Vaig assistir a la presentació de Punt de Trobada i vaig tenir la sort de poder sentir a la Mercè Solé i la seva brillant defensa de combinacions no gens fàcils ni freqüents en aquests temps en què la desqualificació i el crit han substituït el debat de les coses i de les idees. Defensava, entre altres, coses tan poc populars com l’equilibri entre el pensament i l’acció, la saludable relació de la reivindicació i del rigor o el desig de fer coincidir la denúncia amb el respecte al contrari. Va ser un esplèndid text fundacional que segurament es mereix una atenció més pausada de la que va tenir en la plaça de Sant Joan, amb un auditori, dempeus o assegut, martiritzat per una invasió de petits insectes que baixaven dels arbres.El plat estrella de l’acte va ser la presentació del llibre de Josep Lligadas, “La política dels cristians” premi Joan Maragall 2007, a càrrec de Salvador Milà, que ha estat regidor de Mataró i conseller de Medi Ambient per ICV-EUiA, veterà ex-psuquero i vell company d’amistat i d’idees de l’autor. Va ser una presentació original i aparentment contradictòria, però immensament interessant, al menys per a un servidor.
D’entrada l’exconseller Milà, es va confessar agnòstic, però va defensar l’autor i el llibre amb l’ardor d’un creient. Va ser una llarga intervenció on va trobar parentius en la defensa de la compassió cristiana de l’escriptor, compartir el dolor, pathos, amb la idea de la solidaritat de Rossana Rossanda del Partit Comunista Italià. Milà es va confessar com a persona amb formació religiosa –va ser escolanet, ens va xivar un ocellet tafaner- i va dir que el component moral que pot aportar la religió podria ajudar a les idees progressistes de canvi social.
La intervenció de Josep Lligadas, dirigit a un auditori divers, cristians practicants, progres descreguts de tota la vida i polítics en exercici, en una barreja probablement inèdita en una presentació literària, política i religiosa, va tenir un format sorprenent: la del sermó, en el sentit noble de la paraula. Va ser el discurs religiós d’un cristià dirigit als cristians. Un discurs militant –des de la militància progressista cristiana– sobre la figura de Crist i els camins que la seva vida –model de vida pels creients– obrien per la construcció d’un món més just i feliç. Aquesta professió de fe, orgullosa de fons però oberta de formes, sense cap concessió a l’alegre progressia, em va admirar, perquè vessava sinceritat i ajudava a entendre coincidències i dissidències.
Vaig comprar el llibre i l’he llegit. Recomano la seva lectura, perquè amb una prosa no gens guerrillera, senzilla, gairebé col·loquial, l’autor va posant càrregues de profunditat a la desnaturalització del missatge primigeni de l’evangeli, a l’apropiació d’un missatge de canvi present a les Escriptures, per transformar-lo en un missatge conservador de privilegis, estructures i costums socials. L’autor és més subtil en els arguments i les denúncies, però les fa. A mi, per això, m’ha agradat més un segon nivell de lectura, que l’he trobat gairebé autobiogràfic i és com a partir de la militància cristiana es pot construir, sense renegar dels orígens, un pensament d’esquerres. I com això requereix –el capítol sobre l’avortament– un esforç suplementari de comprensió davant la realitat contradictòria. Un tampoc no pot obviar una certa enveja per les certeses que dóna tenir un codi moral previ per abordar honradament la complexitat dels problemes.
No ser creient et dóna més llibertat de pensament, però et trobes amb una certa fragilitat de fons al moment de prendre decisions. I el que és cert –i Josep Lligadas ho denuncia amb la mateixa veu no gens guerrillera– és que la política està perdent en ares de l’eficàcia –el text parla del cas d’Iñaki de Juana Chaos– els referents ètics que li donin sentit. No estaria malament recomanar com a manual de capçalera dels polítics d’esquerra els apartats de Millorar la vida per tothom, els valors i el poder. És un excel·lent resum d’allò que sempre hauríem de fer i que no sempre fem. D’allò –i no és Jesús– en el que sempre hauríem de creure, i no sempre creiem.
José Luis Atienza
D’entrada l’exconseller Milà, es va confessar agnòstic, però va defensar l’autor i el llibre amb l’ardor d’un creient. Va ser una llarga intervenció on va trobar parentius en la defensa de la compassió cristiana de l’escriptor, compartir el dolor, pathos, amb la idea de la solidaritat de Rossana Rossanda del Partit Comunista Italià. Milà es va confessar com a persona amb formació religiosa –va ser escolanet, ens va xivar un ocellet tafaner- i va dir que el component moral que pot aportar la religió podria ajudar a les idees progressistes de canvi social.
La intervenció de Josep Lligadas, dirigit a un auditori divers, cristians practicants, progres descreguts de tota la vida i polítics en exercici, en una barreja probablement inèdita en una presentació literària, política i religiosa, va tenir un format sorprenent: la del sermó, en el sentit noble de la paraula. Va ser el discurs religiós d’un cristià dirigit als cristians. Un discurs militant –des de la militància progressista cristiana– sobre la figura de Crist i els camins que la seva vida –model de vida pels creients– obrien per la construcció d’un món més just i feliç. Aquesta professió de fe, orgullosa de fons però oberta de formes, sense cap concessió a l’alegre progressia, em va admirar, perquè vessava sinceritat i ajudava a entendre coincidències i dissidències.
Vaig comprar el llibre i l’he llegit. Recomano la seva lectura, perquè amb una prosa no gens guerrillera, senzilla, gairebé col·loquial, l’autor va posant càrregues de profunditat a la desnaturalització del missatge primigeni de l’evangeli, a l’apropiació d’un missatge de canvi present a les Escriptures, per transformar-lo en un missatge conservador de privilegis, estructures i costums socials. L’autor és més subtil en els arguments i les denúncies, però les fa. A mi, per això, m’ha agradat més un segon nivell de lectura, que l’he trobat gairebé autobiogràfic i és com a partir de la militància cristiana es pot construir, sense renegar dels orígens, un pensament d’esquerres. I com això requereix –el capítol sobre l’avortament– un esforç suplementari de comprensió davant la realitat contradictòria. Un tampoc no pot obviar una certa enveja per les certeses que dóna tenir un codi moral previ per abordar honradament la complexitat dels problemes.
No ser creient et dóna més llibertat de pensament, però et trobes amb una certa fragilitat de fons al moment de prendre decisions. I el que és cert –i Josep Lligadas ho denuncia amb la mateixa veu no gens guerrillera– és que la política està perdent en ares de l’eficàcia –el text parla del cas d’Iñaki de Juana Chaos– els referents ètics que li donin sentit. No estaria malament recomanar com a manual de capçalera dels polítics d’esquerra els apartats de Millorar la vida per tothom, els valors i el poder. És un excel·lent resum d’allò que sempre hauríem de fer i que no sempre fem. D’allò –i no és Jesús– en el que sempre hauríem de creure, i no sempre creiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada