Aquest estiu en vaig aficionar a anar-me’n, alguns vespres, a la Plaça de la Vila, a seure una estona al banc que hi ha al costat de Cal Ma, per la banda que mira cap a muntanya, o sigui cap al carrer Àngel Guimerà. Hi havia un ambient tranquil·líssim, a aquella hora ja no feia calor, i la perspectiva era realment molt maca. En primer terme, les dues torres, la del Baró i la Modolell, que formen un marc esplèndid. Al fons de tot, la palmera que tanca el carrer, il.luminada amb gust, darrera la qual s’alça la teulada de Ca l’Oriol, amb la porta de pedra i les rajoles de la imatge de Santa Eulàlia, i amb la gresca que s’endevinava de tota la gent que estava sopant a La Piccola. I entremig, aquesta peculiar giragonsa que fa el carrer, que s’estreny entre Cal Ginestar i Cal Carcereny per una banda i Ca n’Amat per l’altre.
Per mi, és un dels llocs més agradables de mirar que tenim aquí Viladecans. I és potser el que més manté la imatge de poble pagès que havíem estat, amb cases antigues i carrers torçats. Jo, evidentment, no enyoro gens el poble de pagès que érem fa anys: ara vivim molt millor i no hi caben enyorances més o menys romàntiques! Però sí que voldria que, quan caminem pels nostres carrers, puguem veure de tant en tant com eren en aquelles èpoques, perquè això ajuda a tenir personalitat ciutadana i a impedir que siguem una simple juxtaposició adotzenada de gent.
I això, en aquest cas, es traduiria en una cosa molt precisa: conservar i rehabilitar el conjunt que formen aquestes tres cases que esmento en el títol d’aquest article. A Ca n’Amat, pel que se sent a dir, aviat començarà la rehabilitació, i deixarem de veure aquelles reixes rovellades i aquella façana que sembla a punt de caure a trossos. Tant de bo sigui veritat. Però alhora que es vetlla per Ca n’Amat, cal vetllar també per l’altra banda del carrer. Cal Ginestar i Cal Carcereny són una joia històrica, i conserven restes molt antigues, a més de tenir un perfil especialment atractiu, i mantenir oberta una botiga plena d’encant, que no sabem quan durarà. Però, per exemple, Cal Carcereny té unes teulades que fan pena, i que no són precisament una bona garantia de conservació. Aquestes dues cases, que són propietat privada, mereixerien una especial atenció per part dels poders públics, per ajudar en la seva conservació i rehabilitació, i per assegurar que tinguin un futur digne per al gaudi de tots.
Josep Lligadas Vendrell
Per mi, és un dels llocs més agradables de mirar que tenim aquí Viladecans. I és potser el que més manté la imatge de poble pagès que havíem estat, amb cases antigues i carrers torçats. Jo, evidentment, no enyoro gens el poble de pagès que érem fa anys: ara vivim molt millor i no hi caben enyorances més o menys romàntiques! Però sí que voldria que, quan caminem pels nostres carrers, puguem veure de tant en tant com eren en aquelles èpoques, perquè això ajuda a tenir personalitat ciutadana i a impedir que siguem una simple juxtaposició adotzenada de gent.
I això, en aquest cas, es traduiria en una cosa molt precisa: conservar i rehabilitar el conjunt que formen aquestes tres cases que esmento en el títol d’aquest article. A Ca n’Amat, pel que se sent a dir, aviat començarà la rehabilitació, i deixarem de veure aquelles reixes rovellades i aquella façana que sembla a punt de caure a trossos. Tant de bo sigui veritat. Però alhora que es vetlla per Ca n’Amat, cal vetllar també per l’altra banda del carrer. Cal Ginestar i Cal Carcereny són una joia històrica, i conserven restes molt antigues, a més de tenir un perfil especialment atractiu, i mantenir oberta una botiga plena d’encant, que no sabem quan durarà. Però, per exemple, Cal Carcereny té unes teulades que fan pena, i que no són precisament una bona garantia de conservació. Aquestes dues cases, que són propietat privada, mereixerien una especial atenció per part dels poders públics, per ajudar en la seva conservació i rehabilitació, i per assegurar que tinguin un futur digne per al gaudi de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada