Ara que acabem de celebrar el 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, bo serà dedicar aquesta secció a parlar de dues dones de Viladecans, no gens conegudes, però que resulten significatives i interessants. No per cap gesta gloriosa que vagin fer, sinó perquè no van seguir els camins habituals que en el seu moment es donava per suposat que havien de seguir les dones. L’una és molt antiga, de principis del segle XIV; l’altra, més propera, de principis del segle XX.
Na Godaia
Na Godaia, anomenada Na Godaia de Sant Boi perquè devia ser originària de la nostra població veïna, vivia a Viladecans i era “donata” o “deodata” de la capella de Sant Joan que hi havia a l’actual Plaça de la Vila, just davant de l’Ajuntament, en el queixal que fa l’edifici que abans era de Cal Coix i on darrerament hi havia la Caixa Laietana.
D’ella en tenim notícies gràcies a l’esment que en fa Josep Campmany en el seu llibre Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers, publicat l’any 2009 pel Centre d’Estudis de Gavà i l’Associació d’Amics del Museu de Gava. I les notícies vénen del llibre de Josep M. Martí Bonet Las visitas pastorales y los “comunes” el primer año del pontificado del obispo de Barcelona Ponç de Gualba (1303), publicat per l’Arxiu Diocesà de Barcelona el 1983.
Les donates o deodates eren dones que vivien habitualment en comunitat, sense fer vots com les monges, però amb una organització més o menys estructurada. Acostumaven a ser dones d’una certa bona posició social, que desitjaven dur una vida més austera i religiosa, o bé que que preferien una opció així abans que haver-se de casar amb qui decidissin els seus pares; també podien ser dones de posició social més baixa, però que aconseguien ser rebudes en una comunitat, o acceptades per fer un servei en alguna església.
A Viladecans hi havia una comunitat estructurada de deodates a l’ermita de la Mare de Déu de Sales, però es veu que, a la capella de Sant Joan, també n’hi havia, almenys una. Pel que sembla, no formava part de cap comunitat, sinó que devia estar allà dedicada a determinats serveis. Potser vivia a la capella mateix.
El cas és que sabem de la seva existència perquè hi va haver un bisbe, Ponç de Gualba, que era un home molt preocupat perquè en el seu bisbat tothom actués correctament, i es dedicava a recórrer totes les parròquies del territori preguntant i investigant les coses que no anaven com calia. I el dissabte 3 d’agost de 1303 va visitar la parròquia de Sant Climent, on rep la denúncia que allà hi ha cinc homes que viuen amb dones sense estar casats, i n’hi ha un altre que és adúlter. I a més, afegeix la relació, “item dixerunt quod na Godaya de Sto. Baudilio donata Sancti Iohannis de Viladecanibus utitur coniurationisbus”. Que traduït significa: “També li van dir que Na Godaia de Sant Boi, donata de Sant Joan de Viladecans, utilitza conjurs”. Després, l’endemà, quan va a visitar Sant Boi, els santboians també li parlen de Na Godaia, i li diuen que “fa conjurs als homes i als animals malalts”. També parlen d’una Elisenda Godaila i una Elisenda Grodaila, que deuen ser la mateixa Na Godaia, i diuen que “conjura els ulls i les glàndules” i també afegeixen, en un text que almenys el qui signa aquestes ratlles no aconsegueix interpretar, que “animalis exartey lata com gladio mange blanc”. El bisbe la castiga a estar-se un diumenge a la porta de l’església, sense capa, mentre se celebra la missa.
No sabem res més de Na Godaia, ni tenim ni idea de com li devia anar la vida. Devia anar fent els seus conjurs, més o menys d’amagat, perquè devia ser prou espavilada per tirar endavant. En tot cas, aquí ens queda el seu record.
Democràcia Berga
Sis-cents anys després de Na Godaia, el 10 de febrer de 1907, una dona de 37 anys, Maria Berga, nascuda a Castelldefels però que viu a Viladecans, a la placeta Molins, té una filla. La nena serà inscrita al registre civil de Viladecans com a filla de pare desconegut, i el qui la inscriurà serà un tal Miquel Bernal. I la peculiaritat és que la nena serà inscrita amb els noms de Democràcia, Llibertat i República, i amb el cognom de la mare. Es dirà, doncs, Democràcia Berga.
Les notícies sobre Democràcia Berga també ens vénen d’un llibre, aquest encara no publicat, que es dirà Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell, escrit per Jaume Lligadas Vendrell i editat pel Grup Tres Torres, que és previst que es presenti a principis del proper mes de juny. En ell, i resseguint la història tan complicada de l’herència Modolell, hi podreu trobar històries inesperades i sorprenents del Viladecans de fa cent anys que, certament, no era un pacífic i avorrit poble pagès, sinó una població en la qual hi passaven moltes coses.
D’on li vénen, a aquesta noia, uns noms tan poc comuns? Doncs de la campanya que els lliurepensadors republicans viladecanencs van dur a terme a principis del segle passat per promoure els casaments i els enterraments civils, i per instaurar també una cerimònia que s’anomenava “bateig civil” i que era una mena de presentació pública de l’infant acabat de néixer. Els lliurepensadors republicans, a més, subvencionaven les despeses de totes aquestes cerimònies i l’àpat posterior. El primer bateig civil que es va fer a Viladecans va ser el de Democràcia Berga.
El cas, però, és que, al cap d’un temps, Maria Berga devia considerar que més valia regularitzar aquesta situació aleshores tan anòmala, i es va presentar a la catedral de Barcelona amb un home anomenat Plàcid Campamà, amb qui va dir que estava casada, per batejar la criatura. A la catedral la van batejar amb el nom d’Engràcia (que més o menys sona com Democràcia), i la van inscriure amb els cognoms Campamà i Berga. De fet, Maria Berga i Plàcid Campamà no estaven casats. Es van acabar casant, però força anys més tard.
La nena, a partir d’aleshores, va ser coneguda com Engràcia Campamà Berga. En cap moment, però, no va canviar-se ni el nom ni els cognoms al registre civil. I resseguint la història de la família, Jaume Lligadas ha pogut esbrinar que Engràcia/Democràcia es va casar i que acabada la guerra va haver-se d’exiliar. Però aquesta història ja no l’explica al llibre perquè queda molt fora del tema.
Resulta curiós que aquesta dona pogués transitar tota la vida amb un doble nom, i amb uns pares que es podien presentar com a casats sense estar-ho. Per sort per a ella, eren èpoques en què era molt menys fàcil tenir-nos a tots controlats.
I en tot cas, fa un cert goig saber que en el nostre registre civil hi figura una dona amb el nom de Democràcia Berga, i que ningú no ha volgut canviar mai aquest nom.
Na Godaia
Na Godaia, anomenada Na Godaia de Sant Boi perquè devia ser originària de la nostra població veïna, vivia a Viladecans i era “donata” o “deodata” de la capella de Sant Joan que hi havia a l’actual Plaça de la Vila, just davant de l’Ajuntament, en el queixal que fa l’edifici que abans era de Cal Coix i on darrerament hi havia la Caixa Laietana.
D’ella en tenim notícies gràcies a l’esment que en fa Josep Campmany en el seu llibre Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers, publicat l’any 2009 pel Centre d’Estudis de Gavà i l’Associació d’Amics del Museu de Gava. I les notícies vénen del llibre de Josep M. Martí Bonet Las visitas pastorales y los “comunes” el primer año del pontificado del obispo de Barcelona Ponç de Gualba (1303), publicat per l’Arxiu Diocesà de Barcelona el 1983.
Les donates o deodates eren dones que vivien habitualment en comunitat, sense fer vots com les monges, però amb una organització més o menys estructurada. Acostumaven a ser dones d’una certa bona posició social, que desitjaven dur una vida més austera i religiosa, o bé que que preferien una opció així abans que haver-se de casar amb qui decidissin els seus pares; també podien ser dones de posició social més baixa, però que aconseguien ser rebudes en una comunitat, o acceptades per fer un servei en alguna església.
A Viladecans hi havia una comunitat estructurada de deodates a l’ermita de la Mare de Déu de Sales, però es veu que, a la capella de Sant Joan, també n’hi havia, almenys una. Pel que sembla, no formava part de cap comunitat, sinó que devia estar allà dedicada a determinats serveis. Potser vivia a la capella mateix.
El cas és que sabem de la seva existència perquè hi va haver un bisbe, Ponç de Gualba, que era un home molt preocupat perquè en el seu bisbat tothom actués correctament, i es dedicava a recórrer totes les parròquies del territori preguntant i investigant les coses que no anaven com calia. I el dissabte 3 d’agost de 1303 va visitar la parròquia de Sant Climent, on rep la denúncia que allà hi ha cinc homes que viuen amb dones sense estar casats, i n’hi ha un altre que és adúlter. I a més, afegeix la relació, “item dixerunt quod na Godaya de Sto. Baudilio donata Sancti Iohannis de Viladecanibus utitur coniurationisbus”. Que traduït significa: “També li van dir que Na Godaia de Sant Boi, donata de Sant Joan de Viladecans, utilitza conjurs”. Després, l’endemà, quan va a visitar Sant Boi, els santboians també li parlen de Na Godaia, i li diuen que “fa conjurs als homes i als animals malalts”. També parlen d’una Elisenda Godaila i una Elisenda Grodaila, que deuen ser la mateixa Na Godaia, i diuen que “conjura els ulls i les glàndules” i també afegeixen, en un text que almenys el qui signa aquestes ratlles no aconsegueix interpretar, que “animalis exartey lata com gladio mange blanc”. El bisbe la castiga a estar-se un diumenge a la porta de l’església, sense capa, mentre se celebra la missa.
No sabem res més de Na Godaia, ni tenim ni idea de com li devia anar la vida. Devia anar fent els seus conjurs, més o menys d’amagat, perquè devia ser prou espavilada per tirar endavant. En tot cas, aquí ens queda el seu record.
Democràcia Berga
Sis-cents anys després de Na Godaia, el 10 de febrer de 1907, una dona de 37 anys, Maria Berga, nascuda a Castelldefels però que viu a Viladecans, a la placeta Molins, té una filla. La nena serà inscrita al registre civil de Viladecans com a filla de pare desconegut, i el qui la inscriurà serà un tal Miquel Bernal. I la peculiaritat és que la nena serà inscrita amb els noms de Democràcia, Llibertat i República, i amb el cognom de la mare. Es dirà, doncs, Democràcia Berga.
Les notícies sobre Democràcia Berga també ens vénen d’un llibre, aquest encara no publicat, que es dirà Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell, escrit per Jaume Lligadas Vendrell i editat pel Grup Tres Torres, que és previst que es presenti a principis del proper mes de juny. En ell, i resseguint la història tan complicada de l’herència Modolell, hi podreu trobar històries inesperades i sorprenents del Viladecans de fa cent anys que, certament, no era un pacífic i avorrit poble pagès, sinó una població en la qual hi passaven moltes coses.
D’on li vénen, a aquesta noia, uns noms tan poc comuns? Doncs de la campanya que els lliurepensadors republicans viladecanencs van dur a terme a principis del segle passat per promoure els casaments i els enterraments civils, i per instaurar també una cerimònia que s’anomenava “bateig civil” i que era una mena de presentació pública de l’infant acabat de néixer. Els lliurepensadors republicans, a més, subvencionaven les despeses de totes aquestes cerimònies i l’àpat posterior. El primer bateig civil que es va fer a Viladecans va ser el de Democràcia Berga.
El cas, però, és que, al cap d’un temps, Maria Berga devia considerar que més valia regularitzar aquesta situació aleshores tan anòmala, i es va presentar a la catedral de Barcelona amb un home anomenat Plàcid Campamà, amb qui va dir que estava casada, per batejar la criatura. A la catedral la van batejar amb el nom d’Engràcia (que més o menys sona com Democràcia), i la van inscriure amb els cognoms Campamà i Berga. De fet, Maria Berga i Plàcid Campamà no estaven casats. Es van acabar casant, però força anys més tard.
La nena, a partir d’aleshores, va ser coneguda com Engràcia Campamà Berga. En cap moment, però, no va canviar-se ni el nom ni els cognoms al registre civil. I resseguint la història de la família, Jaume Lligadas ha pogut esbrinar que Engràcia/Democràcia es va casar i que acabada la guerra va haver-se d’exiliar. Però aquesta història ja no l’explica al llibre perquè queda molt fora del tema.
Resulta curiós que aquesta dona pogués transitar tota la vida amb un doble nom, i amb uns pares que es podien presentar com a casats sense estar-ho. Per sort per a ella, eren èpoques en què era molt menys fàcil tenir-nos a tots controlats.
I en tot cas, fa un cert goig saber que en el nostre registre civil hi figura una dona amb el nom de Democràcia Berga, i que ningú no ha volgut canviar mai aquest nom.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada