Els finals dels seixanta i els principis dels setanta van ser com un llarg estiu per tota una generació. Solters i sense compromís, es donaven per al·ludits quan taral·lejaven al Serrat “Vull i vull i vull cantar. Avui que encara tinc veu. Qui sap si podré demà. Però avui només tinc vint anys. Avui encara tinc força, i no tinc l’ànima morta, i em sento bullir la sang...”, però els vint anys era una frontera on la vida es començava a complicar. Les convocatòries de les colles començaven a tenir baixes i amenaçaven amb buidar de cares conegudes els llocs de trobada de la Rambla, el bar Ramblas i el Bon Gust. Les causes no eren malalties ni lesions, als vint anys érem eterns i indestructibles, sinó l’aparició dels festeigs i de la mili. Les noies, que eren objectes de desig, però personatges secundaris en aquell món masculinitzat, adquirien un nou protagonisme. La dona ja no era només el cos complementari i accidental amb qui donar-se el lote, sinó la noia amb qui se sortia. La nòvia. Sortir en parella significava a curt o mitjà termini trencar amb el grup, canviar l’ecosistema de relacions, entrar en la soledat relativa de la vida d’adult.
La mili era com un núvol negre en el cel clar de la vintena. El via crucis començava amb la talla dels quintos, l’any abans d’anar a la mili. Sembla ser que en altres indrets el fet de ser quintos es considerava com un ritual de pas de la masculinitat, però en aquell Viladecans ser quinto es considerava un emprenyador peatge inevitable. L’escala de l’ajuntament s’omplia de nois amb melenes amb data de caducitat, que esperaven en samarreta pels passadissos el moment de ser pesats i mesurats. Quan arribava el ¿tiene algo que alegar? era dels pocs moments de la vida on els defectes es convertien en virtuts. Tenir els peus plans, una malaltia al cor o una mare vídua pobra, passava de ser desgràcia a benedicció que et deslliurava del servei militar.
El sorteig tenia un destí amb nom de continent que era tota una maledicció: Àfrica. En un temps en què anar a Mallorca era com anar a les Bahames, Àfrica era un continent llunyà, sense permisos especials ni caps de setmana, amb constant amenaça de guerra colonial entre moros i cristians. Ser reclutat per anar a Àfrica era una putada amb tradició de putada històrica, ja que les lleves africanes havien desencadenat la Setmana Tràgica seixanta anys enrere.
Els estudiants tenien la possibilitat de demanar pròrrogues, però havien de demanar cada any el certificat de bona conducta al cuartelillo de la guàrdia civil de Gavà. ¿Por qué no te cortas el pelo? formava part de l’interrogatori que calia suportar.
Lentament la cançó protesta va fer-se un lloc al costat del rock. Van ser els francesos George Brassens i especialment George Moustaki, amb “Le metèque”, hit parade de bars amb sofàs, poca llum, molts petons i alguna mà sota les faldilles, va ser Paco Ibáñez amb “Andaluces de Jaén” que fins i tot va sortir per TVE en un dia despistat del franquisme, i sobretot Raimon i la cançó catalana, Pau Riba i “Dioptria”, Lluís Llach, que actuaria anys més tard gratuïtament al poliesportiu en benefici dels vaguistes de Roca, o el Quico Pi de la Serra que va cantar “Verda” al pati dels Hermanos, verda era la paraula amb què va gravar el disc per passar la censura, però en directe el verda es convertia en merda, merda que vam corejar als Hermanos per després sortir en manifestació espontània. La primera mani de Viladecans. Però això ja forma part d’una altra història.
La mili era com un núvol negre en el cel clar de la vintena. El via crucis començava amb la talla dels quintos, l’any abans d’anar a la mili. Sembla ser que en altres indrets el fet de ser quintos es considerava com un ritual de pas de la masculinitat, però en aquell Viladecans ser quinto es considerava un emprenyador peatge inevitable. L’escala de l’ajuntament s’omplia de nois amb melenes amb data de caducitat, que esperaven en samarreta pels passadissos el moment de ser pesats i mesurats. Quan arribava el ¿tiene algo que alegar? era dels pocs moments de la vida on els defectes es convertien en virtuts. Tenir els peus plans, una malaltia al cor o una mare vídua pobra, passava de ser desgràcia a benedicció que et deslliurava del servei militar.
El sorteig tenia un destí amb nom de continent que era tota una maledicció: Àfrica. En un temps en què anar a Mallorca era com anar a les Bahames, Àfrica era un continent llunyà, sense permisos especials ni caps de setmana, amb constant amenaça de guerra colonial entre moros i cristians. Ser reclutat per anar a Àfrica era una putada amb tradició de putada històrica, ja que les lleves africanes havien desencadenat la Setmana Tràgica seixanta anys enrere.
Els estudiants tenien la possibilitat de demanar pròrrogues, però havien de demanar cada any el certificat de bona conducta al cuartelillo de la guàrdia civil de Gavà. ¿Por qué no te cortas el pelo? formava part de l’interrogatori que calia suportar.
Lentament la cançó protesta va fer-se un lloc al costat del rock. Van ser els francesos George Brassens i especialment George Moustaki, amb “Le metèque”, hit parade de bars amb sofàs, poca llum, molts petons i alguna mà sota les faldilles, va ser Paco Ibáñez amb “Andaluces de Jaén” que fins i tot va sortir per TVE en un dia despistat del franquisme, i sobretot Raimon i la cançó catalana, Pau Riba i “Dioptria”, Lluís Llach, que actuaria anys més tard gratuïtament al poliesportiu en benefici dels vaguistes de Roca, o el Quico Pi de la Serra que va cantar “Verda” al pati dels Hermanos, verda era la paraula amb què va gravar el disc per passar la censura, però en directe el verda es convertia en merda, merda que vam corejar als Hermanos per després sortir en manifestació espontània. La primera mani de Viladecans. Però això ja forma part d’una altra història.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada