Sóc dona, sóc diferent

Quan jugava al pati de l’escola jo era de les que de tant en tant m’apuntava a jugar a futbol, no era cap gran jugadora, però m’agradava sentir que jo també podia fer el que feien els nois, que podia ser tinguda en compte en aquell grup del sexe oposat. Amb els anys he anat prenent consciència de l’existència dels gèneres d’una forma més racional, més reflexiva i més madura; però sovint penso en aquella reivindicació que jo feia des de ben petita.
De manera inconscient sabia que la societat es dividia en dues, i no volia ser exclosa d’enlloc. Per què per ser nena només podia jugar a la corda –per sort, a la meva escola, també hi havia nens que hi jugaven–? Però anem més enllà, parlem una mica més dels patis de les escoles. Aquells i aquelles que hàgiu anat a escoles mixtes, feu un croquis mental de la divisió de l’espai. Segurament, la majoria de vosaltres obtindreu quelcom semblant a un gran espai reservat per al futbol dels nois, i les noies mirant d’esbargir-se al perímetre del pati mentre rebien cops de pilota acompanyats de comentaris com “t’haguessis apartat!”. Algú em podria dir... doncs que aquestes noies facin com tu feies, que juguin a futbol. Però... per què han de jugar a futbol? I si no els ve de gust? No seria més just que l’espai es distribuís d’una altra manera o què es fessin rotacions?
Aquest és per a mi un feminisme mal entès. Per a mi no és vàlida aquesta concepció de pèrdua de valors femenins per adaptar-se al món masculí. Trobo una llàstima que les dones masculinitzin els seus patrons per prosperar professionalment. Que Carme Chacón faci campanya electoral embarassada és una imatge de normalització molt potent, però que renunciï a gaudir de tota la baixa de maternitat és un pèssim exemple a seguir. El que hauria d’haver fet és aprofitar la seva condició de “mare pública” per reivindicar una baixa de maternitat més àmplia, un mínim de sis mesos, que és el temps mínim que la OMS recomana que les mares haurien de donar el pit.

Per a mi la diversitat és riquesa. Les dones i els homes som diferents, i això és riquesa. Per què destruir riquesa? Hem de treballar perquè les dones i els homes tinguem igualtat d’oportunitats i les dones puguem arribar allà on ens mereixem arribar, sense que la nostra condició de dones sigui una limitació. Hem de tenir clar que el gènere és una construcció cultural, i que com a tal es pot deconstruir i tornar a construir. No és hora de redefinir els rols de gènere? No hauria de ser el segle XXI el segle de l’arribada de la dona al poder? El segle de la corresponsabilitat? El segle de la feminització del món? Doncs, posem-nos-hi a treballar. Fem-ho des de la nostra quotidianitat, des del nostre dia a dia. Si ens ho creiem, ho farem!

Bàrbara Lligadas