més potes, i que en aquest cas de la UE podrien suposar el Tractat de Lisboa. Un tractat, al qual Irlanda ha dit que no i que en molts altres països ni coneixerem ni podrem opinar d’ell. Un tractat que seguint l’estela de la malmesa Constitució Europea (?) ens promet més del mateix, involució.
Un cranc amb nom “Unió Europea”, al qual haurem de tallar pinces i potes si no volem veure com es va menjant tots els drets socials i laborals aconseguits durant molt de temps.
Miguel de la Rubia
Ara, en el segle XXI, sembla que anem en sentit contrari a l’avenç social i les conquestes laborals aconseguides en els segles XIX i XX. I hi ha un responsable amb nom i cognoms: la Unió Europea.
Una UE que podem dir que segueix la marxa del cranc, és a dir, anant enrere tant en el camp social com en el camp dels drets laborals. Una Unió Europea que està posant molts treballadors contra les cordes amb la seva política econòmica i monetària.
Però aquest cranc en aquest moment està utilitzant les seves pinces agressivament:
Una, per aprovar, el passat 10 de juny, una directiva d’ordenació del temps de treball, que ens pot fer retornar als temps d’abans d’aquell Primer de maig de 1886. Una directiva que per un costat incorpora un acord privat, inclòs desprès de signar el contracte de treball, entre l’empresari i el treballador que permet un increment de la jornada laboral. També introdueix la possibilitat d’ampliar la jornada laboral fins a 60, 65 o 78 hores per setmana. A més es redefineix el concepte de “temps de treball” considerant temps de treball el temps que s’estigui en activitat, pretenent no considerar com a “temps de treball” els períodes que s’ha de romandre a l’empresa o estant requerits: per exemple, les guàrdies mèdiques. Amb aquesta proposta difícilment es podrà mantenir aquella realitat, de les 8-8-8, que van fer possible els nostres avantpassats.
L’ altra pinça en aquest moment podria ser l’anomenada “directiva de la vergonya” una directiva de retorn dels immigrants, que comportarà la deportació, com a delinqüents, d’aquells que l’únic delicte que han comès es no tenir papers i haver vingut buscant una vida millor. Però que a més poden ser internats, fins a 18 mesos, en centres d’internament que presenten unes condicions més que qüestionables. En resum, criminalitza de nou el fet migratori.
Però als crancs, les dues pinces s’acompanyen de més potes, i que en aquest cas de la UE podrien suposar el Tractat de Lisboa. Un tractat, al qual Irlanda ha dit que no i que en molts altres països ni coneixerem ni podrem opinar d’ell. Un tractat que seguint l’estela de la malmesa Constitució Europea (?) ens promet més del mateix, involució.
Un cranc amb nom “Unió Europea”, al qual haurem de tallar pinces i potes si no volem veure com es va menjant tots els drets socials i laborals aconseguits durant molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada