“Las bicicletas son para el verano”, era una obra de teatre de Fernando Fernán Gómez. No sembla que sigui estiu. Hi ha cossos en samarreta, jersei de màniga curta o vestit sense mànigues amb cames a l’aire, lliures més enllà del genoll, però la llum no sembla d’estiu, sinó d’entretemps. Entretemps era una estació inexistent inventada per tenir roba mandrejant tot l’any a l’armari. Aquesta jaqueta és d’entretemps, em deia la meva mare, però al final decidia que passaria fred o passaria calor i la tornava al penjador a l’espera d’entretemps millors per a la roba d’entretemps. Tampoc el color de l’aire té la lluminositat mediterrània d’onades, sol i nens, festivament i proletàriament nus que va pintar Sorolla.
Europa és el paradís de les classes mitjanes il·lustrades amb bicicleta, tot i que la Xina de Mao va ficar els pedals als peus de les classes populars. Mentre que aquí es pedaleja per gust i per progressia mediambiental, a la Xina es feia per necessitat. És un mitjà de transport que mai ha necessitat diners per moure’s. Una bicicleta no deixa de ser una prolongació de rodes per a les cames. A la postguerra europea la bicicleta era el mitjà de transport humil dels qui no es podien permetre una altra cosa, com recorda aquella bella pel·lícula, “Lladre de bicicletes”, que ja no es veu als cinemes ni a les televisions. Vivim l’època en què més tecnologia tenim per recordar i ens dediquem a oblidar. Tractem els fruits culturals del passat com si fossin iogurts caducats o trastos descatalogats.
Les bicicletes, que de vegades es creuen vianants però no ho són, ens disputen l’espai als qui caminem amb els peus. Sovint fan una mossegada a la rajola de la xocolata del lloro que són les voreres dels carrers. La carretera és hostil per als ciclistes, és la fragilitat d’un cos humà davant la duresa metàl·lica i veloç dels automòbils. Tot i així, la bicicleta ha sobreviscut gairebé cent trenta anys des que es va fer popular quan el senyor Dunlop va inventar els pneumàtics de cambra d’aire per a les rodes. En els anys cinquanta no era estrany veure un pagès amb bicicleta, o assegut al pescant d’un carro que portava un gos lligat a sota que anava corrent al ritme del cavall. Mirant la foto es veu que els temps han canviat, sobretot per als gossos.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada