El principal instrument de socialització de la gent jove i dinamitzador de la vida cultural de Viladecans al llarg dels anys cinquanta havia estat l’Acció Catòlica establerta al nou Centre Parroquial. A més a més del teatre, havia tingut força rellevància l’esbart dansaire “Orenetes Jovençanes”. Però totes les inciatives culturals vinculades a la dansa, sobretot, tenien de vida el que trigava el gruix constituent a desintegrar-se, en marxar els xicots a fer el Servei Militar o en casar-se les parelles fetes en el si dels mateixos grups, altrament cosa força lògica. Desniades doncs les “Orenetes”, en crisi l’Acció Catòlica parroquial i incipient el nou Moviment Escolta de la mà del vicari Mn. Joaquim Palomera, la buidor fou omplerta per la Pepita Secall.
D’entre la quarantena de noies entusiastes que cada any feien aquell Servei Social depenent de la “Sección Femenina”, un grupet prengué la iniciativa de crear un nou esbart. Es féu realitat l’any 1963, demanant ajut a la Pepita en tant que Cap de la “Sección Femenina”. Així es creà el Grup Mixt de “Coros y Danzas de la Sección Femenina”. La feinada (per raons masclistes) va ser aconseguir incorporar nois i fer la cosa mixta. El fet que les noies eren molt maques, ajudà a que finalment s’hi avinguessin tres o quatre pagesos caiguts del niu de les “Orenetes” i les restes de l’equip d’hoquei sobre patins, que de partits en perdia més que no pas en guanyava. No confongueu aquests “coros y danzas” amb els que també tenia l’organisme “Educación y Descanso” que depenia de la Organització Sindical (CNS) i cada any acabaven protagonitzant l’1 de maig a l’estadi Santiago Bernabeu. No era aquest el cas. El grup impulsat per la Secall ballava a les festes locals, als homenatges a la vellesa, als càmpings amb turistes i una vegada al Palau de Música Catalana, en feina de rescat i promoció de danses.
En la fase expansiva del “desarrollismo”, l’alegria d’aquelles noies i d’aquells dies impulsà una nova iniciativa auspiciada també per la Secall, que també tingué força rellevància: la desfilada de carrosses de la Festa Major. La primera fou l’any 1963. De manera oberta a la participació de totes les entitats, cada una d’elles triava un tema més o menys al·legòric o fumeta i enfilava tota la “parafernàlia” amb les nenes maques del poble al remolc dels primers tractors Pascuali, Massey Ferguson o John Deere conduits per pagesos joves.
Però, a la noia del senyor Secall li agradava remenar cireres i per a ella no hi ha dos sense tres. Entre els matins a l’Ajuntament i el Servei Social dels vespres, encara tenia temps per fer hores a les tardes al Sindicat (CNS). El local era en uns baixos tètrics a tocar del calabós de la Torre Modolell. Estant mitja Espanya aturada i exportant mà d’obra a dojo, Viladecans tenia més que plena ocupació i aquella feina de tarda consistia en anar a fer el cafè, amb el senyor Fernández els primers anys i amb el senyor Valderrama els següents; fer algún tràmit; posar-li un segell de control setmanal als pocs “productors” aturats, tot preguntant-los en diàleg de sords si tenien ganes d’anar a fer totxanes a la bòbila del Ramells i a continuació assistir, si era el cas, a alguna de les reunions de més o menys “obligado cumplimiento” dels sindicalistes de les noves fàbriques. En elles destacaven ja els vocals jurats Guerrero de la Metrón, entre d’altres “psuqueros” que feien “entrisme” i en Martín Martín de la Bru que a la fi dels setanta es feu “cenetista”.
Però, ve-t’ho aquí que un dia aparegué dringant per Viladecans un “hidalgo de allende los mares”, en concret de Zarcero, poblet de les muntanyes de l’altiplà de Costa Rica, anomenat Antonio Rodriguez Arroyo i li va fer: “tilín!” Res a dir, és clar, però ella va contestar: “talán!” i la vida social de Viladecans se’n ressentí. A la fi del 1969 la Secall havia deixat de treballar a l’Ajuntament, s’havien acabat les carrosses, el Servei Social llanguia i finalment deixava el Sindicat a començaments de l’any 1975.
L’Arroyo dels Montes de Oca i la daurada Pepita es varen casar i començà una altra història. L’any 1972, el senyor Rodriguez Arroyo que més que d’Arroyo ja anava de torrent, amb la Pepita a la butxaca com a sòcia, va crear la primera empresa de serveis informàtics i centre de càlcul de Viladecans, INCOESA. Situada al capdamunt de la Rambla, ben a prop de l’Àngela Roca, arribà a tenir una vintena d’empleats. A més a més dels serveis d’assessoria, portava la comptabilitat de bona part de les empreses petites i mitjanes de Viladecans juntament amb altres de la comarca. La crisi esclatada arreu del món l’any 1973, però que a casa nostra no va esdevenir virulenta fins la segona meitat de la dècada, s’endugué en orris la mar d’empreses, INCOESA inclosa.
La Pepita i l’Antonio l’any 1980 fregant els quaranta anys de vida se’n varen anar a fer les Amèriques. L’Antonio i la Pepita, desplegaren noves veles a Puerto Limón allà ultramar. Ara, fregant els setanta anys, plàcidament retirats, parafrasejant el salm 23, descansen en prats deliciosos vora l’aigua.
Direu el que vulgueu, que si Sección Femenina, que si remenar cireres, que si molt interesada, que si temps de plena ocupació a Viladecans… el què vulgueu… però deixeu-me dir que a Viladecans li calen moltes “Pepites”. De molt ben formades, a dia d’avui, n’hi ha un tou, en tenim tot un tresor, però… com anem d’empenta emprenedora?
D’entre la quarantena de noies entusiastes que cada any feien aquell Servei Social depenent de la “Sección Femenina”, un grupet prengué la iniciativa de crear un nou esbart. Es féu realitat l’any 1963, demanant ajut a la Pepita en tant que Cap de la “Sección Femenina”. Així es creà el Grup Mixt de “Coros y Danzas de la Sección Femenina”. La feinada (per raons masclistes) va ser aconseguir incorporar nois i fer la cosa mixta. El fet que les noies eren molt maques, ajudà a que finalment s’hi avinguessin tres o quatre pagesos caiguts del niu de les “Orenetes” i les restes de l’equip d’hoquei sobre patins, que de partits en perdia més que no pas en guanyava. No confongueu aquests “coros y danzas” amb els que també tenia l’organisme “Educación y Descanso” que depenia de la Organització Sindical (CNS) i cada any acabaven protagonitzant l’1 de maig a l’estadi Santiago Bernabeu. No era aquest el cas. El grup impulsat per la Secall ballava a les festes locals, als homenatges a la vellesa, als càmpings amb turistes i una vegada al Palau de Música Catalana, en feina de rescat i promoció de danses.
En la fase expansiva del “desarrollismo”, l’alegria d’aquelles noies i d’aquells dies impulsà una nova iniciativa auspiciada també per la Secall, que també tingué força rellevància: la desfilada de carrosses de la Festa Major. La primera fou l’any 1963. De manera oberta a la participació de totes les entitats, cada una d’elles triava un tema més o menys al·legòric o fumeta i enfilava tota la “parafernàlia” amb les nenes maques del poble al remolc dels primers tractors Pascuali, Massey Ferguson o John Deere conduits per pagesos joves.
Però, a la noia del senyor Secall li agradava remenar cireres i per a ella no hi ha dos sense tres. Entre els matins a l’Ajuntament i el Servei Social dels vespres, encara tenia temps per fer hores a les tardes al Sindicat (CNS). El local era en uns baixos tètrics a tocar del calabós de la Torre Modolell. Estant mitja Espanya aturada i exportant mà d’obra a dojo, Viladecans tenia més que plena ocupació i aquella feina de tarda consistia en anar a fer el cafè, amb el senyor Fernández els primers anys i amb el senyor Valderrama els següents; fer algún tràmit; posar-li un segell de control setmanal als pocs “productors” aturats, tot preguntant-los en diàleg de sords si tenien ganes d’anar a fer totxanes a la bòbila del Ramells i a continuació assistir, si era el cas, a alguna de les reunions de més o menys “obligado cumplimiento” dels sindicalistes de les noves fàbriques. En elles destacaven ja els vocals jurats Guerrero de la Metrón, entre d’altres “psuqueros” que feien “entrisme” i en Martín Martín de la Bru que a la fi dels setanta es feu “cenetista”.
Però, ve-t’ho aquí que un dia aparegué dringant per Viladecans un “hidalgo de allende los mares”, en concret de Zarcero, poblet de les muntanyes de l’altiplà de Costa Rica, anomenat Antonio Rodriguez Arroyo i li va fer: “tilín!” Res a dir, és clar, però ella va contestar: “talán!” i la vida social de Viladecans se’n ressentí. A la fi del 1969 la Secall havia deixat de treballar a l’Ajuntament, s’havien acabat les carrosses, el Servei Social llanguia i finalment deixava el Sindicat a començaments de l’any 1975.
L’Arroyo dels Montes de Oca i la daurada Pepita es varen casar i començà una altra història. L’any 1972, el senyor Rodriguez Arroyo que més que d’Arroyo ja anava de torrent, amb la Pepita a la butxaca com a sòcia, va crear la primera empresa de serveis informàtics i centre de càlcul de Viladecans, INCOESA. Situada al capdamunt de la Rambla, ben a prop de l’Àngela Roca, arribà a tenir una vintena d’empleats. A més a més dels serveis d’assessoria, portava la comptabilitat de bona part de les empreses petites i mitjanes de Viladecans juntament amb altres de la comarca. La crisi esclatada arreu del món l’any 1973, però que a casa nostra no va esdevenir virulenta fins la segona meitat de la dècada, s’endugué en orris la mar d’empreses, INCOESA inclosa.
La Pepita i l’Antonio l’any 1980 fregant els quaranta anys de vida se’n varen anar a fer les Amèriques. L’Antonio i la Pepita, desplegaren noves veles a Puerto Limón allà ultramar. Ara, fregant els setanta anys, plàcidament retirats, parafrasejant el salm 23, descansen en prats deliciosos vora l’aigua.
Direu el que vulgueu, que si Sección Femenina, que si remenar cireres, que si molt interesada, que si temps de plena ocupació a Viladecans… el què vulgueu… però deixeu-me dir que a Viladecans li calen moltes “Pepites”. De molt ben formades, a dia d’avui, n’hi ha un tou, en tenim tot un tresor, però… com anem d’empenta emprenedora?
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada