Informacions

 

                             

Inundacions a la zona agrícola, any 1988

El mes de novembre de l’any 1988 unes fortes pluges van provocar greus inundacions als camps de conreus de Viladecans. A les imatges es poden apreciar els camps inundats.

Els pagesos van protestar i van tallar la carretera de la vila reclamant la canalització de la riera de Sant Climent per evitar futures inundacions. Anys més tard la canalització es va fer una realitat.

Jaume Muns

Mosquiter comú (Phylloscopus collybita). Parc Agrari del Baix Llobregat, 15 de desembre de 2018

 

Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. Migrador i hivernant molt comú al Delta. És un ocell de mida petita de 10-12 cm i pesa uns 6-9 grams. De tons verdosos o marró clar al dors i a les parts inferiors blanquinós amb matisos grocs. El bec és prim i punxegut. Les potes són de color negre. S’alimenta de petits invertebrats. A la tardor i hivern també pot menjar petits fruits. La destrucció dels boscos de ribera i la disminució del nombre d’insectes són les principals amenaces per a l’espècie.

Eio Ramon

La llar de les absències

La representació d’una casa, amb el seu mobiliari i quotidianitat, és l’exposició immersiva que ocupa el vestíbul de la Biblioteca de Viladecans fins al dia 28 de febrer. La mostra, titulada La llar de les absències, està promoguda per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i pretén ser un espai de reflexió i diàleg sobre què suposa viure en la precarietat i amb mancances bàsiques. Una situació que afecta quasi un 25 per cent de la població de Catalunya, segons les dades d’ECAS. Els temes que es treballen en aquesta mostra són aquells que més preocupen a la població, és a dir, pobresa i desigualtats, habitatge, precarietat laboral o drets socials, entre d’altres.

La instal·lació gira al voltant de tres eixos. El primer d’ells és la visualització física de les dades a través dels objectes de la casa per impactar de manera directa a qui recorre l’espai. Es proposa, així, entrar a la llar d’una persona que pateix pobresa per descobrir quines necessitats bàsiques poden arribar a faltar com un ordinador personal, una maleta o un calefactor. A través de l’ordinador, per exemple, es parla de la bretxa digital i mitjançant el radiador es visibilitza la pobresa energètica o el mal estat d’un habitatge.

La segona part del recorregut és un espai de debat i interpel·lació a qui s’apropa a l’exposició. Hi ha instal·lats tres plafons de votació que permeten al públic enfrontar-se a mites sobre la desigualtat, a partir de respondre preguntes personals. Amb aquests interrogants s’aconsegueix provocar, desmentir i vehicular noves propostes perquè tothom intenti entendre què significa la pobresa i es comprengui millor les dades llançades pels indicadors socials proporcionats per ECAS sobre falta de recursos, la fam o l’exclusió social.

Una altra de les accions de l’exposició és la creació d’un manifest conjunt sobre què vol dir i què implica l’Estat del Benestar. A través de l’escaneig d’un QR present al plafó, la persona usuària accedeix a una web app des d’on pot enviar la seva resposta i les seves propostes. Aquests suggeriments s’imprimeixen al moment i queden reflectits a un document que serà el manifest plantejat entre tothom que visita la mostra.

Aquesta exposició, que ha estat instal·lada a espais com el Pati de les Dones del CCCB de Barcelona, el Palau Robert o la Nau Bostik, és una mostra d’incidència política i sensibilització de les desigualtats socials. Un tema que les més de 125 entitats socials que integren ECAS treballen per contribuir a la transformació social i l’erradicació de la pobresa.

Moltes gràcies, Mercè

La nostra companya, Mercè Bercero, es jubila. Després de més de dues dècades al capdavant de la Sala Infantil de la Biblioteca de Viladecans, ha arribat el seu moment d’iniciar una nova etapa. Referent de la literatura infantil i juvenil, ha marcat una època en els equipaments bibliotecaris de la ciutat, ja que abans de treballar a la Biblioteca, inaugurada l’any 1999, va ser la responsable també de la Sala de Lectura Sant Jordi, antiga biblioteca, ubicada a la rambla Modolell, gestionada per la que havia estat Caixa d’Estalvis de Catalunya i temps abans també havia estat a Castelldefels..

Mercè Bercero ha sigut molt activa, creativa i dinàmica a la seva feina, col·laborant amb diferents projectes i grups de treball com el Bib Botó, els esmorzars infantils, el Gènius i el projecte De bat a bat, entre d’altres. També ha sigut una referent en la creació d’aparadors i centres d’interès.

Per tots aquests motius i molts més, li desitgem una nova etapa plena de noves experiències i que no deixi de visitar-nos i continuar sent una referent per a nosaltres i les persones usuàries de la Biblioteca de Viladecans.

Et trobarem a faltar, Mercè. Gràcies per tot.

Hiperràbia

Ferran Grau

Barcelona: Angle Editorial, 2024

En Ludo, l’Uri i en Xapa són tres adolescents que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat: Barcelona és poc menys que el seu territori de jocs i diversió. Sense propòsits, sense maldat, sense consciència. Als seus cors encara ressonen cançons i sentiments infantils, però també els atrau la parafernàlia feixista. I les seves bretolades van sent més i més violentes, fins que ensopeguen amb una persona sense llar que dorm en una oficina d’estalvis. Basant-se en els fets reals del crim del caixer de Barcelona, Ferran Grau ha creat una novel·la singular i irrepetible, escrita en l’argot xeno —amb el qual es comuniquen aquests joves desorientats— i que submergeix el lector en una experiència trasbalsadora.

Un homenatge a La taronja mecànica, d’Anthony Burgess que teixeix uns dramàtics fets reals amb la ficció més agosarada.

Historia del mar: mito, cultura y ciencia

Alessandro Vanoli

Barcelona: Ático de los Libros, 2024

La mar és fascinant i misteriosa a parts iguals, i Alessandro Vanoli ens guia en l’apassionant relat de quatre mil milions d’anys d’història per a, després de navegar entre criatures, abismes i civilitzacions, arribar a les mars del present. En aquest gran llibre de la mar, es descobrirà la geologia antiga i els inicis de la vida, els dinosaures, els peixos primitius i els grans cataclismes. Es viatjarà en les precàries embarcacions amb les quals els ancestres es van enfrontar per primera vegada a la mar i descobrirem els seus grans mites, els bíblics i els homèrics. També es coneixeran les civilitzacions que el van solcar: els fenicis, els grecs, els romans, els vikings, els xinesos o els musulmans, fins a arribar a una Edat Moderna en la qual espanyols i portuguesos van convertir totes les mars en una. De la brúixola a les caravel·les i, per fi, al present, a una mar plena de submarins i portaavions en els quals descansa l’inestable equilibri geopolític actual. Es descobrirà, en fi, que parlar de la mar és parlar dels nostres somnis més profunds: som part d’ell, i això és potser el més important d’aquesta aventura mil·lenària. Obra guanyadora del premi Melvin Jones.

katerina

Prats, Lluís

Barcelona:
Estrella Polar, 2024

La Caterina, de mare russa i pare català, té dotze anys i adora la dansa, però per un motiu que ella no entén, la seva mare no li permet fer-ne classes. Quan decideix fer un treball escolar sobre la història de Rússia, la Caterina descobrirà que la seva àvia Ekaterina, que té vuitanta anys i viu en una residència a Sant Petersburg, va ser primera ballarina del ballet d’aquella ciutat. A través de les cartes que s’intercanvien, l’àvia li explica la seva vida i la dels seus pares a través de la història del seu país -la Revolució Russa, les dues guerres mundials, els nazis, la caiguda del Mur de Berlín-, i la nena descobreix per fi el secret que amaga la seva mare. Un conte a partir d’onze anys. 

Biblioteca de Viladecans

Cursa aquàtica de dracs

 

Està a punt d’esdevenir un espectacle meravellós. Un cop l’any, en l’oceà, brillen els gegants cossos dels dracs d’aigua en les profunditats. Quan això passa, és la crida perquè vagin a la secreta Baia del Drac a fer la seva posta d’ous. En aquest moment emergeixen cap a la superfície del mar i són visibles. No obstant, tot i que són dracs, tenen por dels taurons. No us els heu d’imaginar com dracs malèfics, sinó més aviat com Sisu de la pel·lícula Raya y el último dragón de Disney.

Dragones de agua és una carrera per veure qui arriba primer amb el seu drac a la Baia del Drac per fer la posta d’ous. És tracta d’un joc infantil al qual poden jugar de 2 a 4 jugadors i que va dirigit a un públic amb una edat mínima de 5 anys. Les partides tenen una duració mitjana de 15 minuts.

Per preparar una partida primer es munta el tauler que representa l’oceà i que consisteix de tres peces. Trieu cadascun un dels quatre dracs i agafeu les seves tres parts:  un cap, una cua i una part central. Aquestes les heu de posar en les caselles d’inici corresponents del tauler (venen marcades). Després, poseu al costat del l’oceà l’altra tauler que representa l’illa. Barregeu bé les 36 cartes que hi ha al joc i feu un munt de cara avall amb elles. Per últim, poseu una carta en cadascun dels espais que hi ha a l’illa: una al blau, una al groc, una al vermell i una al negre.

Comença la partida aquell que nedi tan bé com un drac d’aigua. Poseu-hi imaginació. Quan sigui el vostre torn, agafeu el dau que incorpora el joc i tireu-lo. Si no esteu còmodes amb el resultat obtingut, el podeu tirar de nou. Si aquesta segona tirada tampoc no us agrada, tireu-lo una tercera vegada. Us podeu plantar en la primera i segona tirada de forma voluntària, però a la tercera us heu de quedar amb el resultat obtingut, sigui quin sigui.

Quatre resultats del dau són colors: blau, vermell, groc i negre. Si et quedes amb un d’aquests resultats, has d’agafar la carta de l’illa corresponent al color indicat pel dau i resoldre-la. Per exemple, si et quedes amb el resultat blau has d’agafar la carta que estigui en l’espai blau de l’illa. Una cinquena opció que dona el dau es una estrella daurada. Si et quedes amb aquest resultat, pots agafar la carta que vulguis de l’illa i aplicar-la.

De cartes n’hi ha de tres tipus: els comodins, els taurons i aquelles en què surt una part del cos d’un drac amb un número.

Si agafes una carta que mostra el cap d’un drac amb un número, has d’avançar en l’oceà la peça que representa el cap del teu drac tants passos com indiqui el número. Les cartes que mostren una cua i la part central d’un drac funcionen exactament igual, movent les peces corresponents.

Si agafes un comodí, pots distribuir com vulguis el número de passos que indiqui entre les diferents parts del teu drac, fent-les avançar en l’oceà. Per exemple, amb un comodí que mostra un 3 podries moure la part central un pas i la cua dos passos, o bé fer avançar cada part un pas.

Si agafes un tauró, has de posar el cap i la cua del teu drac en les caselles de l’oceà adjacents a on es trobi la seva part central. Diguem que el drac té por i s’espanta, encongint-se.

La regla d’or que hi ha amb el moviment és que mai una part del teu drac pot passar per sobre d’una altra. Així doncs, el cap sempre ha d’anar al davant, seguida de la part central i aquesta, alhora, de la cua. Per tant, és cosa vostra seleccionar en cada torn la carta que us vagi millor depenent de la situació actual que tingueu.

L’últim resultat del dau és un 2X que al aplicar-lo és com una carta comodí de número 2. A més, us obliga a descartar les quatre cartes que hi hagi en aquest moment en l’illa per reemplaçar-les immediatament per altres quatre de la baralla.

El guanyador de la partida és aquell que arribi primer a la Baia del drac amb les tres parts del seu drac.

Sent realistes, jocs que simulin una carrera n’hi ha bastants d’infantils. Cargolino Valentino, Carrera de Tortugas, Peng!... són uns quants exemples. Dragones de agua és un altre més per afegir. Què té d’especial? Sincerament, des del meu punt de vista, res. Però, dracs. Vull dir, a mi m’agraden els dracs i a la majoria dels nens els encanten. No fa falta cap més excusa per jugar-hi. L’estètica que té és prou bufona per atreure’ls també i forçar-los a jugar. Pel que he pogut observar jo quan l’ensenyo en els nostres esdeveniments, especialment a les biblioteques, llocs on veu molta taula, als nens els agrada d’ell el fet de llançar el dau, sobretot. D’altra banda, no representa cap dificultat relacionar cada carta amb el que s’ha de fer amb elles: si hi ha un cap dibuixat, és moure el cap del vostre drac... Aquest joc és un d’aquests que val la pena tenir a la vostra ludoteca si teniu nens. Vaig aconseguir-ne una còpia per col·laborar amb l’editorial HABA en l’edició del Festival Dau 2023 sincerament perquè, simplement, era un joc de dracs i prou. No em penedeixo de l’elecció que vaig fer veient els resultats que té en els esdeveniments dedicats al públic familiar-infantil... Molt recomanable.

Cristian Becerra

"El Dado Dorado"

Vols ser un ocell? Una no-nadala per a abans de Nadal

 

Aquestes paraules que ara llegeixes 

segur que no són originals. I què?

Les has sentit abans o hi has pensat. 

Tant fa: ens creiem diferents als altres,

però, en el primordial, som tots ben iguals.

Som emocions. Bones o dolentes, ens governen.

Si no em creus, digues-me si algun cop

no has desitjat ser un ocell. Convençuda estic

que ho has fet, que has volgut marxar lluny.

L’au sembla lliure: vola per on vol i pot.

Més alt, més lluny, més ràpid. Com tota una atleta.

Acompanyada o sola, creua el cel blau,

i també travessa el cel gris. 

A voltes, es deixa portar pel vent

i s’atura quan i a on li ve de gust.

Ella fa la seva fins i tot en el moment 

que té gana i set. Ella decideix.

Potser es deu a una família, la seva.

Només el seu instint l’aboca a cobrir necessitats.

Però mai menja més del que li cal

ni paga una hipoteca sobre el seu niu.

Ella tampoc sap què vol dir això de patir solitud.

O allò que és tan “humà” com l’odi, l’enveja,

l’arrogància, l’amargor o la rancúnia.

L’ocell només —i ja és molt— viu el dia nou,

el sol que s’aixeca de la son i ens enlluerna.

L’ocell només viu la nova nit quan arriba i

cerca llavors el seu refugi per descansar. 

Potser també —no ho sabem— per somiar.

L’ocell tampoc va al teatre, a la discoteca 

o al restaurant. No es preocupa pel demà

perquè tan sols viu el present.

No s’entabana amb l’ahir perquè ja és passat.

Es llança des de l’ampit de la finestra i

desplega les seves ales. No amb un orgull que no té,

sinó perquè la seva natura és volar. 

Ens mira des d’un cim, des de ben amunt.

L’horitzó és seu. Qui sap si riu des d’allà dalt

per les nostres presses, pels nostres neguits!

Quan sent el perill fuig. I quan arriba el moment

de buscar parella fa el que ha de fer. Sense cabòries.

No sé quant de temps viu l’ocell. El que sí que sé 

és que viu cada instant i que no té constància 

ni pateix per la seva fugacitat.

Ell és efímer com les hores que passen i

repeteix el cicle de la vida.

Respira, i això és l’única cosa que importa.

Vull ser un ocell. Potser tu no?

Patricia Aliu. 

patri.aliu@gmail.com

Arriba el Nadal. Què fer si pateixes soledat no desitjada?

 

El Nadal, una època que es percep com un temps de reunió familiar, solidaritat i festes, pot ser, paradoxalment, un dels períodes més solitaris per a moltes persones. La societat tendeix a idealitzar la imatge del Nadal: una època plena d’àpats familiars, regals i moments feliços. Tanmateix, aquesta visió pot ser dolorosa per a aquells que han perdut un ésser estimat, que viuen lluny de la seva família, o que simplement no tenen un cercle social que els acompanyi durant aquestes dates tan carregades d’emocions. La soledat no es limita a l’absència física d’altres persones; també pot sorgir quan algú se sent emocionalment desconnectat, malgrat estar envoltat de gent.

El contrast entre el que es viu personalment i les imatges idíl·liques que es mostren a la televisió, pot generar sentiments de frustració i tristesa. A continuació, des de Treball Social dels tres Centres d’Atenció Primària (CAP) de Viladecans us proposem diverses estratègies que poden ajudar a afrontar aquesta solitud:

Reconèixer els sentiments i permetre’s sentir: És fonamental ser conscient dels propis sentiments i no amagar-los. No hi ha cap mal en sentir-se trist o sol en aquestes dates, i permetre’s sentir-ho sense jutjar-se pot ser alliberador.

Participar en activitats comunitàries o de voluntariat: Aprofitar aquesta època per ajudar els altres pot ser una manera eficaç de sortir de la pròpia soledat i donar-li un sentit a les festes. Organitzacions i grups locals organitzen activitats socials durant el Nadal, com sopars o reunions, que poden ser una bona oportunitat per conèixer noves persones.

Fer activitats que aportin benestar emocional: Dedicar temps a activitats que fomentin el benestar, com ara la meditació, fer ioga, o, fins i tot, una passejada a l’aire lliure, pot ser útil per alleujar l’estrès emocional que pot generar la soledat.

Crear noves tradicions personals: Si la soledat ve de no tenir amb qui compartir les festes tradicionals, una opció és crear noves tradicions individuals com preparar un àpat especial per a un mateix, llegir llibres de temàtica nadalenca, veure pel·lícules clàssiques, etc.

Practicar l’autocompassió i la gratitud: El Nadal pot ser un moment per reflexionar sobre les coses positives de la vida. Practicar l’autocompassió, és a dir, tractar-se amb amabilitat i comprensió, pot ajudar a alleujar el dolor de la soledat. Així mateix, crear un moment diari de gratitud, on es pensin les coses bones que tenim, pot ajudar a canviar el focus d’atenció i fer que els pensaments negatius sobre la soledat es dissipin.

En conclusió, la soledat no desitjada durant el Nadal és un fenomen real que afecta moltes persones. Reconèixer-la i parlar-ne és essencial per poder trobar maneres d’afrontar-la i gaudir d’aquesta època de l’any d’una manera més positiva i sana.

Si et sents sol, fes-nos-ho saber. Els professionals dels CAP estem per ajudar-te. T’escoltarem.

Bon Nadal!

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Crisi a la sanitat pública pel problema de Muface

 

Donat que les mútues associades a Muface ja no s’han presentat al concert, totes les persones que no estàvem a la Seguretat Social i pertanyem a una mútua ens quedem de moment sense cobertura, i ens diuen que en uns mesos passarem a la Seguritat Social.

Informen que durant nou mesos la incorporació serà gradual amb excepcions de pacients immersos en processos terapèutics que necessitin continuïtat, també garantirien l’atenció de pacients crònics.

A Catalunya el govern ha evitat fer declaracions i recorden que el model de sanitat pública consisteix a atendre tothom. Ningú no es mulla.

Per primera vegada el concurs de Muface queda desert. El govern millorava l’oferta de diners, però segons les asseguradores no n’hi havia prou.

Els funcionaris que podíem triar entre la Seguretat Social o el servei de mútues privades, un 73% opten per mútues, a Catalunya un 63%, majoritàriament del sector de l’educació.

L’actual model se’n va en orris, sense desmerèixer la Seguretat Social, les persones que quasibé tota la vida hem estat a la privada per raó de la nostra feina, creiem que s’hauria d’intentar arribar a un acord. Més que de diners és una decisió política, haurien de pensar seriosament tot el que representarà aquest pes a la pública per part de les autonomies, si actualment hi ha demores per intervencions greus de mesos, què passarà amb la incorporació de tots aquests funcionaris?

Una incògnita que resta a la teulada del govern i com massa vegades no s`entenen, i com sempre també les persones i malauradament les més grans en rebrem les conseqüències.

Montse Pastor

Carta de Càritas

 

Benvolguts, benvolgudes.

Ens plau informar-vos de la campanya de Nadal de Càritas Interparroquial de Viladecans i Sant Climent del 2024.

Enguany, estem en un procés de reconversió del servei de repartiment d’aliments cap al lliurament de targetes per a supermercats donat que ja no es rebran més els excedents de la Unió Europea que suposaven més del 90% del aliments que es repartien.

Es per això que la campanya d’enguany estarà centrada:

- D’una banda en sensibilitzar tothom que a Viladecans i a Sant Climent hi ha moltes persones que tenen dificultats per viure dignament i que nosaltres podem ajudar-los.

- D’altra en captar socis, voluntaris i recursos econòmics que ajudin a ajudar en les quatre principals accions de Càritas: acollida, formació, habitatge, roba i aliments.

D’altra banda, oferim als centres que ho desitgin:

- La possibilitat de fer una visita guiada als locals de Càritas.

- Desplaçar-nos per donar més informació sobre els serveis de Càritas.

Per concretar les visites guiades i els desplaçaments als centres, o si voleu mes informació de la campanya podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través de:

- El telèfon fix 936 525 770.

- L’adreça de correu electrònic: caritasviladecans@caritassantfeliu.cat

Rebeu una cordial salutació.

La Junta de Càritas Interparroquial

25 de novembre, Dia Internacional per l’eliminació de la violència contra la dona

 

Anualment aquest dia denunciem la violència contra les dones de tot el món, i reclamem polítiques per eliminar-la.

És defineix la violència de gènere com la manifestació de la discriminació, situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, abastant tot acte de violència física o psicològica, incloent-hi les agressions a la llibertat sexual, amenaces, coaccions o la privació arbitrària de la llibertat.

Per això ens hem aplegat al parc de la Marina de Viladecans més de 220 persones conduïdes i organitzades per la nostre monitora i professora Sandra incansable en aquestes tasques reivindicatives.

