 |
| Josep Iturrioz i la seva dona, Pepita Vicente |
La immediata postguerra
va ser terrible per als perdedors, totes les guerres son terribles per als qui
perden. Aquesta va ser la realitat de la meva família materna particularment a
partir del moment en què el meu avi Josep Iturrioz Rebull, el Manquet, va ser
delatat, jutjat, i condemnat a mort pel seu paper durant la guerra a
Viladecans, pena que després li va ser commutada per cadena perpètua, i va
sortir amb llibertat condicional, set anys més tard. El Josep Lligadas ja ha
escrit diversos articles dedicats a la seva figura política i humana durant
aquells anys nefastos i no cal que jo, el seu net, m’estengui en el que ja
sabem.
Voldria parlar, en canvi,
de les conseqüències que aquest estat de coses va tenir per a la resta de la
família mentre va ser a la presó, ja que penso que si no ho faig jo potser no
ho farà ningú. Quan mon avi va ingressar a la Model de Barcelona va deixar la
família desatesa a Viladecans; la meva àvia Pepita, la meva mare, la Maria,
filla gran, la meva tieta Mercè i el meu oncle Josep, el més petit, que al
final de la guerra tenia cinc anys. Al Josep el van posar en un hospici i la
Mercè i la Maria es van quedar amb la seva mare a la casa del carrer Carles
Altés. Es van haver d’espavilar com van poder i una de les coses en què es van
involucrar va ser l’estraperlo de l’arròs, que anaven a buscar al Baix Camp de
Tarragona i venien al colmado de Cal Borni de Viladecans i, a vegades, a
Barcelona.
La meva àvia va tenir un
entrebanc molt dur una vegada quan va esser aturada per la policia a la Plaça
Universitat i li van trobar ous frescos i quatre coses més al cistell, que no
eren estraperlo, eren del seu hort de Viladecans i les portava a la part de la
seva família que vivia al carrer Lleó del Raval. La policia no la va creure i
se la van emportar detinguda a comissaria. Un cop allà, li van tallar el cabell
de qualsevol manera i la van tenir dreta sense deixar-la seure. Amb l’ensurt i
la por li va venir la regla, que li va regalimar cames avall fins a terra sense
que ningú l’ajudés, fins que un policia, un bon home, li va anar a buscar
alguna cosa a la farmàcia perquè es pogués rentar. Al final la van deixar anar.
Aquesta experiència va deixar molt tocada a l’avia Pepita, que no era
precisament poruga com ja havia demostrat en altres ocasions.
A partir d’aquest episodi
va ser la filla gran, la meva mare, tota sola, que va continuar amb el tragí de
l’arròs. El que segueix es el que ella em va explicar quan jo em vaig començar
a interessar per la historia familiar i la de Catalunya i Espanya com a
contingut del treball artístic. Ja portava uns quants anys a Estats Units i
crec que aquesta distància física però també emocional em va permetre
centrar-me intel·lectualment en aquests temes que, mentre vivia a Barcelona,
m’havia sigut completament impossible d’abordar. Viure a la Espanya Una, Grande
y Libre, em representava una humiliació constant, acompanyada d’una vida
familiar molt complexa i no massa fàcil. Per això als dinou anys me’n vaig anar
a Paris i, un cop a fora, ja mai vaig tornar del tot.
Però parlàvem de la meva
mare Maria i l’assumpte de l’arròs. M’explicava que el viatge cap al sud era
llarg i tediós pel mal estat de les vies, dels mateixos trens i les parades
constants, per avaries, controls de la Guardia Civil, etc. Anaven tan a poc a
poc que podies baixar del tren i anar caminant al costat de la via sense por de
perdre’l. La tornada, però, era una altre cosa ben diferent. Tornaven tots,
homes i dones, carregats amb el mocador de fer farcells a rebentar vigilant
constantment els controls de la “Benemérita” que paraven els trens on els hi
petava i confiscaven el que trobaven. Tothom es treia de la butxaca trucs per
evitar perdre l’arròs i les despeses d’aconseguir-lo; si el perdies no el
venies i no menjaves. N’hi havia que desmuntaven les plaques de fusta del
vàter, posaven l’arròs en els forats i tornaven a muntar les plaques. A part
que els guàrdies civils se les sabien totes, quan arribaven a Barcelona havien
de revertir l’operació quan entraven a l’estació, cosa que no tenia res de fàcil.
Era tot molt agosarat, desesperat, sense saber mai què t’esperava al final de
la propera corba. Hi va haver un cop que un xicot jove, en veure pujar la
parella de guàrdies civils, es va enfilar al sostre del vagó amb els paquets
que portava mentre la bòfia feia el registre en marxa. Com que anava vigilant
als polis, en un rar moment en què el tren anava de pressa, l’entrada d’un
túnel el va decapitar. La meva mare anava asseguda al mateix vagó amb la
finestra oberta i el braç recolzat al marc (era a l’estiu) i de sobte va notar
quelcom humit al braç i era la sang del pobre xicot que acabava de morir al
sostre.
 |
El truc que es va inventar
la Maria per marejar-los la perdiu va ser una mena de faldilla que ella mateixa
es va fer –cosia molt bé–, lligada al davant i sospesa de dos tirant creuats
que es posava sota del vestit normal. He inclòs una foto de la reproducció que
em va fer quan li vaig demanar, ja fa anys (ara és part de la meva obra La
Campana Hermètica que és a la col·lecció permanent del Museu d’Art
Contemporani de Barcelona [MACBA]). La faldilla estava composta per
compartiments verticals, com saquets, que feien tota la llargada de la
faldilla. En aquests compartiments arribava a portar dotze kilos o més d’arròs,
el problema era que no podia seure pel perill de que el teixit de la faldilla
clandestina s’estripés per la pressió. Havia d’anar molt a l’aguait. Tot això
ho complementava portant un cistell petit amb una mica d’arròs i quatre coses
més de manera que si el guàrdies volien tafanejar es fixessin en la cistella i
no busquessin més enllà. Si es donava el cas que havia de baixar del tren per
esquivar la policia el més probable era que aleshores hagués de quedar-se a la
via i anar caminant fins a la propera estació o agafar un altre tren en
direcció a Barcelona sobre la marxa. Afortunadament la baixa velocitat dels
trens feia que no fos massa difícil per a una dona que aleshores tenia vint
anys.
Una
cosa que em va impressionar molt quan la vaig sentir per primera vegada va ser
que caminant per la via del tren una vegada, estava esgotada i es va asseure a
sobre d’un munt de rocs. D’entrada no se’n va adonar, però aviat va veure dues
botes que sortien de sota les pedres. Estava asseguda a sobre de la tomba d’un
soldat mort en combat i enterrat superficialment on va caure. En una altra
ocasió se li creuar corrent un gos feréstec que portava un braç sencer a la
boca. A partir d’aquí s’hi va començar a fixar més i va començar a veure més
gossos rapinyant cadàvers de soldats. Tot just feia un parell d’anys que
s’havia acabat la guerra. Em deia que fins i tot en veia bastants a sota els
arbres sense enterrar, “secs com un bacallà”, en paraules de la Maria.
 |
Va haver de ser un temps
duríssim, despietat, per a molta gent. A partir del any 45 i amb la desfeta de
l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista al final de II Guerra Mundial i
possiblement sota consell del general Moscardó, que havia estat governador militar
de Barcelona, aliadòfil durant la II Guerra Mundial i, a partir de 1945, cap de
la Casa Militar de Franco, aquest s’avingués a afluixar una mica la repressió
–que fins aquell moment havia sigut implacable– per començar a congraciar-se
amb els països aliats amb els quals no tindria més remei que relacionar-se i
fer la pilota si volia tornar a la comunitat de nacions civilitzades. Jo crec
que va ser va ser degut a aquest canvi de context polític internacional que el
meu avi va sortir de la presó en llibertat condicional fins que el 1960 va ser
finalment exonerat.
Amb la meva mare sempre
vaig tenir una relació molt estreta i franca. Sempre ens vam entendre molt bé,
gairebé més com a amics que com a mare i fill. Li podia preguntar el que fos
sobre el que fos i sempre vam parlar com a adults de la història familiar, de
la guerra, de tot en definitiva. Se’m va quedar una pregunta a la gola que mai
li vaig fer, potser si hagués viscut una mica més hagués acabat fent-li. La
pregunta era com s’ho va fer per fer el que va fer tota sola per ajudar la
família en un moment tan dur per a tothom, però especialment per a les dones
soles amb els pares, marits, germans i fills morts o a la presó amb condemnes
de penitència que no s’acabaven mai? Va esser molestada sexualment? Va haver de
transigir per no perdre els farcells d’arròs que portava? No ho sabré mai. Si
hagués estat el cas no hagués tingut cap importància per a mi, apart del mal
físic i emocional que ella hagués hagut de suportar. La meva mare era molt
valenta i molt guapa. Totes les mares ho són. Però la meva era molt, molt
guapa.
Francesc Torres Iturrioz,
Jersey
City, New Jersey, EUA, 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada