Quan va esclatar la crisi es van alçar moltes veus crítiques amb la situació que ens hi havia abocat. Algú parlava del cop d’estat que ens ha fet el poder econòmic: un poder opac que no hem triat i que imposa les seves regles de joc per damunt dels estats democràtics. Es parlava de la progressiva desregularització del mercat financer i també de com ens hem deixat seduir per aquell “estirar més el braç que la màniga” de què els nostres pares ens havien advertit. Es parlava també de la crisi com a oportunitat de canvi de model de societat, ja que s’ han posat en evidència les limitacions, incoherències i injustícies del capitalisme.
Fet el mea culpa general, d’aquí n’hagués pogut sortir la tria de quins són els elements realment importants que ens cal preservar dins un estat que es diu “social” i “del benestar”, i de quins aspectes de fons calia canviar, a part de la inhabilitació de tots aquells que des dels seus àmbits de poder públic o privat han especulat o han malbaratat.
Doncs res d’això. El diner públic s’ha destinat a tapar els forats dels bancs. Les caixes ja es mostren com són: bancs on l’obra social va esdevenint cada cop més virtual i menys real. Els primers a pagar han estat els treballadors dels serveis públics (tant si són funcionaris d’alt nivell, com si són una empresa subcontractada de neteja amb contractes precaris). Els drets dels treballadors s’han vist retallats i les jubilacions endarrerides. A excepció, és clar, de les nombroses prejubilacions que depenen de bancs i caixes. Per a aquestes sempre hi espai.
I ara, el govern de CiU arregla les finances per la via de fer pagar als més febles els plats trencats i de rebaixar els impostos a qui més té. Realment no es pot dir que s’hi hagin escalfat gaire el cap. Es desmantellen serveis bàsics, es crea més atur, es dóna la culpa als anteriors governants, s’apel·la a les essències pàtries, i, això sí, les finances es sanegen. CiU aplica aquest fàcil mètode en el camp de la salut i de l’ensenyament. Aquí també es parla de “funcionaris”, suposo que perquè resulta còmode invocar l’estereotip de la persona que fa molestes tasques burocràtiques entre cafè i cafè, en lloc de parlar de metges i de mestres més aviat estressats. Projectem cap al futur una Catalunya fragmentada, amb una gran desigualtat. Suposo que la filosofia de fons és que cadascú es busqui la vida, i que els serveis públics siguin un recurs de segona per a la població amb menys recursos. Res d’estrany per un partit que desviava, com Mas va reconèixer en el seu dia, les subvencions destinades a la promoció de la cultura musical catalana, al finançament del propi partit.
Segurament hem de renunciar a moltes coses. Perquè ens comportem com a infants malcriats que esperem solucions màgiques, però les reduccions s’han de fer prioritzant l’atenció a la gent que menys té. Perquè és la forma d’avançar cap a la igualtat i perquè, a més, els treballadors, amb les nostres aportacions cobrim el 85 % del total de la recaptació de l’IRPF, sense les possibilitats de l’escaqueig fiscal que molts professionals i empresaris apliquen. I ens caldria una millor educació sanitària per acabar amb l’abús dels serveis públics, i cultivar una certa valoració i agraïment d’allò que és col·lectiu, i un llarg etcètera.
Però m’indigna que el qüestionament del sistema s’hagi oblidat absolutament. És com el tema de Líbia. Ara ens posem en guerra, invocant el poble libi. Però abans hem fet negoci amb l’armament venut a un governant clarament corrupte, per preservar la nostra dependència de l’energia que ell administra. Quan pensem acabar amb la fabricació i tràfic d’armes? Què fem per ser menys depenents d’aquest tipus d’energia? Una mesura tan senzilla com reduir la velocitat sembla que sigui un atac a la dignitat de la gent i és invocat com una agressió als drets humans. Mantenir dictadures perverses a casa el veí, en canvi, ens sembla pecata minuta. Per no parlar dels riscos de l’energia nuclear. Quan abordarem els problemes de fons?
El que sí que fem és canviar el nom de les coses segons els nostres interessos. Hi ha qui ha passat de “mestre” a “funcionari”, o, quan convé, d’”amic” a “dictador”. El truc ja és vell. I si no, que l’hi expliquin a la Ramoneta.
Fet el mea culpa general, d’aquí n’hagués pogut sortir la tria de quins són els elements realment importants que ens cal preservar dins un estat que es diu “social” i “del benestar”, i de quins aspectes de fons calia canviar, a part de la inhabilitació de tots aquells que des dels seus àmbits de poder públic o privat han especulat o han malbaratat.
Doncs res d’això. El diner públic s’ha destinat a tapar els forats dels bancs. Les caixes ja es mostren com són: bancs on l’obra social va esdevenint cada cop més virtual i menys real. Els primers a pagar han estat els treballadors dels serveis públics (tant si són funcionaris d’alt nivell, com si són una empresa subcontractada de neteja amb contractes precaris). Els drets dels treballadors s’han vist retallats i les jubilacions endarrerides. A excepció, és clar, de les nombroses prejubilacions que depenen de bancs i caixes. Per a aquestes sempre hi espai.
I ara, el govern de CiU arregla les finances per la via de fer pagar als més febles els plats trencats i de rebaixar els impostos a qui més té. Realment no es pot dir que s’hi hagin escalfat gaire el cap. Es desmantellen serveis bàsics, es crea més atur, es dóna la culpa als anteriors governants, s’apel·la a les essències pàtries, i, això sí, les finances es sanegen. CiU aplica aquest fàcil mètode en el camp de la salut i de l’ensenyament. Aquí també es parla de “funcionaris”, suposo que perquè resulta còmode invocar l’estereotip de la persona que fa molestes tasques burocràtiques entre cafè i cafè, en lloc de parlar de metges i de mestres més aviat estressats. Projectem cap al futur una Catalunya fragmentada, amb una gran desigualtat. Suposo que la filosofia de fons és que cadascú es busqui la vida, i que els serveis públics siguin un recurs de segona per a la població amb menys recursos. Res d’estrany per un partit que desviava, com Mas va reconèixer en el seu dia, les subvencions destinades a la promoció de la cultura musical catalana, al finançament del propi partit.
Segurament hem de renunciar a moltes coses. Perquè ens comportem com a infants malcriats que esperem solucions màgiques, però les reduccions s’han de fer prioritzant l’atenció a la gent que menys té. Perquè és la forma d’avançar cap a la igualtat i perquè, a més, els treballadors, amb les nostres aportacions cobrim el 85 % del total de la recaptació de l’IRPF, sense les possibilitats de l’escaqueig fiscal que molts professionals i empresaris apliquen. I ens caldria una millor educació sanitària per acabar amb l’abús dels serveis públics, i cultivar una certa valoració i agraïment d’allò que és col·lectiu, i un llarg etcètera.
Però m’indigna que el qüestionament del sistema s’hagi oblidat absolutament. És com el tema de Líbia. Ara ens posem en guerra, invocant el poble libi. Però abans hem fet negoci amb l’armament venut a un governant clarament corrupte, per preservar la nostra dependència de l’energia que ell administra. Quan pensem acabar amb la fabricació i tràfic d’armes? Què fem per ser menys depenents d’aquest tipus d’energia? Una mesura tan senzilla com reduir la velocitat sembla que sigui un atac a la dignitat de la gent i és invocat com una agressió als drets humans. Mantenir dictadures perverses a casa el veí, en canvi, ens sembla pecata minuta. Per no parlar dels riscos de l’energia nuclear. Quan abordarem els problemes de fons?
El que sí que fem és canviar el nom de les coses segons els nostres interessos. Hi ha qui ha passat de “mestre” a “funcionari”, o, quan convé, d’”amic” a “dictador”. El truc ja és vell. I si no, que l’hi expliquin a la Ramoneta.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada