 |
| Noia davant del mirall. Pablo Picasso |
Jo. Davant del mirall. A plena llum, nua, encara que no despullada. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un nou any, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-te? Costa, però ho intento. Persevero. Haig de fixar els ulls en els meus ulls del mirall, en el meu rostre reflectit, en cada racó del meu cos, en les meves entranyes, les que no ensenyo.
Ara no sóc invisible. Diuen que als cinquanta i més a les dones ja no se’ns veu. Perdoneu que discrepi. M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb vint-i-cinc primaveres. Llavors tampoc no tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista.
I què? Sóc capaç de mirar a aquesta altra que també sóc jo, i aprofundeixo en la seva mirada, que no es compadeix, que és sincera. Tant que espanta. Però l’hi agraeixo. Més val una veritat que cent mentides.
Em poso música. Un bolero punyent que parla del temps que ha passat i ja no tornarà. Continuo mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, tenen gust de purificació, de llast que es deixa anar, de descàrrega d’emocions. Són dolces.
Jo sóc aquesta. La que em mira en la imatge i la que ha viscut aquests cinquanta anys. I no deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions. Somric. Em peto de riure. Em reconec: tan sols sóc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte, conserva il·lès el seu candor. Així ho sento.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada