Tomás Ochoa, campaner heterodox

No és que ho sàpiga massa gent, però no fa mal saber-ho, que durant molts anys tothom va ser cridat a missa, a resar l’àngelus, a rosari els vespres, a batejos, a enterraments i funerals, per un ateu que amb impecable puntualitat feia el toc de campanes de la parròquia de Sant Joan. 

Fer-les picar o repicar ja sigui voltejant, gronxant o simplement estampant el batall contra les vores, des de mitjans dels anys cinquanta fins després de l’electrificació però abans de l’automatització dels tocs, fou cosa d’en Tomás Ochoa i els seus fills. Vivia al carrer de la Muntanya, cantonada amb Rera Església, més a prop que ningú del presbiteri i la porta de la torre.

En Tomás va substituir en Nuri, carreter i boter de la Raval que se n’havia fet càrrec l’any 1954, després de la mort d’en Baldiri Miracle. Un renec d’en Nuri  seguit d’una plantofada rectoral, havia finiquitat una relació més o menys contractual i entronitzava un descregut al campanar. En Tomás Ochoa pensà que l’única manera de suportar el rebombori que tenia a les orelles seria protagonitzant-lo ell mateix, amén de  guanyar-se algun caleró, i no deixà passar l’oferiment de mossèn Ramon Saborit de ser el toca-campanes.

El matrimoni Ochoa-Ortega i els seus fills varen venir a viure a Viladecans l’any 1947. Havien sortit de Retortillo, poble que ara té poc més de cent habitants. Està al peu de la Sierra de Pela, al costat del riu Talegones, a la diòcesi del Burgo de Osma, al capdavall de Castilla la Vieja, a la “ruta de la Lana”, en el “camino del Cid”... –¿Què encara us costaria de trobar…?, Val. Canviem els referents, vejam: és allà…, pels “Campos de Soria”…, aquella “tierra… árida y fria” que cantava l’Antonio Machado…, ¿ara sí?... D’acord. Continuem doncs.– El poble al seu escut hi té una picota, altrament dit “rollo”. Curiosament, aquesta columna al mig de la plaça que exposava reus sentenciats i caps tallats d’ajusticiats, fins els anys trenta no va ser substituida per una farola que va regalar, personalment, el diputat Artigas Arpón del Partit Republicà Radical Socialista.

 En els primers moments de l’alçament de 1936, el metge Don Atilano García, un agricultor, el ferrer i el sabater del poble varen estar a punt de ser afusellats, a la paret del cementiri, a falta del “rollo”, és clar. Afortunadament, el caporal Cantalapiedra de la guàrdia civil s’interposà entre víctimes i botxins i els deslliurà de la picota, però s’hagueren d’empassar divuit mesos de presó, sense judici, simplement per ser fefaentment d’esquerres. El sabater era en Tomás Ochoa. El fet d’estar com estava a la llista dels “dolents” del règim franquista, d’una banda, el seu ofici en un poble tan petit, de l’altra, i amb massa poca terra per cultivar i  poder alimentar els quatre fills, el matrimoni Ochoa i el Gumersindo, el Tomás, l’Eusebio i el Máximo varen haver de deixar de ser part dels sis-cents habitants del municipi de Retortillo de Soria, i venir-se a sumar als quatre mil del Viladecans de llavors. Els Ochoa podien haver triat Madrid o qualsevol altra ciutat més propera, però en el fenomen migratori la majoria té un precedent a seguir, i en aquest cas, la persona vinguda anys abans a guanyar-se el pa entre nosaltres, havia estat la bonassa de la Valentina, germana d’en Tomás i besàvia dels meus nebots Judit i Roger Amat.

Amb aquest benvolgut toca-campanes es complí, més que amb ningú, la dita de “no es pot estar a missa i repicant”, senzillament, perquè a missa no hi anava mai. Bo i ser-ne el convocant, només el trobaves dins l’església a l’enterrament de coneguts i poques vegades més; quan succeïa això, algún fill li havia de fer la feina. Al  Máximo, el petit,  li tocà més que a cap altre. En Tomás Ochoa de Miguel per a molta gent era una persona una mica rara… estranya. En realitat, però, era un tros de pa. Una persona irreductiblement allunyada de l’ortodòxia oficial a la qual tots ens vèiem abocats, un campaner que mai no va anar pel món a toc de campana. Era d’esquerres, panteista, vegetarià, trofòleg (que no sé que vol dir), naturista radical, higienista, pacifista, i més… coses, però sense escarafalls, amb senzillesa. Discretament en els seus primers temps a Viladecans, de manera més manifesta a partir dels anys setanta i els últims anys de la seva vida de manera militant. Va morir l’any 1991. Tenia vuitanta-nou anys. El recordo a la fi dels anys setanta i els vuitanta, baixant per la Rambla, Angel Guimerà o Sol, amb els pantalons arremangats pel damunt dels turmells si era estiu, arrossegant el seu carret d’anar a comprar queviures en el qual més que queviures hi duia un fotimer d’exemplars de la revista-llibret naturista ¡Regenérate!, escrita i editada pel profesor Nicolás Capo. Una revista que tant et parlava de les virtuts de les “borrajas y acelgas contra el estreñimiento crónico”, com del vegetarianisme de Simón Bolivar, i de la “cura de uvas” tant com del pensament del filòsof Spinoza. En Tomás Ochoa te la mirava de vendre per cinc duros i si no ho aconseguia allà mateix arrencava una conversa alternativa sobre la capacitat de les llimones per curar-ho tot, o sobre el naturisme d’en Pau Casals i en Mahatma Gandhi…

Doncs sí, aquest home més arreglador de sabates velles que venedor de noves, cada dia gastava les seves pujant i baixant dues vegades, com a mínim, els cent onze graons del campanar de Sant Joan. L’una al migdia i l’altra cap el tard, per convidar-nos a resar l’Àngelus. El toc d’oració, ben tocat, consisteix en quatre sèries de tres cops de mall o batall amb la campana petita, per cada una de les quatre jaculatòries i avemaria pertinent que les acompanya, i una sèrie de nou o més amb una campana més grossa, en el temps de resar tres Gloria Patri. (Hi ha campaner que en toca o tocava trenta tres, per l’edat de Crist).

El record d’en Tomás Ochoa tocant campanes, em trasllada a mi i a uns quants que em podeu llegir, a quan de petits ens convocava a barallar-nos per recollir els confits barrejats amb calderilla, que els padrins llançaven a la mainada per les escales de l’atri parroquial, en sortir dels batejos de diumenge. La durada del volteig era proporcional a la propina que rebia el campaner, i amb la durada podíem esbrinar la quantitat de peces de cinc i deu cèntims a arreplegar. En la mateixa trifulca, començàvem a fer càlculs si seria de pipes, de xufles, de cacauets o de res, la paperina que podríem comprar-nos a la mitja part de la doble sessió de cinema al Centre Parroquial, complementària dels dos o tres confits. Però l’evocació més emocionant per a mi, és sentir-les voltejar, les tres alhora una bona estona, les diades de Nadal, Pasqua, Ascensió, Pentecosta, Corpus, Mare de Déu d’Agost i Festes Majors. En aquell temps, calien dues persones, com a mínim,  per fer-ho. Eixordaven d’allò més. En una d’aquestes diades, havent pujat jo a dalt del campanar a tafanejar, amb permís de Mossèn Ramon evidentment, i ja funcionant de manera electrònica, algú va accionar l’interruptor de volteig i repicada de les tres alhora i les vaig aguantar estoicament espaordit amb la boca oberta, sense córrer escales avall, bo i pensant  en la sordesa del pobre campaner. Però, no. En Tomás fill, em va assegurar que en Tomás pare mai no va sordejar. 

Fins a la fi dels anys cinquanta, tots aquests tocs dels Ochoa podies seguir-los nítidament des del Camí Ral, des de Cal Simon, i fins i tot, des de Can Seguí; el toc de migdia només si encara no havia entrat la marinada. A l’estiu, les campanades de l’Àngelus, semblaven reclamar la vinguda d’aquest ventet refrescant que després retornàvem a mar, ben rescalfat, entrat el capvespre, en forma de vent terral. Amb el toc d’oració de cap al tard començava l’hora de prendre la fresca i trobar-te amb el veïnat. Avui la meravellosa contaminació acústica, justet justet, deixa sentir una mica més enllà de la Torre Roja i l’Hospital el so de la petita anomenada Baldirona, i el de la mitjana que no té nom; sempre i quan el rum-rum de cap vehicle a motor, massa proper, impunement incorporat al paisatge sonor, no t’eixordi les orelles i les silenciï.

Si volguéssiu i poguéssiu escoltar el toc de l’Àngelus del migdia del campanar de Sant Joan, sempre sentireu els cops de mall uns minuts després de passades les dotze, per no confondre’ls amb els automàtics del propi rellotge, que a dia d’avui també sonen. I menys encara, tot sigui dit, per no solapar-se amb aquelles altres pobres campanes del rellotge de l’Ajuntament, a la torre Modolell, originàries de la parròquia i que van anar a parar on són ara de resultes de la crema de l’església l’any 1936.

Acabo. En Tomás Ochoa, les vegades que pogué votar a Retortillo de Soria, durant la República, ho féu per les esquerres i el Front Popular. A Viladecans  sempre pel PSUC. Avui, no sé pas per qui ho faria, o si faria campana a l’hora d’anar-hi, però de segur que de fer-ho, ho continuaria fent per qui realment es preocupés de satisfer els canvis necessaris sense els quals els problemes persisteixen, les crisis s’aguditzen i les esperançes s’esfumen. Quan caminant pel carrer de la Muntanya recordo l’Ochoa se’m fa present amb aurèola profètica, voltejant a toc de tro i de tempesta la gran Angelona, reclamant-nos una ràpida transició vers una vida molt més solidària i molt més respectuosa amb humans i natura, i a la “sobrietat compartida” que deia aquell màrtir per beatificar anomenat Ellacuría.

 A fi d’aturar el galop de càrrega dels quatre genets que haurien d’enviar a pastar fang aquesta civilització, creguda exclusivament de si mateixa, entestada en fer vida com si ningú es degués a ningú i adoradora de qualsevol vedell d’or, fóra bo d’atendre les batallades d’en Tomás, no sia que haguéssim d’escoltar massa aviat els angelets de les set trompetes.

Andreu Comellas