La crisi, la responsabilitat de l'administració

Com deia en el número passat de Punt de Trobada, vull parlar ara de la responsabilitat de les administracions públiques en la crisi actual.

I és que s’han efectuat pressions sobre agricultors per vendre els seus terrenys, qualificats com agrícoles per després requalificar-los, s’han efectuat pressions a moltes empreses industrials que estaven a prop dels centres urbans, les quals “han decidit marxar” a altres llocs més “adequats” incentivats pels grans beneficis que reportava el canvi d’uns terrenys d’ús industrial a ús residencial; hi ha molts exemples d’aquest tipus de pressions. ¿Per què no es protegien les zones properes a les indústries existents per evitar que l’activitat residencial s’acostés en excés a l’activitat industrial que és font de riquesa? Des de l’Administració s’ha apostat clarament per incentivar aquest tipus d’activitat (immobiliària) en detriment d’aquelles activitats industrials que són la principal font de riquesa de qualsevol país. Però, també, ha actuat amb deixadesa alhora de prevenir actes inadequats, tant els que es produïen dins de l’administració com a fora d’ella. Segons l’article 51.1 de la nostra Constitució, “els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint, mitjançant procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics dels mateixos” ¿Quines mesures es van prendre o s’han pres per evitar tots aquests excessos? ¿Com s’anaven a prendre mesures si la principal font d’ingressos de les Ajuntaments procedien i procedeixen –ara menys– del negoci immobiliari? Requalificacions de terrenys a sòl residencial, cessions, concessions, llicències d’obres, IBI, etc., etc., etc. i, a més, sobre aquesta base s’han creat departaments sencers amb l’únic i exclusiu fi de fomentar i incentivar la “indústria” immobiliària. ¿Com s’anaven a prendre mesures si els diners que generava i genera aquesta activitat anaven i van a parar a la pròpia maquinària administrativa que s’ha creat al voltant d’ella? ¿On estan o estaven els controls? A tothom –Ajuntaments, governs autònoms, govern central– ja li anava bé perquè a tothom li arribava un tros del pastís.

Al nostre país s’ha de canviar radicalment de mentalitat començant per les nostres administracions locals i autonòmiques. L’activitat immobiliària tal com la coneixem fins ara hauria de desaparèixer, cal apostar per altres fonts de riquesa (industria, investigació i desenvolupament, serveis, etc.), i realitzar tots els esforços necessaris per a aconseguir-ho. L’habitatge ha de ser en si mateix un bé social i no considerar-lo com un objecte a través del qual s’obtinguin ràpids beneficis i per tal d’aconseguir-ho s’han d’articular les reformes legislatives necessàries. Això ens ho agrairan no només les generacions futures sinó l’actual, aquesta que es vol emancipar i no pot per raons de tots conegudes. ¿Com és possible que en alguns municipis encara s’estigui plantejant la intervenció sobre espais verges per a la creació de nous polígons residencials si al nostre país hi ha gran quantitat d’habitatges buits? ¿És que no han après encara el que representa i representarà aquesta crisi? Crec que de forma immediata la crisi repercutirà en la disminució del nivell de benestar general, en el pagament de serveis que ara són gratuïts, en llocs de treball amb contractes més precaris i salaris més baixos, etc. Això és el que s’acosta. Evidentment davant d’aquesta situació caldrà treballar molt més per menys i tornar a fer cas d’aquella dita de «no estirar més el braç que la màniga».

¿Per què no s’estudia una planificació de l’habitatge a nivell autonòmic que doni resposta a les necessitats de forma global (Administracions supramunicipals) i no de forma individual (Ajuntaments)? ¿Per què no es planifica la construcció de nous habitatges (si són necessaris) posteriorment a la planificació i construcció dels serveis que han d’estar a l’abast de les persones que hi viuran? ¿Per què es creen noves urbanitzacions residencials? ¿Per què s’incentiva la creació d’una segona i fins i tot tercera residència? ¿Per què es fomenta que l’habitatge sigui considerada una inversió i no el que realment és: un bé social? Mentre l’Administració consideri l’habitatge com un objecte d’obtenció de diners i poder sempre estarem en crisi constant ja que tots aquells sectors realment creadors de riquesa –en el seu valor més elevat– no tindran les ajudes i incentius que realment els faci ser i sentir com els principals motors de creixement del país.

Eduard Mondragon