Va triar el color negre que denota elegància, poder, però també dol i tristesa associat a la foscor, la nit i el perill.

La Sandra ens ha volgut unir per la igualtat real d’oportunitats entre dones i homes, aquesta igualtat és un principi universal. Gràcies per la feina ben feta, aquests actes no tenen preu.

Montse Pastor

Olga Morales, alcaldessa de proximitat

 No puc amagar que em feia il·lusió fer aquesta entrevista. Vaig treballar un parell d’anys a l’Ajuntament, ja fa mooolt de temps, i allà ens vam conèixer amb l’Olga Morales, en el Departament de Participació Ciutadana. Ella s’ocupava de la cooperació internacional, i servidora del Consell de la Convivència. I vam conviure molt bé, cadascuna des de les seves pròpies responsabilitats.

El bon record d’aquesta experiència fa encara més amable la trobada. L’Olga em rep al despatx d’Alcaldia, la sala noble de Can Modolell, i jo m’hi presento amb una bateria de preguntes preparades per l’equip del Punt de Trobada, que s’assemblen més a una carta als reis que no pas al saber fer d’un periodista professional. Però aquest moure’s amb una sabata i una espardenya és la gràcia del Punt de Trobada.

Aquests dies hem llegit que el llegat de Carles Ruiz com a alcalde s’ha manifestat sobretot en les àrees d’educació, ocupació i desenvolupament sostenible. En quines coses convé posar avui l’accent a Viladecans segons el teu parer?

Carles Ruiz ha estat el gran transformador de Viladecans. Ha deixat una ciutat molt cohesionada, que avança molt, econòmicament i socialment. A mi ara em ve de gust ser una alcaldessa de carrer, de barri, de prop, del tu a tu. Sobretot perquè els serveis i servidors i servidores públiques han d’estar atents a quines són les necessitats i les expectatives dels veïns i les veïnes de Viladecans. I així ho he presentat a les entitats en les trobades que he mantingut amb elles i que per a mi han resultat prioritàries.

Parlant d’aquesta proximitat, la relació de l’Ajuntament de Viladecans amb les entitats és molt bona en molts sentits, com la formació o la dinàmica de la Mostra d’entitats. Però per a les entitats la relació amb les administracions públiques cada cop és més complexa i més tecnificada, fins al punt que tenim la sensació que les persones i entitats amb menys habilitats informàtiques queden fora... Què pot fer l’ajuntament per evitar discriminacions en aquest sentit?

La llei no ens ho posa fàcil i, al final, estem donant suport a les entitats amb diners públics i hem de tenir molta cura d’això. La documentació que la llei ens obliga a presentar és una mica feixuga, i per això una de les primeres accions que vaig fer quan vaig arribar a l’alcaldia és trobar-me amb totes les entitats i, a més, em proposo veure’m amb elles individualment durant 2025 per tractar aquests temes. L’Ajuntament, però, ofereix un servei de suport a les entitats, un acompanyament perquè sol·licitar o justificar subvencions sigui menys feixuc. Estem desplegant un nou model de relació amb l’administració, no només per a l’entitat, sinó també per a la ciutadania en general, de tu a tu.

Certament el mateix que passa a les entitats passa a les persones. No tothom pot desempallegar-se bé en una relació cada vegada més virtual.

Estem testant totes les aplicacions informàtiques que tenim per disminuir tant com sigui possible l’escletxa digital. Intentem que siguin més intuïtives i fàcils d’usar. També volem que tothom hi pugui tenir accés i que, si no és així, la gent pugui rebre el suport que necessita per omplir-les per part del personal municipal.

Les relacions amb les administracions públiques no només són complicades a l’hora d’omplir formularis. Ho són també en la dispersió i complexitat de determinats ajuts. Ho puc ben dir des d’un àmbit que conec una mica, com és el de la discapacitat psíquica: ajuts escampats en diverses administracions, que mai no saps fins a quin punt són compatibles o hi tens dret. I pocs orientadors en aquest bosc.

L’ordenació d’aquests recursos no depèn dels ajuntaments, sinó d’altres administracions. Per part nostra volem simplificar en allò que sigui possible l’accés als ajuts, i que hi hagi una relació més fluïda, ja sigui de forma telemàtica o presencial. És una qüestió que conec perquè vinc de ser regidora de Serveis Socials.

Com saps, jo provinc del món social i he treballat molts anys com a treballadora social. Quan vaig començar, a finals dels 90, clarament la pobresa se situava en la gent gran, molta de la qual no tenia accés a una pensió de la Seguretat Social ni tampoc existien les prestacions que s’han desenvolupat, com el servei a domicili. Avui, tots els indicadors assenyalen que el gruix de la pobresa recau en la infància. Com s’aborda això des de l’Ajuntament?

Serveis Socials fa una atenció integral individualitzada i elabora plans de treball amb les famílies. En la pobresa computen molts altres factors. Crec que estem fent una bona feina en temes d’educació i d’accés a l’ocupació. Segons l’índex de Gini, un indicador oficial que mesura l’equilibri de rendes, Viladecans és una de les ciutats espanyoles que conté menys desigualtat social entre els seus habitants.

La qüestió de l’habitatge deu jugar aquí un paper fonamental. Vaig llegir que s’havia posat la primera pedra dels habitatges dotacionals. Però què vol dir un habitatge dotacional, exactament?

Per a nosaltres l’accés a l’habitatge és prioritari, perquè els joves es puguin emancipar més aviat, perquè les persones més vulnerables, com la gent gran o amb discapacitat, hi puguin accedir. I aquí és important tant la compra com el lloguer. Un gran exemple és el nou barri de Llevant, on el 45 % de les noves construccions tenen condicions favorables d’accés perquè tenen protecció oficial. I un 5 % d’aquestes són dotacionals.

Però d’això fa molts anys que se’n parla, amb declaracions molt solemnes, però mai no s’ha fet efectiu...

Sí, ha sortit a molts plens municipals i sempre hi ha hagut unanimitat. En el sector dels habitatges dotacionals, estem treballant amb la Generalitat en dos projectes, que sumaran més d’un centenar d’habitatges. Aquesta és una prioritat per a l’actual govern de la Generalitat, que vol construir 50.000 habitatges arreu de Catalunya. A Viladecans estem fent els deures.

Sembla que d’un temps ençà es fa més visible la qüestió dels sense llar, que fins ara es donava al camp, entre jornalers que no disposaven d’un habitatge i malvivien al ras. Ara, quan passes pel carrer de Sant Joan, davant de la parròquia, pots observar clarament gent que dorm a la porxada de l’església.

El sensellarisme afecta totes les ciutats i moltes d’aquestes persones es mouen d’un lloc a l’altre, i no sempre accepten ni arrelar-se a un lloc ni una intervenció social. A l’Ajuntament disposem dels serveis de bugaderia, dutxa o àpats per a aquestes persones i hi ha personal tècnic responsable. En situacions climàtiques molt adverses, tenim un conveni amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, que els pot acollir de manera temporal. El criteri sempre és intentar que les persones, si ho volen, puguin refer els vincles familiars i socials que els retornin al circuït de la “normalitat”.

Una altra qüestió que desvetlla una certa inquietud és la desaparició de la residència de la Frederica Montseny, per convertir-se permanentment en un centre sociosanitari, i la necessària construcció d’una altra que la substitueixi.

En el pressupost de la Generalitat de l’any 2024 hi havia aprovat un projecte executiu de redacció d’una nova residència per a gent gran que no van tirar endavant. Ara estem en converses amb la Conselleria de Drets Socials per continuar amb aquest projecte.

I la salut mental? Perquè és un tema estrella, sobretot en relació als joves... i als no tan joves.

Tenim diversos projectes en marxa dintre del Pla d’Acció Comunitària Viladecans en Cuida. Hem obert un espai al Casal de La Unión que tracta la salut emocional i mental, en coordinació amb els Centres d’atenció Primària de Salut. El cert és que moltes vegades la salut emocional i mental no depèn tant de la sanitat i d’una prescripció mèdica com d’una prescripció social. Posem l’accent també en la detecció de situacions de vulnerabilitat i de solitud no desitjada. Hi ha gent jove i gent gran que estan en risc i és una situació que ens preocupa.

Miro de reüll la llista que porto i crec que ja podem abandonar els temes socials i començar a abordar els culturals.

Quan podrem anar al cinema a Viladecans (a banda, és clar, del cinema a la fresca)?

Ens ha costat molt recuperar el cinema. Hem tingut una negociació molt àrdua perquè pertanyia a molts bancs i s’ha allargat. Ara que ja tenim la titularitat del local, volem posar en marxa, el 2025, un procés participatiu per veure quins usos haurà de tenir. És un espai molt gran i cèntric. Prioritzarem el lleure juvenil.

I la biblioteca de Cal Ginestar?

Hem contemplat la inversió en els pressupostos, però en aquests moments hi ha força demanda d’instal·lacions esportives i culturals a la ciutat, com Can Sellarès o la nova Escola Oficial d’Idiomes, i hem d’anar prioritzant.

En el nou barri de Llevant, que molts continuem dient d’Oliveretes encara que l’abast del barri inclou altres sectors, caldrà construir-hi també nous equipaments. Amb què compteu? Quants habitants creieu que guanyarà Viladecans?

He de dir que la planificació es va fer bé, perquè alguns dels equipaments s’han fet abans de construir el barri. Des de l’escola Mediterrània i l’Institut Olímpia, al Pòdium o al nou CAP, o fins i tot al tanatori. Hi ha un projecte museístic en marxa i també una comissaria de policia. Respecte als habitants, amb el nou barri comptem que la ciutat s’incrementarà més o menys amb 7.500 persones. De fet, molts dels nous veïns provindran d’altres barris de Viladecans.

El Casino de l’Alba-Rosa és l’altra fruita enverinada que hi ha a la muntanya... que a banda dels problemes que ha aportat el fet de la seva ocupació il·legal, ha estat objecte de desig d’algunes associacions per a fer-hi equipaments.

Sí, pel que fa a l’ocupació, estem al costat dels veïns. Hem incrementat la vigilància, hem parlat amb Mossos, animem els veïns a fer denúncies perquè, quan el jutge prengui decisions, hi hagi prou arguments i incidències recollides. Esperem que, en breu hi hagi una resolució judicial. Estem parlant, però, d’una propietat privada.

Posats a tocar temes incòmodes, trec la qüestió de l’ampliació de l’aeroport i de l’arribada, ai, del metro a Viladecans...

Jo estic molt centrada en Viladecans i crec que no és un moment per parlar d’això. Hi ha moltes institucions implicades i són qüestions que es van tocant sense que s’acabi fent una proposta concreta i viable. Mentre no sigui així, no té sentit comentar una realitat que pot canviar molt d’un dia per a l’altre.

Doncs després d’aquesta gran repassada als temes que hem proposat, m’acomiado de l’Olga amb agraïment per la seva atenció i amb el desig que pugui desenvolupar la seva tasca amb encert i capacitat de generar consensos en un context que, malgrat les convulsions i polaritzacions que ens envolten, es manté encara divers i democràtic.

Mercè Solé

Quan fallen els poders públics

El que ha passat al País Valencià és tràgic. Tràgic, evidentment, per totes les desgràcies que hi han patit els qui vivien en els llocs inundats, que han vist la mort de moltes persones i, els que han quedat, han pogut experimentar com se’ls destrossava la vida.

Però tràgic, també i no pas menys important, pel fet que els poders públics que formen l’estat, no han estat a l’alçada. Aquests poders públics tenen sobretot tres rostres: el govern central, els governs autonòmics i els ajuntaments. De tots tres, s’ha vist com part dels ajuntaments han estat al peu del canó i altres en canvi no hi han estat, el govern central no queda del tot clar si va fer tot el que podia o havia de fer, i finalment, queda claríssim que el govern autonòmic, amb el seu president Carlos Mazón al capdavant, ho ha fet molt malament. Tan malament que a molts ciutadans i ciutadanes ens sembla que un senyor així no està capacitat per exercir cap mena de tasca de govern.

La part autonòmica dels poders públics ha funcionat de la manera com funciona allò que anomenem un “estat fallit”, o sigui com un estat que no és capaç de respondre a les necessitats dels seus ciutadans, i especialment quan aquestes necessitats apareixen de manera sobtada i amb urgències imprevistes. Més o menys com passa quan hi ha un terratrèmol o una inundació en un país pobre. Però amb la diferència, importantíssima, que aquest no és un país pobre. Aquí es podien haver evitat, amb una mica més d’atenció i responsabilitat, moltes de les desgràcies que han patit en els territoris afectats. I, un cop esdevingudes, s’hi podia haver respost amb molta més celeritat.

Fa tota la sensació que en aquest país hi ha un notable nombre de gent que s’ha ficat a la política per ganes de tenir poder. I llavors, quan el tenen, no saben com han d’utilitzar-lo per a la seva finalitat bàsica, que és el bé dels ciutadans. La conclusió no és, evidentment, que cal fer fora els polítics, sinó que ens calen polítics que facin bé la seva feina.