Olga Morales, alcaldessa de proximitat

 No puc amagar que em feia il·lusió fer aquesta entrevista. Vaig treballar un parell d’anys a l’Ajuntament, ja fa mooolt de temps, i allà ens vam conèixer amb l’Olga Morales, en el Departament de Participació Ciutadana. Ella s’ocupava de la cooperació internacional, i servidora del Consell de la Convivència. I vam conviure molt bé, cadascuna des de les seves pròpies responsabilitats.

El bon record d’aquesta experiència fa encara més amable la trobada. L’Olga em rep al despatx d’Alcaldia, la sala noble de Can Modolell, i jo m’hi presento amb una bateria de preguntes preparades per l’equip del Punt de Trobada, que s’assemblen més a una carta als reis que no pas al saber fer d’un periodista professional. Però aquest moure’s amb una sabata i una espardenya és la gràcia del Punt de Trobada.

Aquests dies hem llegit que el llegat de Carles Ruiz com a alcalde s’ha manifestat sobretot en les àrees d’educació, ocupació i desenvolupament sostenible. En quines coses convé posar avui l’accent a Viladecans segons el teu parer?

Carles Ruiz ha estat el gran transformador de Viladecans. Ha deixat una ciutat molt cohesionada, que avança molt, econòmicament i socialment. A mi ara em ve de gust ser una alcaldessa de carrer, de barri, de prop, del tu a tu. Sobretot perquè els serveis i servidors i servidores públiques han d’estar atents a quines són les necessitats i les expectatives dels veïns i les veïnes de Viladecans. I així ho he presentat a les entitats en les trobades que he mantingut amb elles i que per a mi han resultat prioritàries.

Parlant d’aquesta proximitat, la relació de l’Ajuntament de Viladecans amb les entitats és molt bona en molts sentits, com la formació o la dinàmica de la Mostra d’entitats. Però per a les entitats la relació amb les administracions públiques cada cop és més complexa i més tecnificada, fins al punt que tenim la sensació que les persones i entitats amb menys habilitats informàtiques queden fora... Què pot fer l’ajuntament per evitar discriminacions en aquest sentit?

La llei no ens ho posa fàcil i, al final, estem donant suport a les entitats amb diners públics i hem de tenir molta cura d’això. La documentació que la llei ens obliga a presentar és una mica feixuga, i per això una de les primeres accions que vaig fer quan vaig arribar a l’alcaldia és trobar-me amb totes les entitats i, a més, em proposo veure’m amb elles individualment durant 2025 per tractar aquests temes. L’Ajuntament, però, ofereix un servei de suport a les entitats, un acompanyament perquè sol·licitar o justificar subvencions sigui menys feixuc. Estem desplegant un nou model de relació amb l’administració, no només per a l’entitat, sinó també per a la ciutadania en general, de tu a tu.

Certament el mateix que passa a les entitats passa a les persones. No tothom pot desempallegar-se bé en una relació cada vegada més virtual.

Estem testant totes les aplicacions informàtiques que tenim per disminuir tant com sigui possible l’escletxa digital. Intentem que siguin més intuïtives i fàcils d’usar. També volem que tothom hi pugui tenir accés i que, si no és així, la gent pugui rebre el suport que necessita per omplir-les per part del personal municipal.

Les relacions amb les administracions públiques no només són complicades a l’hora d’omplir formularis. Ho són també en la dispersió i complexitat de determinats ajuts. Ho puc ben dir des d’un àmbit que conec una mica, com és el de la discapacitat psíquica: ajuts escampats en diverses administracions, que mai no saps fins a quin punt són compatibles o hi tens dret. I pocs orientadors en aquest bosc.

L’ordenació d’aquests recursos no depèn dels ajuntaments, sinó d’altres administracions. Per part nostra volem simplificar en allò que sigui possible l’accés als ajuts, i que hi hagi una relació més fluïda, ja sigui de forma telemàtica o presencial. És una qüestió que conec perquè vinc de ser regidora de Serveis Socials.

Com saps, jo provinc del món social i he treballat molts anys com a treballadora social. Quan vaig començar, a finals dels 90, clarament la pobresa se situava en la gent gran, molta de la qual no tenia accés a una pensió de la Seguretat Social ni tampoc existien les prestacions que s’han desenvolupat, com el servei a domicili. Avui, tots els indicadors assenyalen que el gruix de la pobresa recau en la infància. Com s’aborda això des de l’Ajuntament?

Serveis Socials fa una atenció integral individualitzada i elabora plans de treball amb les famílies. En la pobresa computen molts altres factors. Crec que estem fent una bona feina en temes d’educació i d’accés a l’ocupació. Segons l’índex de Gini, un indicador oficial que mesura l’equilibri de rendes, Viladecans és una de les ciutats espanyoles que conté menys desigualtat social entre els seus habitants.

La qüestió de l’habitatge deu jugar aquí un paper fonamental. Vaig llegir que s’havia posat la primera pedra dels habitatges dotacionals. Però què vol dir un habitatge dotacional, exactament?

Per a nosaltres l’accés a l’habitatge és prioritari, perquè els joves es puguin emancipar més aviat, perquè les persones més vulnerables, com la gent gran o amb discapacitat, hi puguin accedir. I aquí és important tant la compra com el lloguer. Un gran exemple és el nou barri de Llevant, on el 45 % de les noves construccions tenen condicions favorables d’accés perquè tenen protecció oficial. I un 5 % d’aquestes són dotacionals.

Però d’això fa molts anys que se’n parla, amb declaracions molt solemnes, però mai no s’ha fet efectiu...

Sí, ha sortit a molts plens municipals i sempre hi ha hagut unanimitat. En el sector dels habitatges dotacionals, estem treballant amb la Generalitat en dos projectes, que sumaran més d’un centenar d’habitatges. Aquesta és una prioritat per a l’actual govern de la Generalitat, que vol construir 50.000 habitatges arreu de Catalunya. A Viladecans estem fent els deures.

Sembla que d’un temps ençà es fa més visible la qüestió dels sense llar, que fins ara es donava al camp, entre jornalers que no disposaven d’un habitatge i malvivien al ras. Ara, quan passes pel carrer de Sant Joan, davant de la parròquia, pots observar clarament gent que dorm a la porxada de l’església.

El sensellarisme afecta totes les ciutats i moltes d’aquestes persones es mouen d’un lloc a l’altre, i no sempre accepten ni arrelar-se a un lloc ni una intervenció social. A l’Ajuntament disposem dels serveis de bugaderia, dutxa o àpats per a aquestes persones i hi ha personal tècnic responsable. En situacions climàtiques molt adverses, tenim un conveni amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, que els pot acollir de manera temporal. El criteri sempre és intentar que les persones, si ho volen, puguin refer els vincles familiars i socials que els retornin al circuït de la “normalitat”.

Una altra qüestió que desvetlla una certa inquietud és la desaparició de la residència de la Frederica Montseny, per convertir-se permanentment en un centre sociosanitari, i la necessària construcció d’una altra que la substitueixi.

En el pressupost de la Generalitat de l’any 2024 hi havia aprovat un projecte executiu de redacció d’una nova residència per a gent gran que no van tirar endavant. Ara estem en converses amb la Conselleria de Drets Socials per continuar amb aquest projecte.

I la salut mental? Perquè és un tema estrella, sobretot en relació als joves... i als no tan joves.

Tenim diversos projectes en marxa dintre del Pla d’Acció Comunitària Viladecans en Cuida. Hem obert un espai al Casal de La Unión que tracta la salut emocional i mental, en coordinació amb els Centres d’atenció Primària de Salut. El cert és que moltes vegades la salut emocional i mental no depèn tant de la sanitat i d’una prescripció mèdica com d’una prescripció social. Posem l’accent també en la detecció de situacions de vulnerabilitat i de solitud no desitjada. Hi ha gent jove i gent gran que estan en risc i és una situació que ens preocupa.

Miro de reüll la llista que porto i crec que ja podem abandonar els temes socials i començar a abordar els culturals.

Quan podrem anar al cinema a Viladecans (a banda, és clar, del cinema a la fresca)?

Ens ha costat molt recuperar el cinema. Hem tingut una negociació molt àrdua perquè pertanyia a molts bancs i s’ha allargat. Ara que ja tenim la titularitat del local, volem posar en marxa, el 2025, un procés participatiu per veure quins usos haurà de tenir. És un espai molt gran i cèntric. Prioritzarem el lleure juvenil.

I la biblioteca de Cal Ginestar?

Hem contemplat la inversió en els pressupostos, però en aquests moments hi ha força demanda d’instal·lacions esportives i culturals a la ciutat, com Can Sellarès o la nova Escola Oficial d’Idiomes, i hem d’anar prioritzant.

En el nou barri de Llevant, que molts continuem dient d’Oliveretes encara que l’abast del barri inclou altres sectors, caldrà construir-hi també nous equipaments. Amb què compteu? Quants habitants creieu que guanyarà Viladecans?

He de dir que la planificació es va fer bé, perquè alguns dels equipaments s’han fet abans de construir el barri. Des de l’escola Mediterrània i l’Institut Olímpia, al Pòdium o al nou CAP, o fins i tot al tanatori. Hi ha un projecte museístic en marxa i també una comissaria de policia. Respecte als habitants, amb el nou barri comptem que la ciutat s’incrementarà més o menys amb 7.500 persones. De fet, molts dels nous veïns provindran d’altres barris de Viladecans.

El Casino de l’Alba-Rosa és l’altra fruita enverinada que hi ha a la muntanya... que a banda dels problemes que ha aportat el fet de la seva ocupació il·legal, ha estat objecte de desig d’algunes associacions per a fer-hi equipaments.

Sí, pel que fa a l’ocupació, estem al costat dels veïns. Hem incrementat la vigilància, hem parlat amb Mossos, animem els veïns a fer denúncies perquè, quan el jutge prengui decisions, hi hagi prou arguments i incidències recollides. Esperem que, en breu hi hagi una resolució judicial. Estem parlant, però, d’una propietat privada.

Posats a tocar temes incòmodes, trec la qüestió de l’ampliació de l’aeroport i de l’arribada, ai, del metro a Viladecans...

Jo estic molt centrada en Viladecans i crec que no és un moment per parlar d’això. Hi ha moltes institucions implicades i són qüestions que es van tocant sense que s’acabi fent una proposta concreta i viable. Mentre no sigui així, no té sentit comentar una realitat que pot canviar molt d’un dia per a l’altre.

Doncs després d’aquesta gran repassada als temes que hem proposat, m’acomiado de l’Olga amb agraïment per la seva atenció i amb el desig que pugui desenvolupar la seva tasca amb encert i capacitat de generar consensos en un context que, malgrat les convulsions i polaritzacions que ens envolten, es manté encara divers i democràtic.

Mercè Solé