Conversa amb Anni Liu

L’Anni Liu és una adolescent de Viladecans, nascuda a Madrid per circumstàncies familiars, que als quatre anys va anar a viure amb els seus avis a la Xina per aprendre la llengua materna. No era el mandarí, sinó un dialecte propi de la província de Zhejiang, la zona d’on provenen la majoria de persones d’origen xinès que resideixen a Europa. Com vàrem fer els catalans, els andalusos o els murcians en el passat, els xinesos emigren a través de xarxes socials i familiars, s’estableixen allà on abans ja hi han plantat arrels amics, cosins o germans. L’Anni parla molt bé el català, encara no fa 10 anys que viu a la nostra ciutat i els resultats de l’escolarització en llengua catalana són evidents. Paral·lelament, ha compaginat la formació obligatòria amb cursos de mandarí a l’escola xinesa que hi ha prop de l’Arc de Triomf, a Barcelona. Allà els ensenyen a llegir i escriure, una mica d’història... a no perdre les arrels, vaja. El resultat és una interessant i complexa identificació múltiple, amb la societat d’acollida que viu cada dia al carrer, però també amb la cultura mil·lenària d’origen que viu a casa: “Depèn de l’entorn, si estàs amb la família per les festes et sents més d’allà. En canvi, els amics d’aquí ja t’identifiquen com un dels seus. Tinc un peu a cada cantó”.

La nostra protagonista, a banda de ser una jove estudiant de secundària, també disposa de temps lliure. Unes hores que dedica en part a ensenyar mandarí a una colla de nens i nenes adoptats, d’origen xinès, que viuen a Viladecans o a poblacions properes. És una iniciativa que sorgeix dels propis pares adoptius que, en una actitud lloable, estan compromesos amb l’educació del seus fills i volen que mantinguin la seva cultura d’origen. L’Anni els imparteix classes de mandarí, hi dialoga, els ensenya aspectes bàsics de l’idioma com els números, els verbs o les frases principals.La iniciativa va néixer arran de l’interès d’uns clients del restaurant que regenten els seus pares a l’avinguda Generalitat. Clients que són famílies adoptives de nens nascuts a la Xina i que van veure –primer en la seva germana gran i ara amb l’Anni– la possibilitat de fer aprendre als seus fills la llengua i la cultura que havien heretat al néixer, per no perdre els orígens. I així va ser com van començar aquestes classes informals de mandarí, sense titulacions oficials pel mig ni utilitat aparent, però amb un simbolisme i un rerefons dignes d’admiració.L’Anni descriu l’experiència com “una part molt important per als nens i nenes”, però també es mostra realista: “És bastant difícil d’aconseguir perquè només és una hora a la setmana, tampoc poden practicar l’idioma a casa ni els pots pressionar, és una llengua difícil de pronunciar”. La majoria dels alumnes són menors de dos o tres anys, alguns, ens comenta, encara amb “la llengua tova”, és a dir, que encara mantenen la pronunciació. Són fills originaris de famílies pobres, de zones rurals, que no poden educar-los ni mantenir-los. També hi ha orfes a causa dels desastres naturals que acostumen a fuetejar el gegant asiàtic. En la mateixa línia, tot i que no només per a fills adoptats, sinó també i especialment per als alumnes nouvinguts d’origen xinès, la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb consolats i altres entitats promou l’ensenyament en horari extraescolar de les principals llengües d’origen de la immigració més recent. És el cas per exemple del mandarí, que s’imparteix des de fa temps a diverses escoles. El curs passat s’hi van acollir 129 alumnes. No en va, el mandarí és la quarta llengua més parlada pels alumnes d’origen estranger a Catalunya després de l’àrab, l’amazig i el romanès.
Els xinesos a ViladecansFinalment, vàrem aprofitar la conversa amb l’Anni per comentar la situació del col·lectiu d’origen xinès a Viladecans. Ens comenta que d’ençà dos o tres anys el nombre de compatriotes ha augmentat notablement fruit, en part, de la mobilitat laboral que han experimentat molts d’ells, que han canviat els tallers tèxtils de Santa Coloma de Gramenet o el sector de la construcció per botigues, bars i restaurants a les poblacions del voltant. La nostra no ha estat una excepció. Afegeix que ara està de moda entre el col·lectiu obrir locals comercials o bars, sovint traspassos de persones autòctones que es jubilen o canvien de professió. Anys enrere el que es duia era obrir restaurants. Admet que la majoria dels xinesos són bastant tancats, la majoria –diu– no s’ha integrat, tot i que els més joves sí. “Molts van venir amb trenta i tants anys i portaven la meitat de la vida a la Xina. S’esforcen per guanyar diners i portar-los a Xina” i poca cosa més. A aquest fenomen s’hi afegeix el fet que la majoria de nois que arriben amb 16 o 17 anys comencen a treballar directament i no passen pel sistema educatiu català. Amb tot, la crisi es fa notar, fet que pot representar una frenada en l’arribada de nous ciutadans d’origen xinès a Catalunya, al mateix temps que n’hi ha que ja tornen al seu país per obrir els seus propis negocis. No són la majoria, però sí que demostren un canvi de tendència respecte als últims anys. Una darrera reflexió per a l’optimisme: la integració mútua i l’arrelament a Catalunya potser serà impossible o molt difícil amb els pioners, però serà i és ja una realitat amb els seus descendents. L’Anni n’és el millor exemple.

Josep Ginjaume