Un club no pot ser solidari perdent diners. Ho afirma una editorial del Periódico justificant la decisió del Barça de posar publicitat a la seva samarreta al costat de la de l’Unicef. A mi, que estic afectada des de fa temps per una mena de futbolfòbia, no deixa de sorprendre’m (o no) un titular d’aquesta mena.
Ja fa temps que vaig sentir a parlar de "l’altruisme indolor". Ho comentava el sociòleg basc i actual membre del Senat, Imanol Zubero. És la solidaritat que promovem a l’Occident capitalista: la que ens fa sentir bé, la que es basa més en la nostra satisfacció que no pas en la necessitat de qui s’ha de beneficiar d’aquest altruisme. Perquè el més important és que no canviï res d’allò que ens permet viure com vivim: ni l’estat del nostre compte corrent, ni el nostre temps, ni les nostres petites o grans frivolitats. Hem passat del sacrifici perpetu que es propugnava fa trenta anys al més pur "perquè tu t’ho mereixes". Però com que una miqueta de vernís solidari sempre queda bé i la imatge és important, ens desprenem d’allò que sobra.
És el cas de quan a Europa es destinen als pobres no pas les mesures polítiques que els fan falta sinó els excedents alimentaris (tant si els van bé com si no), o de quan determinats països fan grans declaracions de principis en favor de no sé quins oprimits i després venen armes als opressors... El negoci és el negoci... I la solidaritat és una altra cosa.
Però jo continuo pensant que la solidaritat de debò no contempla si hi guanyes o perds en funció dels teus interessos econòmics o d’imatge, sinó que intenta anar a les causes dels problemes per evitar que es reprodueixin i que simultàniament intenta paliar-ne els efectes. Fa protagonista a qui no té veu i es fa seva, com si fossis "un de sol", la història de l’altre (la solidaritat obrera n’és un bon exemple). I sí, normalment, en aquesta història, se solen perdre diners.
Però els clubs de futbol, que es mouen en xifres multimillonàries i en una atenció excessiva al meu parer per part dels mitjans de comunicació, vés per on, no poden ser solidaris perquè "hi perden diners". Ai, pobrets.
Ja fa temps que vaig sentir a parlar de "l’altruisme indolor". Ho comentava el sociòleg basc i actual membre del Senat, Imanol Zubero. És la solidaritat que promovem a l’Occident capitalista: la que ens fa sentir bé, la que es basa més en la nostra satisfacció que no pas en la necessitat de qui s’ha de beneficiar d’aquest altruisme. Perquè el més important és que no canviï res d’allò que ens permet viure com vivim: ni l’estat del nostre compte corrent, ni el nostre temps, ni les nostres petites o grans frivolitats. Hem passat del sacrifici perpetu que es propugnava fa trenta anys al més pur "perquè tu t’ho mereixes". Però com que una miqueta de vernís solidari sempre queda bé i la imatge és important, ens desprenem d’allò que sobra.
És el cas de quan a Europa es destinen als pobres no pas les mesures polítiques que els fan falta sinó els excedents alimentaris (tant si els van bé com si no), o de quan determinats països fan grans declaracions de principis en favor de no sé quins oprimits i després venen armes als opressors... El negoci és el negoci... I la solidaritat és una altra cosa.
Però jo continuo pensant que la solidaritat de debò no contempla si hi guanyes o perds en funció dels teus interessos econòmics o d’imatge, sinó que intenta anar a les causes dels problemes per evitar que es reprodueixin i que simultàniament intenta paliar-ne els efectes. Fa protagonista a qui no té veu i es fa seva, com si fossis "un de sol", la història de l’altre (la solidaritat obrera n’és un bon exemple). I sí, normalment, en aquesta història, se solen perdre diners.
Però els clubs de futbol, que es mouen en xifres multimillonàries i en una atenció excessiva al meu parer per part dels mitjans de comunicació, vés per on, no poden ser solidaris perquè "hi perden diners". Ai, pobrets.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada