Sembla ser que aquell esperit transhumant –així es definia ella– s’assentarà definitivament a Costa Rica; el més tranquil d’aquells països que tenen el Carib a llevant i el Pacífic a ponent.
La Secall exercí la seva primera humanitat per les comarques tarragonines i després de tenir-se-les amb la gent de Viladecans entre els anys 1960 i 1980, se les va anar a fer amb la gent de les Amèriques. De tant en tant ens ve a veure, xafardeja què fem, fa safareig amb qui troba i se’n torna. De tant en tant també, algú de per aquí passa per allà, la va a veure i torna a casa amb el propòsit de repetir per la bondat d’ella mateixa i la meravella de país.
No ens oblida i no és cosa d’oblidar-la. Durant els vint anys entre nosaltres, també deixà una bona petjada de la qual ara us en faig memòria.
Tot i haver nascut a Barcelona l’any 1942, la Pepita Secall a dos anys ja era al Catllar, poblet a quinze kilòmetres de Tarragona on el seu pare hi feia de mestre a l’escola unitària. Abans de fer-ne deu, diàriament anava tota soleta amb autobús de línia a l’Institut de Tarragona a fer el batxillerat. L’Institut, de matí era per als nois i de tarda per a les noies. –Ves que bonic!– Per raons d’horari dels transports no hauria pogut estudiar, però ella i una altre noia de Constantí, amb el mateix problema, van rebre la categoria d’excepcions i ho pogueren fer pel matí. Així d’estrambòtiques eren les posibilitats del gènere femení d’accedir a l’ensenyament a mitjans dels anys cinquanta. Dues noies en classes de quaranta-cinc nois… –Mira que bé!– A l’hora de cursar ensenyament superior, les dones tarragonines només podien fer-ho per infermera o per mestra d’escola. Ella, no veia prou clara ni interessant cap de les dues opcions. La tradició familiar li va triar Magisteri i el seu amor filial la resignà a tres anys de suplici a la Normal tarragonina amb professores que competien amb les dones de La casa de Bernarda Alba. A disset d’anys, però, ja era mestra. Estudiar era bufar i fer ampolles per a la noia.
Tot just fets els divuit, de la mà de son pare es va plantificar a Viladecans i ens la trobem fent classes al col·legi Àngela Roca-Nens, acabat d’estrenar, a una colla de quaranta-vuit tarambanes d’onze, dotze o tretze anys. Era setembre de l’any 1960. D’aquell temps recorda afectuosament com a bons estudiants, entre d’altres, l’Emili Berenguer i en Josep Vives. Dels trapelles, té molt present en Jaume Puig, del que diu: “Eran tan divertides les seves malifetes que se’m feia absolutament impossible enfadar-me i esbroncar-lo. Una vegada, se’m va amagar a la carbonera de la calefacció que hi havia al soterrani… Imagina’t com en va sortir… vaig tenir un atac de riure”. S’hi va passar tres cursos, al col·legi del capdamunt de la rambla, però aviat en tingué prou per manca de vocació. La Pepita, de les bones noies recorda molt la Carme Arnau, la Neus Altés i la Neus del doctor Ros. També té present el fet d’acompanyar habitualment a l’Àngela Roca en José Ángel Gonzalez Sainz, fill del veterinari, veí seu a l’edifici dels mestres del carrer Salvador Baroné. En José Ángel fou premi Herralde de literatura l’any 1995. S’exilià a Triestre per no haver d’anar a la presó, per raó de la seva insubmissió a l’hora de fer el Servei Militar. A la Universitat d’allà hi fa de professor de literatura.
Paralel·lament a l’ensenyament, els vespres, la Pepita estudià Administració Pública a Barcelona. Gràcies a això, l’any 1963 entrà a treballar a l’Ajuntament de Viladecans en plaça d’Oficial Tècnic Administratiu d’Intervenció, deixant el Col·legi. En tant que, el senyor Arderiu, que era l’Interventor, només venia un dia al mes perquè ho era també d’altres llocs i feia de catedràtic a la Universitat, ella asumí aviat la responsabilitat dels comptes i pagaments municipals. A la feina administrativa de l’Ajuntament, hi haurem de sumar tanmateix, la de posar en marxa a petició de l’alcalde Miernau, l’anomenat “Servei Social” que Viladecans no tenia i que l’entrada en la nova modernitat exigia. Haver fet el Servei Social era condició “sine qua non” per les dones poder tenir el permís de conduir, poder tenir passaport, poder treballar de funcionària, i tenir altres drets exclusius dels homes. Era obligatori fer-lo abans dels 35 anys i les noies-dones viladecanenques a partir dels 18 anys, fins llavors, s’havien de buscar la vida allà on fos per tenir-lo fet.
Això del Servei Social consistia en un curs d’unes quantes hores diàries, els capvespres de sis mesos. Amb professorat divers però de manera força pràctica i de posta d’experiències en comú, s’aprenia a fer treballs manuals i costura (cosir, tallar, folrar, brodar, fer puntes…) i cadascuna de les noies acabava fent-se el que s’anomenava “la canastilla” (roba per al casori i roba per als nadons) que s’exposava a la fi del curs. També hi havia classes teòriques. El doctor Creixell les feia de puericultura (embaràs, part, alletament, bolquers, penellons, galteres…), el senyor rector Mn. Ramon de religió i moral catòlica (oracions, rosari, puresa, castedat, pecat, penitència, infern, purgatori…), i la Pepita Secall les corresponents a comportament social i costums (urbanitat, cortesia, etiqueta, protocol, matrimoni, família, parament de la llar i parament de taules…). Encara que per més d’un o una sigui difícil de creure, en un dels manuals de la Pepita hi havia aquell compendi de perles cavernícoles, que ella no va donar mai, i que a començaments dels anys seixanta ja feien esclafir a riure a moltes dones, però que com a doctrina establerta de manera obligatòria no va acabar de ser ensorrada fins l’any 1968:
“Minimiza cualquier ruido… Salúdale con una càlida sonrisa (cuando llegue a casa) y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos”.
“Si tu marido te sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar”.
Aquell viure absolutament subordinat a l’home-marit i que constitueix, sens dubte, un dels substrats del que avui en diem “violència de gènere”, era una de les essències del franquisme provinent del catolicisme més ranci. En el canvi radical d’un Viladecans rural i agrícola a un altre d’industrial i urbà, el Servei Social de la Pepita Secall, malgrat el seu obligat i inevitable contingut tendent a perpetuar el model social preexistent, fou per a moltes dones el porticó obert d’un finestral barrat. Alhora va ser l’instrument per accedir a una modernitat molt més gratificant. Aquesta i cap altra fou la raó final d’aquella jove impulsora de vint-i-un anyets. Bo i començar de primer en sentit estricte, el pas del temps aliat amb el desajust entre contingut i realitat social relaxà l’acompliment preceptiu de les materies d’estudi, fins a l’extrem que moltes dones varen acabar tenint el corresponent certificat sense gairebé anar a classe i, fins i tot, força “canastillas” de les de fi de curs, sospitosa o curiosament es “repetien” el curs següent.
Però l’esperit de la noia del senyor Secall, transhumant com deia, en el seu anar cercant les millors pastures d’acord amb el temps que li tocava viure, no en tingué prou amb el relatat fins ara. En parlarem el mes que ve.
La Secall exercí la seva primera humanitat per les comarques tarragonines i després de tenir-se-les amb la gent de Viladecans entre els anys 1960 i 1980, se les va anar a fer amb la gent de les Amèriques. De tant en tant ens ve a veure, xafardeja què fem, fa safareig amb qui troba i se’n torna. De tant en tant també, algú de per aquí passa per allà, la va a veure i torna a casa amb el propòsit de repetir per la bondat d’ella mateixa i la meravella de país.
No ens oblida i no és cosa d’oblidar-la. Durant els vint anys entre nosaltres, també deixà una bona petjada de la qual ara us en faig memòria.
Tot i haver nascut a Barcelona l’any 1942, la Pepita Secall a dos anys ja era al Catllar, poblet a quinze kilòmetres de Tarragona on el seu pare hi feia de mestre a l’escola unitària. Abans de fer-ne deu, diàriament anava tota soleta amb autobús de línia a l’Institut de Tarragona a fer el batxillerat. L’Institut, de matí era per als nois i de tarda per a les noies. –Ves que bonic!– Per raons d’horari dels transports no hauria pogut estudiar, però ella i una altre noia de Constantí, amb el mateix problema, van rebre la categoria d’excepcions i ho pogueren fer pel matí. Així d’estrambòtiques eren les posibilitats del gènere femení d’accedir a l’ensenyament a mitjans dels anys cinquanta. Dues noies en classes de quaranta-cinc nois… –Mira que bé!– A l’hora de cursar ensenyament superior, les dones tarragonines només podien fer-ho per infermera o per mestra d’escola. Ella, no veia prou clara ni interessant cap de les dues opcions. La tradició familiar li va triar Magisteri i el seu amor filial la resignà a tres anys de suplici a la Normal tarragonina amb professores que competien amb les dones de La casa de Bernarda Alba. A disset d’anys, però, ja era mestra. Estudiar era bufar i fer ampolles per a la noia.
Tot just fets els divuit, de la mà de son pare es va plantificar a Viladecans i ens la trobem fent classes al col·legi Àngela Roca-Nens, acabat d’estrenar, a una colla de quaranta-vuit tarambanes d’onze, dotze o tretze anys. Era setembre de l’any 1960. D’aquell temps recorda afectuosament com a bons estudiants, entre d’altres, l’Emili Berenguer i en Josep Vives. Dels trapelles, té molt present en Jaume Puig, del que diu: “Eran tan divertides les seves malifetes que se’m feia absolutament impossible enfadar-me i esbroncar-lo. Una vegada, se’m va amagar a la carbonera de la calefacció que hi havia al soterrani… Imagina’t com en va sortir… vaig tenir un atac de riure”. S’hi va passar tres cursos, al col·legi del capdamunt de la rambla, però aviat en tingué prou per manca de vocació. La Pepita, de les bones noies recorda molt la Carme Arnau, la Neus Altés i la Neus del doctor Ros. També té present el fet d’acompanyar habitualment a l’Àngela Roca en José Ángel Gonzalez Sainz, fill del veterinari, veí seu a l’edifici dels mestres del carrer Salvador Baroné. En José Ángel fou premi Herralde de literatura l’any 1995. S’exilià a Triestre per no haver d’anar a la presó, per raó de la seva insubmissió a l’hora de fer el Servei Militar. A la Universitat d’allà hi fa de professor de literatura.
Paralel·lament a l’ensenyament, els vespres, la Pepita estudià Administració Pública a Barcelona. Gràcies a això, l’any 1963 entrà a treballar a l’Ajuntament de Viladecans en plaça d’Oficial Tècnic Administratiu d’Intervenció, deixant el Col·legi. En tant que, el senyor Arderiu, que era l’Interventor, només venia un dia al mes perquè ho era també d’altres llocs i feia de catedràtic a la Universitat, ella asumí aviat la responsabilitat dels comptes i pagaments municipals. A la feina administrativa de l’Ajuntament, hi haurem de sumar tanmateix, la de posar en marxa a petició de l’alcalde Miernau, l’anomenat “Servei Social” que Viladecans no tenia i que l’entrada en la nova modernitat exigia. Haver fet el Servei Social era condició “sine qua non” per les dones poder tenir el permís de conduir, poder tenir passaport, poder treballar de funcionària, i tenir altres drets exclusius dels homes. Era obligatori fer-lo abans dels 35 anys i les noies-dones viladecanenques a partir dels 18 anys, fins llavors, s’havien de buscar la vida allà on fos per tenir-lo fet.
Això del Servei Social consistia en un curs d’unes quantes hores diàries, els capvespres de sis mesos. Amb professorat divers però de manera força pràctica i de posta d’experiències en comú, s’aprenia a fer treballs manuals i costura (cosir, tallar, folrar, brodar, fer puntes…) i cadascuna de les noies acabava fent-se el que s’anomenava “la canastilla” (roba per al casori i roba per als nadons) que s’exposava a la fi del curs. També hi havia classes teòriques. El doctor Creixell les feia de puericultura (embaràs, part, alletament, bolquers, penellons, galteres…), el senyor rector Mn. Ramon de religió i moral catòlica (oracions, rosari, puresa, castedat, pecat, penitència, infern, purgatori…), i la Pepita Secall les corresponents a comportament social i costums (urbanitat, cortesia, etiqueta, protocol, matrimoni, família, parament de la llar i parament de taules…). Encara que per més d’un o una sigui difícil de creure, en un dels manuals de la Pepita hi havia aquell compendi de perles cavernícoles, que ella no va donar mai, i que a començaments dels anys seixanta ja feien esclafir a riure a moltes dones, però que com a doctrina establerta de manera obligatòria no va acabar de ser ensorrada fins l’any 1968:
“Minimiza cualquier ruido… Salúdale con una càlida sonrisa (cuando llegue a casa) y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos”.
“Si tu marido te sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar”.
Aquell viure absolutament subordinat a l’home-marit i que constitueix, sens dubte, un dels substrats del que avui en diem “violència de gènere”, era una de les essències del franquisme provinent del catolicisme més ranci. En el canvi radical d’un Viladecans rural i agrícola a un altre d’industrial i urbà, el Servei Social de la Pepita Secall, malgrat el seu obligat i inevitable contingut tendent a perpetuar el model social preexistent, fou per a moltes dones el porticó obert d’un finestral barrat. Alhora va ser l’instrument per accedir a una modernitat molt més gratificant. Aquesta i cap altra fou la raó final d’aquella jove impulsora de vint-i-un anyets. Bo i començar de primer en sentit estricte, el pas del temps aliat amb el desajust entre contingut i realitat social relaxà l’acompliment preceptiu de les materies d’estudi, fins a l’extrem que moltes dones varen acabar tenint el corresponent certificat sense gairebé anar a classe i, fins i tot, força “canastillas” de les de fi de curs, sospitosa o curiosament es “repetien” el curs següent.
Però l’esperit de la noia del senyor Secall, transhumant com deia, en el seu anar cercant les millors pastures d’acord amb el temps que li tocava viure, no en tingué prou amb el relatat fins ara. En parlarem el mes que ve.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada