En el número anterior dèiem que Paco Taxonera, de qui ja havíem parlat en els números 25 i 26 d’aquesta mateixa revista, havia recomanat l’antiquari Francesc Llorens i Riu com a comprador del retaule. Taxonera vivía a Barcelona, al número 1 del carrer Bou de la Plaça Nova, carrer avui desaparegut i que es trobava a l’actual avinguda de la Catedral. En aquest mateix carrer hi tenia el taller Francesc Llorens i Riu. Francesc Llorens es dedicava a la compravenda d’antiguitats, és de suposar que prèviament restaurades en el seu taller de fusteria del carrer Bou. Francesc Llorens, segons ens explica Josep Eixarch en el seu llibre, era també fuster del Capítol i Bisbat de Barcelona.
El divendres 27 de gener de 1905, va ser la data triada per desmuntar el retaule de l’ermita. Andreu Samaranch, però, situa els fets a l’any 1904, potser va ser a finals d’aquell any quan es van iniciar els tràmits i es va acordar la venda. Però el cas és que Francesc Llorens, com hem dit, va desmuntar i embalar el retaule el dia 27 de gener. Aquella mateixa tarda es van iniciar un seguit de protestes en contra de la seva venda. El diari La Veu de Catalunya va recollir els fets l’endemà dia 28: "Anit se rebé al Govern Civil un telégrama del alcalde de Viladecans comunicant que’l poble s’havía amotinat devant de la rectoria, a causa de suposar que’l senyor rector havía fet desmontar un altar antich que’s considera de gran importancia artística, y haverlo embalat en caixas, per lo que la gent ha cregut que’s tracta de véndrel o que ja está la venda realisada.
Aquet matí, cridats pel governador, que volía més detalls del assumpto, han vingut el secretari del Ajuntament y el tinent de alcalde, que han explicat detalls de lo ocorregut duranr el motí; peró no han pogut explicar si’l rector ha desmontat l’altar pera restaurarlo o pera véndrel, com suposa’l poble".
La Vanguardia també es va fer ressò de la notícia, però en aquest cas, el diari del comte de Godó, assegurava que el retaule l’havien desmuntat per restaurar-lo i que el tinent d’alcalde i secretari van manifestar al gobernador civil González Rothwos que: "el alboroto careció de importancia".
Hem de recordar que l’alcalde Firmo Cònsul estava al cas de la venda i fins i tot, ell mateix havia signat la sol·licitud al bisbe conjuntament amb el rector de Viladecans, per tant la venda del retaule no va ser només responsabilitat de Samaranch, tot i que ell sí que en va ser el promotor.
Per altra banda, el que qualifiquen el tinent d’alcalde Josep Monmany i el secretari Mariano Pedro d’alboroto sense importància, en realitat va ser una manifestació en què es va acabar apedregant la rectoria i insultant a Samaranch. Veiem a continuació com expliquen els fets les diferents parts:
A la sol·licitud de remoció d’Andreu Samaranch com a rector de Viladecans, de 1916, document de què ja vàrem parlar en el número anterior, es diu el següent: "El referido acto llevado a efecto por el Párroco [es refereix a la venda del retaule] soliviantó de tal modo los ánimos de la población, que sedientos de indignación levantó unanimemente protesta en imponente manifestación su enojo frente a la casa rectoral, apedreándola, profiriendo en medio de ensordecedor griterío, toda suerte de improperios denuestos contra el Párroco". Samaranch va matisar aquestes afirmacions amb el següent comentari: "Consta que fueron mujeres y niños los protestantes. ¿Porque pues en la instancia de remocion se puso que era el pueblo unanime vibrante de indignacion contra el Parroco?".
Per la seva banda, l’any 1913, el secretari de l’Ajuntament Jaume Pugès, enemic declarat d’Andreu Samaranch, confirma que la manifestació va ser de dones i nens: "De la noche a la mañana el altar desapareció sin mas ni menos que motivó una verdadera alteración del orden público ya que mujeres y niños hicieron una manifestación de protesta al pueblo y apedrearon la casa rectoral". Samaranch contesta aquestes afirmacions del secretari, denunciant la passivitat de les autoritats municipals: "el Alcalde presente y Cabo de somaten pariente del Puges alli presente no lo impidio". Curiosament, en un altre document, Samaranch acusa directament a l’alcalde Firmo Cònsul de la dretana Lliga Regionalista i al secretari Marià Pedrol d’haver organitzat els aldarulls: "Si después el Alcalde y Secretario sublevaron el pueblo contra el Párroco, ello demuestra una vez más la informalidad de dichos funcionarios". Tot i que en un tercer document, Samaranch responsabilitza els emergents sectors anticlericals de la població d’haver organitzat la protesta i manifestació. De fet, en l’article sense signar atribuïble a Samaranch, que també us havíem mencionat en el darrer número, els acusats són tots dos, és a dir anticlericals i Ajuntament o com diu ell impíos i farisaicos: "En 1904, á fin de poder celebrar allí [vol dir l’ermita] el Jubileo de la Inmaculada, se cambió el tejado, se vendió el viejo altar y se habilitó la Capilla.
Esta no pudo ser entonces abierta al culto á causa de los escándalos y disturbios promovidos por los impíos en contubernio con los farisaicos ¡bajo el falso celo por la Virgen de Salas!".
El cas és que l’enrenou va durar temps. Una setmana després de la manifestació, el dia 4 de febrer, tant La Vanguardia com La Veu de Catalunya encara parlaven d’agitació a Viladecans: "Pera conferenciar sobre l’estat d’agitació que regna entre’ls vehins de Viladecans ab motiu de la progectada venda d’un altar, va visitar ahir el governador al cardenal-bisbe doctor Casañas.
El cardenal, sembla que hi ha enviat alguns périts pera examinar l’altar y emetre judici sobre’l valor artistich que pugui atresorar, y de l’informat per aquets sembla deduirse que no’s tracta de cap joya que merexi’l gran interés que justificaria una obra de veritable valor artístich, histórich o arqueológich".
El divendres 27 de gener de 1905, va ser la data triada per desmuntar el retaule de l’ermita. Andreu Samaranch, però, situa els fets a l’any 1904, potser va ser a finals d’aquell any quan es van iniciar els tràmits i es va acordar la venda. Però el cas és que Francesc Llorens, com hem dit, va desmuntar i embalar el retaule el dia 27 de gener. Aquella mateixa tarda es van iniciar un seguit de protestes en contra de la seva venda. El diari La Veu de Catalunya va recollir els fets l’endemà dia 28: "Anit se rebé al Govern Civil un telégrama del alcalde de Viladecans comunicant que’l poble s’havía amotinat devant de la rectoria, a causa de suposar que’l senyor rector havía fet desmontar un altar antich que’s considera de gran importancia artística, y haverlo embalat en caixas, per lo que la gent ha cregut que’s tracta de véndrel o que ja está la venda realisada.
Aquet matí, cridats pel governador, que volía més detalls del assumpto, han vingut el secretari del Ajuntament y el tinent de alcalde, que han explicat detalls de lo ocorregut duranr el motí; peró no han pogut explicar si’l rector ha desmontat l’altar pera restaurarlo o pera véndrel, com suposa’l poble".
La Vanguardia també es va fer ressò de la notícia, però en aquest cas, el diari del comte de Godó, assegurava que el retaule l’havien desmuntat per restaurar-lo i que el tinent d’alcalde i secretari van manifestar al gobernador civil González Rothwos que: "el alboroto careció de importancia".
Hem de recordar que l’alcalde Firmo Cònsul estava al cas de la venda i fins i tot, ell mateix havia signat la sol·licitud al bisbe conjuntament amb el rector de Viladecans, per tant la venda del retaule no va ser només responsabilitat de Samaranch, tot i que ell sí que en va ser el promotor.
Per altra banda, el que qualifiquen el tinent d’alcalde Josep Monmany i el secretari Mariano Pedro d’alboroto sense importància, en realitat va ser una manifestació en què es va acabar apedregant la rectoria i insultant a Samaranch. Veiem a continuació com expliquen els fets les diferents parts:
A la sol·licitud de remoció d’Andreu Samaranch com a rector de Viladecans, de 1916, document de què ja vàrem parlar en el número anterior, es diu el següent: "El referido acto llevado a efecto por el Párroco [es refereix a la venda del retaule] soliviantó de tal modo los ánimos de la población, que sedientos de indignación levantó unanimemente protesta en imponente manifestación su enojo frente a la casa rectoral, apedreándola, profiriendo en medio de ensordecedor griterío, toda suerte de improperios denuestos contra el Párroco". Samaranch va matisar aquestes afirmacions amb el següent comentari: "Consta que fueron mujeres y niños los protestantes. ¿Porque pues en la instancia de remocion se puso que era el pueblo unanime vibrante de indignacion contra el Parroco?".
Per la seva banda, l’any 1913, el secretari de l’Ajuntament Jaume Pugès, enemic declarat d’Andreu Samaranch, confirma que la manifestació va ser de dones i nens: "De la noche a la mañana el altar desapareció sin mas ni menos que motivó una verdadera alteración del orden público ya que mujeres y niños hicieron una manifestación de protesta al pueblo y apedrearon la casa rectoral". Samaranch contesta aquestes afirmacions del secretari, denunciant la passivitat de les autoritats municipals: "el Alcalde presente y Cabo de somaten pariente del Puges alli presente no lo impidio". Curiosament, en un altre document, Samaranch acusa directament a l’alcalde Firmo Cònsul de la dretana Lliga Regionalista i al secretari Marià Pedrol d’haver organitzat els aldarulls: "Si después el Alcalde y Secretario sublevaron el pueblo contra el Párroco, ello demuestra una vez más la informalidad de dichos funcionarios". Tot i que en un tercer document, Samaranch responsabilitza els emergents sectors anticlericals de la població d’haver organitzat la protesta i manifestació. De fet, en l’article sense signar atribuïble a Samaranch, que també us havíem mencionat en el darrer número, els acusats són tots dos, és a dir anticlericals i Ajuntament o com diu ell impíos i farisaicos: "En 1904, á fin de poder celebrar allí [vol dir l’ermita] el Jubileo de la Inmaculada, se cambió el tejado, se vendió el viejo altar y se habilitó la Capilla.
Esta no pudo ser entonces abierta al culto á causa de los escándalos y disturbios promovidos por los impíos en contubernio con los farisaicos ¡bajo el falso celo por la Virgen de Salas!".
El cas és que l’enrenou va durar temps. Una setmana després de la manifestació, el dia 4 de febrer, tant La Vanguardia com La Veu de Catalunya encara parlaven d’agitació a Viladecans: "Pera conferenciar sobre l’estat d’agitació que regna entre’ls vehins de Viladecans ab motiu de la progectada venda d’un altar, va visitar ahir el governador al cardenal-bisbe doctor Casañas.
El cardenal, sembla que hi ha enviat alguns périts pera examinar l’altar y emetre judici sobre’l valor artistich que pugui atresorar, y de l’informat per aquets sembla deduirse que no’s tracta de cap joya que merexi’l gran interés que justificaria una obra de veritable valor artístich, histórich o arqueológich".
(Encara n’hi ha més, continuarem en el proper número)
Jaume Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada