Botes negres per caminar

Els Black Boots van ser el primer grup pop de Viladecans. Cinc joves entre els divuit i els vint anys es van posar a cantar cançons dels Beatles i els Rolling Stones. La seva irrupció en un Viladecans que s’havia rejovenit sobtadament amb el pacte amb l’àngel dubtós del creixement demogràfic i el diable evident del creixement urbanístic incontrolat va donar un protagonisme inèdit als teenagers, anglicisme que definia l’edat entre dues fronteres: l’erupció de l’acne i els vint anys. Entre els Quince años tiene mi amor del Dúo Dinámico del 1960 i el Satisfaction dels Stones de 1965, el nostre poble va passar de 7.508 a 13.765 habitants. Cinc anys més tard, quan Woodstock certificava amb música, pluja, fang i amor el cant de cigne hippie, aquí ja fregàvem els 25.000.
Els Black Boots, les botes negres, van començar a caminar poc temps després que Nancy Sinatra fes famoses les seves amb la cançó Aquestes botes són per caminar. Les botes altes eren un complement femení entre eròtic i reivindicatiu, negra metàfora de que les dones començaven a trepitjar fort, mentre que en els homes el seu simbolisme era menor, però en qualsevol cas indicador de la millora de la renda per càpita. A principis dels seixanta la bota majoritària era la xiruca i les sabates de la pleballa eren del cuir barat, rígid i rocós de Can Segarra. Les sabates eren encara un apartat important de la despesa domèstica, i la seva vida era allargada als sabaters amb la respiració assistida de tenyits, talons, soles i mitges soles fins que eren declarats sinistre total. Tot i així no era estrany veure escolars amb botes amb les punteres desenganxades de la sola com una boca oberta. Llavors es deia que aquella sabata tenia gana.
Els Black Boots van començar quan alguna adolescència afortunada de Viladecans ja s’havia agenciat els seus espais exclusius de llibertat física i musical en les festes particulars en garatges i magatzems, cedits per pares davant la insistent pressió filial. Aquests locals de balls improvisats de diumenge per la tarda s’autoanomenaven clubs. Les festes invariablement tenien tocadiscos amb música anglesa, cubates de coca-cola amb ginebra, que els nois volien servir a les noies passats de ginebra, poca llum i l’inevitable Mis manos en tu cintura del belga Adamo per posar a l’hora dels lents.
En un d’aquests clubs, en la rebotiga de la tenda d’ous de la família Domènech, davant de la plaça de les Palmeres, al carrer de Jaume Abril, van néixer els Black Boots. El club es deia Los Santos, i estava decorat amb dibuixos del ninot de la llavors popular sèrie anglesa de televisió El Santo, protagonitzada per un jove Roger Moore. L’alineació del grup en el seu millor moment era de cinc components. El cantant Sebastià Oriol, Kuki, el guitarra, Joan Pugès, el baix, Jaume Puig, l’orgue, Jaume Cabistany, l’organillo i el bateria, Vicenç Domènech, Titín.
Tocaven tal com es vivia, d’oïdes. L’únic que sabia música i portava el cabell curt era el Jaume Cabistany, que havia estudiat piano i semblava un professor universitari entre alumnes que feien campana. Tocaven versions de cançons pop, rock i rhythm and blues. Escoltaven una i una altra vegada les cançons per aclarir si aquella nota de guitarra era un do o un re, i sintonitzaven una ràdio pirata, ràdio Luxemburg, per descobrir noves cançons abans que ningú. Cantaven anglès també d’oïdes, malgrat haver-se matriculat algú a la Berlitz School per aprendre poc més que paraigües era umbrella. Però el seu anglès era el nostre anglès i les seves cançons les cançons de la nostra vida. (Continuarà)

José Luis Atienza