Una pedra a la sabata...

… de les administracions públiques hem de ser les persones que veiem la pobresa de la vora, per tal de contribuir, amb la nostra insistència, a fer prendre, a qui correspongui, mesures polítiques que l’evitin. Així ens parlava a una bona colla de persones vinculades a Càritas de Viladecans Mercè Darnell, treballadora social i antropòloga el passat 26 de juny.
Va ser durant una xerrada sobre la necessitat de la sensibilització i arran de la presentació de la memòria de Càritas a Viladecans l’any 2007. (podeu baixar-vos la memòria de Càritas, si us interessa, aquí).

Un sistema complementari

Penso que la Mercè Darnell tenia raó. I no pas per ganes de dir sempre que les administracions públiques no treballen bé, sinó perquè sovint la pobresa esdevé invisible als ulls dels ciutadans. També perquè la realitat social canvia a grans velocitats mentre que les institucions com ara el sistema de Serveis Socials, tenen estructures en general poc àgils. De fet són dos sistemes que es complementen mútuament. Les entitats socials poden detectar determinades necessitats i fins i tot donar-hi resposta més ràpidament, però no tenen ni els recursos ni la solidesa ni, òbviament, la potestat de governar o de legislar des d’una perspectiva àmplia i global. I les administracions tendeixen a la lentitud i a la rutina per naturalesa, senzillament perquè són grans i complexes, al marge del seu nivell d’eficàcia.

Fer-nos sensibles per impulsar canvis

Aquesta tasca de sensibilització, no només de les administracions, sinó també dels ciutadans, és igualment indispensable si es vol evitar de caure en el paternalisme o en la beneficència. A les entitats com Càritas s’atenen les persones que pateixen determinades mancances justament perquè deixin de patir-les. I seria pretenciós i prepotent pensar que amb la nostra sola intervenció, sovint insignificant en relació a la dificultat real de la gent, les coses s’arreglen. Si anem a fons dels problemes, hem d’anar també a les causes que els provoquen, que solen ser complexes i d’ampli abast i que solen tenir una dimensió política important. D’aquí que sigui fonamental i desitjable la vinculació entre qui s’ocupa de la gent que pateix i qui s’ocupa de la política.

El plus del voluntariat

Un altre aspecte a tenir en compte és que el teixit social que és en contacte amb les persones més vulnerables pot jugar un paper insubstituïble d’acollida i normalització que per part dels professionals difícilment es pot donar. Perquè es fan rols diferents, que requereixen un determinat marc per ser eficaços, i perquè els professionals són limitats i a més són vistos sovint com a persones amb poder. Un exemple: la psicòloga o la treballadora social que atén una persona o un grup de persones no pot segurament anar al cinema amb elles, o a veure una exposició o a fer un cafè; o rarament se les trobarà, en condicions d’igualtat, al mercat o al forn o a la sortida de l’escola. En canvi les relacions de bon veïnatge del voluntariat afavoreixen espais de trobada que permeten fer moltes xerradetes informals, sortides, acompanyaments i una amistat gratuïta que facilita la inserció de la gent. Això també és cohesió social i no té preu.

En fi. Que en aquest món hi ha lloc per a pedres, peus i sabates, cadascú jugant el seu rol i sempre a favor dels més vulnerables.

Mercè Solé