A un llibre de dos germans, F. Javier Alvarez Conchudo i Abel Alvarez Conchudo: Ciutat Satèl·lit Riera-Marsà. El naixement de Montornès Nord (1958-1965). Com a membre que era del jurat, coneixia el text i la bona feina feta. La seva lectura em torna a recordar d’on venim, de quina pasta urbana ens alimentem, com i què ha capgirat la fesomia urbana, i geogràfica, d’una Catalunya... que tenia tres milions d’habitants el 1939, quan l’ocupaven les tropes franquistes i que avui té més de set milions d’habitants. Si ja en el seu moment, i a partir de les monografies que va posar en marxa ‘Adigsa’, teníem més i més dades i dates sobre una transformació tan colossal –i, en alguns casos, tan traumàtica– aquest nou llibre se’ns converteix en una teràpia a favor de la memòria concreta d’allò que som i de com és la nostra ‘petita pàtria’.
En el seu moment, vaig publicar un llibre amb el títol: Off Barcelona. Era abans dels Jocs del 92. Un editor amic em va demanar un llibre sobre la futura ciutat que havia d’acollir uns Jocs Olímpics. Vaig consultar llibreters i editors amics. Ja aleshores hi havia al mercat més de cinquanta llibres sobre la ciutat que el Quixot batejava com a ‘archivo de cortesía’ (potser perquè encara no havia passejat per l’assassinada Rambla, entre la plaça Catalunya i el monument del Descobridor, no sé si per desgràcia –o no– dels ‘descoberts’). Doncs bé: a poquíssims d’aquests llibres es parlava de barris barcelonins com ara la Verneda, Ciutat Meridiana, el barri del Besòs –amb molts més habitants que Sant Adrià del Besòs–, La Mina o el Carmel. I molt menys encara de l’entorn metropolità que era allò que batejaríem com la Barcelona Gran. I és per això que al meu llibre vaig poder-me dedicar a parlar del Baix Llobregat, dels dos Vallès, d’aquesta zona que la miopia hospitalenca i badalonina van voler designar com ‘el Barcelonès’, etc. Quan, ja a Madrid, m’he passat els darrers catorze anys explicant-los què era Barcelona i què era el seu entorn, he suat tinta o he hagut de consumir molts vins (de Rioja, Ribera del Duero, de Costers del Segre, de Madrid o de Toro) per poder aclarir qui i com érem... fins i tot els fills de la Barcelona estricta, com ara jo.
Com que aquestes darreres setmanes he hagut de sotmetre’m a la pena, o càstig, de les galeres, per escriure un llibre, que he titulat com a Auca del xup-xup, per recollir punts de vista dels meus conveïns madrilenys amb relació al dit ‘Procés Català’, he hagut d’aclarir per què els quatre milions de madrilenys davant del milió i mig de barcelonins, en el sentit estricte, amaguen un punt de fal·làcia... perquè a Madrid no ‘treballen’ amb corporacions metropolitanes i l’entorn barceloní compta amb trenta-i-tants municipis: ço és, amb moltíssims ajuntaments, que tu has votat, i contra els quals, si les coses van mal dades, tens la possibilitat i el dret de reclamar.
Però he descobert, també, que els que redueixen allò que anomenen ‘el problema catalán’ a una dèria de la presumpta burgesia catalana –i així ho expliquen molts dels ‘anti-tot-plegat’, també de l’interior de Catalunya–, són uns ases integrals, als quals jo castigaria obligant-los a tornar a escola, per tal que aprenguessin alguna cosa. ¿O és que hi ha més de dos milions de ‘burgesos’ a Catalunya? Seríem l’excepció, el nou rècord Guinnes, del món, en nombre de burgesos per quilòmetre quadrat. Els pregunto si consideren o no burgesos catalans José M. de Porcioles, Josep M. Figueres, els Milà, els Buxó de Montesinos, els Ferrer Salat, els Palomar, els Sagnier, els ‘nous burgesos’ com la família Lara, i un llarg etcètera. (I dic cognoms de companys meus de col.legi que no he vist mai amb l’estelada als dits). Els pregunto si, a més d’estimular (misteri que ignoràvem!), el Brèxit a la catalana, aquells honorable burgesos (separatistes en la intimitat) no es van aprofitar i/o enriquir amb la transformació urbanística que tan bé descriu aquest llibre sobre la ‘Ciutat Satèl·lit Riera Marsà’. ¿Es van enriquir únicament per patriotisme a favor de ‘la terra més ufana sota la capa del sol’? Chi lo sá!
Ignasi Riera (Madrid).
PS.: Si convé em presentaré com a acusació particular contra J. L. Atienza, que em diuen que ha plegat de les seves responsabilitats municipals, per tal d’obligar-lo a escriure, i en algun cas a reescriure, els molts papers que deu tenir amagats i/o en projecte. Fa molts anys que el vaig qualificar com el millor escriptor de la comarca. I ho mantinc, amb permís de la poeta santfeliuenca que ens va deixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada