Fer el pessebre

M’agrada fer el pessebre. I, després, m’agrada aturar-me de tant en tant a mirar-lo, allà al sotaescala, que és on el tenim. 

El pessebre de casa no és un pessebre amb muntanyes construïdes de guix, ni amb aigua corrent, ni amb figures que es mouen, ni amb reproduccions d’edificis coneguts, ni amb altres coses així. És un pessebre dels de tota la vida, molt clàssic. És fet amb unes quantes pedres grosses, uns quants suros, terra de jardí, molsa artificial, paper de plata per al riu... Sobre el riu, perquè dels reis i els pastors puguin travessar-lo, un parell de ponts fets amb tronquets i clauets pel meu pare quan els fills érem petits, i que conservem com una relíquia. Les figures són regals mutus que ens anàvem fent la meva dona i jo els primers temps d’estar junts. I també conservem una casa de suro i una dona amb un pa, que provenen del pessebre dels meus pares, o potser dels meus avis, no ho sé.

M’agrada fer-lo perquè em permet desenvolupar un camp de la creativitat que no acostumo a desenvolupar en cap altra ocasió: la creativitat de muntar i modelar coses físiques, materials. 

I m’agrada mirar-lo per tres motius. El primer és el fet d’entretenir-me en una activitat que permet anar més enllà de les coses útils, necessàries, importants, les coses que ens empenyen a totes hores, i que em porta, per això mateix, un sentiment de pau, de goig tranquil, de deixar-se portar. El segon és perquè em fa recordar una història de senzillesa, de pobresa acompanyada d’estimació, de persones sense èxit, o de persones que, encara que tinguin èxit (el cas dels Reis d’Orient), saben sortir a buscar una criatura que els han dit que valia la pena de ser buscada i que ves a saber si no serà una presa de pèl. I el tercer motiu –que ja no és universal, sinó que només funciona per als cristians–, és perquè posa a casa la memòria del naixement enmig nostre d’aquell que reconeixem com a presència de Déu i com a camí d’una vida plenament humana.

Visca el pessebre!

Josep Lligadas Vendrell