Marta Mata i Garriga

Marta Mata i Garriga (1926-2006) va assistir a les Jornades Escolars organitzades per l’Ajuntament de Viladecans a l’escola que porta el seu nom. Llicenciada en filosofia i lletres, va ser cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat el 1965, que va propiciar la renovació pedagògica amb el restabliment de la democràcia a Espanya.

Marta Mata va defensar l’educació pública entesa com a peça mestra de la millora de la societat i el dret a l’educació. També va desplegar una llarga trajectòria política des que el 1977 esdevé parlamentària al Congrés dels Diputats pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Es va dedicar a tasques relacionades amb l’ensenyament i la renovació pedagògica i a desenvolupar programes en pro de la igualtat d’oportunitats, i es va convertir en una defensora de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya i la normalització de l’ús del català a les universitats. 

A la fotografia, de l’any 1982, figuren Constancio Zamora, Joan Masgrau, Marta Mata, Adolfo Corbacho i Manel Valeriano.

Jaume Muns

Bitxac rogenc (Saxicola rubetra) Espai Natural Remolar-Filipines, 11 de setembre de 2014

Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. Migrador escàs al Delta. És un ocell petit d’aspecte compacte. 

El mascle té el cap negre amb dues celles blanques, molt marcades, gola blanca i el pit vermellós. La femella és similar però el cap és marronós i el pit taronja clar. S’alimenta principalment d’invertebrats. L’alteració del seu hàbitat és la principal amenaça per a l’espècie.

Eio Ramon

Els mes de març s’omple de dones escriptores a la Biblioteca

Eva Comas presenta el seu llibre Mercè i Joan

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, la Biblioteca de Viladecans ha organitzat un Cicle de Dones Escriptores durant tot el mes amb l’objectiu d’oferir un espai de conversa entre autores, presentadores i totes aquelles persones que vulguin apropar-se a la sala polivalent de l’equipament per conèixer la mirada d’aquestes escriptores. Les presentacions literàries començaran a les 18.30 hores i es faran a la Sala d’Actes d’aquest espai.

El cicle va ser inaugurat el dijous 6 de març per Eva Comas-Arnal i la seva obra Mercè i Joan, amb la qual va guanyar el Premi Proa de Novel·la 2024. L’obra, que es pot agafar en préstec a la Biblioteca, narra la història d’amor entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols. Mercè Rodoreda i Armand Obiols, que en aquesta novel·la es transformen en la Mercè i en Joan, que és com es deien l’un a l’altre. La seva relació, profunda i empeltada d’amor a la literatura, va ser tan forta que els va allunyar de les seves pròpies famílies i de molts dels seus amics. A cavall de París, Bordeus i Llemotges, la Mercè i en Joan van viure de ple alguns dels episodis més esfereïdors de la història europea del segle XX. A la conversa, que va dinamitzar l’Agnès Querol, l’escriptora, natural de Gavà i col·laboradora de diferents mitjans de comunicació, va explicar d’on va sorgir la idea inicial d’aquesta narració, el seu coneixement sobre la figura de Mercè Rodoreda i tot allò que ha envoltat a la creació d’aquesta obra.

La segona de les presentacions, prevista per dijous 13 de març, serà la de la Montse Albets que xerrarà amb la Silvia Espín sobre la seva primera novel·la Només terra, només pluja, només fang. Aquesta obra afronta la pèrdua i el dol i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Els protagonistes d’aquesta història recerquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida. La novel·la, publicada per l’editorial Edicions del Periscopi, també tracta altres temes com els orígens, la família i la maternitat per concloure que “la vida i la mort s’han d’experimentar des del contacte amb la natura”.

