Tot just ha fet 30 anys que es van celebrar les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. El poder local que, des de molts punts de vista, podríem considerar com la minyona del sistema en què ens movem, ha aconseguit transformar pobles i ciutats i convertir-se en l’autèntic transformador de la realitat més quotidiana.
L’any 1979, després de quaranta anys de dictadura, hi havia molts municipis que ni tan sols tenien servei d’aigua, ni carrers asfaltats, ni llum... Així, aquelles eleccions no només varen suposar que els ciutadans tinguessin la llibertat d’elegir els seus representants, sinó que varen obrir el camí perquè es donés la transformació, en tots els sentits, d’una immensa majoria de pobles i ciutats. Quasi totes les ciutats varen aprofitar, en funció sempre de la major o menor capacitat dels seus edils, aquest nou sistema de funcionament que arribava i, si fem una mirada enrere, ens mostra els grans canvis que s’han registrat. No sempre han estat canvis per a bé si pensem, per exemple, en algunes pràctiques destructives, com ara la gestió d’un urbanisme, a alguns pobles, més destructor que el que hi havia a l’etapa franquista. Tot i així és evident, en general, que hi ha hagut una millora de la qualitat de vida dels ciutadans.
Després de 30 anys, ara és de llei aturar-nos a reflexionar. Podríem fer-ho en molts aspectes però, donada la situació econòmica per la qual actualment estem passant, jo m’aturaria a pensar sobre el fet paradoxal que trenta anys després, els ajuntaments, novament, han de fer front als efectes d’una crisi, tal i com van haver de fer els primers ajuntaments democràtics. Fa pensar el fet que els ajuntaments, tot i que són l’administració que presta més serveis directes als ciutadans, sempre han estat els que es queden a la cua en rebre, dins el model de finançament. Com s’han resolt fins ara les mancances econòmiques que han patit les administracions locals? Potser amb el creixement immobiliari, descontrolat, en molts casos; pagant com a preu el que això hagi portat a un col·lapse econòmic general.
Els moments d’incertesa que estem vivint davant la crisi econòmica ens ha de fer reflexionar i preguntar-nos: Cap a on van els ajuntaments? Què volem que aportin en els propers anys? Quins serveis caldria ampliar per millorar la qualitat de vida dels ciutadans a les nostres ciutats? És clar que l’experiència d’aquests trenta anys ens hauria d’ajudar a repensar la ciutat i obrir nous horitzons i, com diria Ovidi en el Viatge a Itaca: “Bon vent i barca nova”, per anar cap un futur on es reforci la gestió municipal amb un finançament fort i adequat a les necessitats del nostre municipi, on l’administració local s’apropi encara més a les entitats locals i ciutadans en general per fer partícips a tots i totes del nostre futur com a ciutat.
L’any 1979, després de quaranta anys de dictadura, hi havia molts municipis que ni tan sols tenien servei d’aigua, ni carrers asfaltats, ni llum... Així, aquelles eleccions no només varen suposar que els ciutadans tinguessin la llibertat d’elegir els seus representants, sinó que varen obrir el camí perquè es donés la transformació, en tots els sentits, d’una immensa majoria de pobles i ciutats. Quasi totes les ciutats varen aprofitar, en funció sempre de la major o menor capacitat dels seus edils, aquest nou sistema de funcionament que arribava i, si fem una mirada enrere, ens mostra els grans canvis que s’han registrat. No sempre han estat canvis per a bé si pensem, per exemple, en algunes pràctiques destructives, com ara la gestió d’un urbanisme, a alguns pobles, més destructor que el que hi havia a l’etapa franquista. Tot i així és evident, en general, que hi ha hagut una millora de la qualitat de vida dels ciutadans.
Després de 30 anys, ara és de llei aturar-nos a reflexionar. Podríem fer-ho en molts aspectes però, donada la situació econòmica per la qual actualment estem passant, jo m’aturaria a pensar sobre el fet paradoxal que trenta anys després, els ajuntaments, novament, han de fer front als efectes d’una crisi, tal i com van haver de fer els primers ajuntaments democràtics. Fa pensar el fet que els ajuntaments, tot i que són l’administració que presta més serveis directes als ciutadans, sempre han estat els que es queden a la cua en rebre, dins el model de finançament. Com s’han resolt fins ara les mancances econòmiques que han patit les administracions locals? Potser amb el creixement immobiliari, descontrolat, en molts casos; pagant com a preu el que això hagi portat a un col·lapse econòmic general.
Els moments d’incertesa que estem vivint davant la crisi econòmica ens ha de fer reflexionar i preguntar-nos: Cap a on van els ajuntaments? Què volem que aportin en els propers anys? Quins serveis caldria ampliar per millorar la qualitat de vida dels ciutadans a les nostres ciutats? És clar que l’experiència d’aquests trenta anys ens hauria d’ajudar a repensar la ciutat i obrir nous horitzons i, com diria Ovidi en el Viatge a Itaca: “Bon vent i barca nova”, per anar cap un futur on es reforci la gestió municipal amb un finançament fort i adequat a les necessitats del nostre municipi, on l’administració local s’apropi encara més a les entitats locals i ciutadans en general per fer partícips a tots i totes del nostre futur com a ciutat.
Pepi Venegas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada