L’altre dia el cor jove de l’Orfeó Català va cantar a la parròquia de Sant Joan de Viladecans. Era un concert patrocinat per una caixa d’estalvis i promogut per un parell d’entitats de la ciutat. El programa em va semblar molt ben triat (el Rèquiem de Fauré i les cançons del Bestiari de Pere Quart amb música de Manuel Oltra) i la interpretació va ser excel·lent. Llàstima que hi havia mitja entrada, que diuen, tot i ser gratuït. I és que, a part de la falta de costum de molta gent d’anar a concerts, se’n va fer molt poca difusió.
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d’aprofitar els recursos culturals que tenim a l’abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l’avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s’hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació.
Crec que la divulgació cultural –sense descafeinar– seria una tasca interessant a fer des d’una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè Solé
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d’aprofitar els recursos culturals que tenim a l’abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l’avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s’hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació.
Crec que la divulgació cultural –sense descafeinar– seria una tasca interessant a fer des d’una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè Solé
1 comentari:
no tenia ni idea, sinò segur que haguès anat
Publica un comentari a l'entrada