En el número 29 d’aquesta revista, publicat el gener de 2010, parlàvem del cementiri i intentàvem esbrinar la data en què va ser beneït. Mossèn Samaranch havia escrit diverses notes sobre el trasllat del cementiri de l’església parroquial a l’ermita de Sales, però enlloc hi feia constar la data de la seva benedicció, és a dir, de la seva inauguració oficial. La data que buscàvem havia de ser posterior a l’any 1866, any de l’inici dels tràmits per a la seva construcció. Finalment, la clau ens la va donar un trosset de paper posat entre els fulls del llibre d’òbits (és a dir, de difunts). Així és com ho explicàvem en l’article de gener de 2010:
“Hem continuat la recerca en el llibre d’òbits, consultant totes les inscripcions des de 1866 fins a 1870 i tampoc no hi hem trobat cap referència. Un tros de paper entre les pàgines 141 i 142, on es troben els òbits d’abril de 1868, ens dóna la clau. Aquest tros de paper és una nota de mossèn Andreu Samaranch –la seva cal·ligrafia és inconfusible–, i diu: “Bendecido 13 Abril (Lunes de Pascua) de 1868”.
Efectivament, el dia 13 d’abril de 1868 va ser dilluns de Pasqua, i com era costum es va celebrar l’aplec de l’ermita de Sales, celebració que es va voler fer coincidir aquell any amb la benedicció del nou cementiri”.
Doncs bé, hem trobat al Diario de Barcelona del dia 15 d’abril de 1868, la crònica d’aquesta benedicció, la qual no només ens confirma la data que mossèn Samaranch ens havia deixat en aquell tros de paper, sinó que a més a més ens explica una greu sequera que es va patir a tot el país. L’article diu així:
“Escriben de Viladecans que el lunes tuvo lugar en aquel pueblo una funcion memorable para sus habitantes. Terminada la cerca de un cementerio que sustituya al reducido que actualmente servia junto á la iglesia parroquial, procediose á su solemne bendicion. Y como, según los planos del señor arquitecto del distrito, servirá de capilla para el cementerio la muy antigua iglesia de Ntra. Sra. De Salas, ermita á la que aquel pueblo va con mucha frecuencia y devocion, ya que el lunes de Pascua la parroquia va allá anualmente en romeria, se reunieron aquel dia de los pueblos vecinos mas de dos mil personas, ansiosas á la vez de presenciar la ceremonia para la bendicion de un cementerio y de honrar á la Santisima Virgen en su muy concurrida capilla. Este año tenian los habitantes de aquella agrícola población un motivo especial que les conducía á los pies de su celestial Patrona; tal es el pedir su intercesion para alcanzar del cielo la lluvia necesaria para sus trigos agostados por la pertinaz sequia (ens pensàvem que això de “pertinaz” era propi de l’època franquista, però pel que es veu la cosa ja venia de temps). Por esto vióse á la poblacion en masa dirigirse á la ermita y llevarse procesionalmente á la Virgen á la parroquial en donde continuaran diariamente las rogativas. Asistió á la funcion, ademas del cura y el vicario de la parroquia, el cura-párroco de San Clemente; y la mayor parte de los habitantes iban con el hacha rezando el santo Rosario en los intermedios de unas piadosas letrillas que cantaban algunos aficionados acompañados de la orquesta del mismo pueblo. Dios quiera oir los clamores de aquellos pobres labradores y darles la lluvia”.
Tot un hivern sense pluges havia portat una gran sequera que podia perjudicar greument la collita de cereals, un conreu que era bàsic en el Viladecans de l’època. Les collites tardanes de blat de moro, mongeta i patata de Viladecans, Gavà i Castelldefels també estaven amenaçades i la poca aigua que va caure al juliol, va ser en forma de pedra al nord de la nostra comarca. L’escassetat portava fam i malalties, i és per això que els ciutadans organitzaven rogatives per demanar al cel la vinguda de les pluges. Era tal la sequera que fins i tot, segons diuen les cròniques de l’època, al febrer el salt d’aigua de Gualba al Montseny ja s’havia quedat gairebé sec. Tot plegat no es va resoldre fins a la tardor amb les pluges pròpies d’aquesta època de l’any.
Segurament, us haurà cridat l’atenció a l’article del Diario de Barcelona, el fet de que a la processó els viladecanencs portessin “hachas” per reclamar l’aigua que tanta falta els feia. El cert és que a nosaltres també se’ns ha fet difícil imaginar aquells pagesos carregats amb destrals i cantant unas “piadosas letrillas”. Fins i tot ens ha vingut la temptació de portar la imaginació al límit, imaginant-nos els pagesos tots menuts amb llargues barbes i amb una destral a coll tots posats en filera i cantant com si fossin personatges sortits d’un conte infantil.
El cas és que la utilització de les destrals com a element propi d’aquest tipus de processons, ens era completament inèdit i desconegut. De fet no acabàvem de trobar-li el sentit, fins que ens van alertar de que en castellà el mot “hacha” tenia més d’un significat. És clar!, el que portaven els nostres besavis no eren destrals sino atxes, és a dir torxes o ciris (sort que al Grup Tres Torres tenim gent que està per tot).
Així doncs, ara ja ho veiem tot més clar. A la processó, els feligresos duien ciris o potser torxes, portaven la imatge de la Mare de Déu dalt d’un baiard i acompanyats d’aquella mateixa orquestra que ja us en vam parlar fa un parell de mesos, els viladecanencs anaven cantant les “piadosas letrillas” amb què l’articulista, amb tota seguretat, es deu referir als Goigs de la Mare de Déu de Sales: “Vostres sants goigs remembrant, cantarem, Verge Sagrada; ajudau el suplicant, de Sales nostra advocada.
Jaume Lligadas Vendrell
1 comentari:
Bona recerca i bon article.
Publica un comentari a l'entrada