No creas una palabra serà la tercera de les presentacions d’aquest cicle de dones escriptores. La Bego Arretxe, autora d’aquesta novel·la que transporta a la Barcelona de finals de la dècada dels anys 1980 i prèvia als Jocs Olímpics, ha volgut fer un homenatge a la ciutat “que encara s’entenia com el lloc en el qual vivien les seves ciutadanes i ciutadans, no un aparador ni una marca per a atreure capital a canvi d’amagar sota la catifa les seves desigualtats, el dolor, la precarietat, l’expulsió de ciutadanes i ciutadans, la supervivència, la creativitat, la bullícia, la força, l’entusiasme i les contradiccions dels seus moviments socials”. A través de les seves pàgines, l’escriptora tracta de rescatar de la seva memòria, i de la col·lectiva, la força i el dolor d’aquella Barcelona, en la qual els seus protagonistes estan travessats per la música i els moviments socials. La trobada el dilluns 24 de març a les 18.30 hores.

La Biblioteca de Viladecans, a més del Cicle de Dones Escriptores, ha preparat una guia de llibres feministes i l’exposició Projecte Vaca que, en format fotogràfic, recull documents, fotografies, cartells, atrezzo i vestuari dels més de vint anys del projecte, format per un col·lectiu de dones del món del teatre, que va decidir crear a Barcelona l’any 1998 una associació assembleària de creadores escèniques orientada a donar visibilitat al treball i als punts de vista de les dones de l’escena.

Cavall, atleta, ocell 

Manuel Baixauli

[Barcelona]: Edicions del Periscopi, 2024

Què es pot fer davant d’un mal pas, si tot intent de superar-lo fracassa? Fins on pot el desesper ser un estímul per a la imaginació? Alapont, un fuster humil i perfeccionista, observa amb preocupació la deriva del seu fill, Aristides, que tot just ha entrat a l’adolescència i ha estat conquerit per l’apatia. Baixauli ens fa retornar, de nou, al seu món particular, singular, a les mateixes obsessions, i als personatges extravagants, insòlits, que aspiren a captar allò que escapa a la mirada ordinària. Una història molt senzilla de relacions entre pare i fill, però amb els fantasmes i les dèries metafísiques de l’autor, que va guanyar amb la seva altra novel·la Ignot, el premi Llibreter 2020. Lúcida i intimista, Cavall, atleta, ocell aborda la complexitat de les relacions, alhora que mostra què és capaç de fer un pare per salvar allò que més s’estima al món.

El Segrest de la política: per una democràcia més enllà dels partits tradicionals

Lluís Calvo

Barcelona: Editorial Anagrama, 2024

Aquesta obra és un al·legat en favor de la democràcia directa i l’organització ciutadana, de la má de Simone Weil i Joseph Beuys. L’autor reflexiona sobre si la política està patint una apropiació indeguda, des del moment en què una sèrie de persones s’han atorgat el dret de parlar, gairebé de manera exclusiva, en el seu nom. Però la cosa pública no comença ni acaba en els professionals, sinó en les persones polítiques que som cadascú de nosaltres. L’acció política té lloc en cada decisió, en cada moviment i en cada acte que exercim en la nostra vida. Calvo defensa que, sense ser la panacea, la democràcia directa i l’organització ciutadana ens poden permetre de redimensionar conceptes com la implicació i la mateixa noció del que és i no és la democràcia.

Solo una noche

Andrea Antinori

Boadilla del Monte (Madrid): SM, [2024]

Un home surt de casa seva i emprèn una excursió a la muntanya. Puja fins al cim i després descendeix i acampa per passar la nit en un bosc. Es fica a la seva tenda i, a partir d’aquest moment, comencen a succeir moltes coses al seu voltant. És el bosc un lloc màgic quan arriba la nit, o tots aquests personatges i éssers fantàstics estan en els somnis i la imaginació de l’excursionista? Un àlbum il·lustrat sense text, però amb múltiples lectures creat per Andrea Antinori, guanyador del Premi Internacional d’Il·lustració Bologna Children’s Book Fair-Fundació SM, 2023. Adreçat a infants de més de 6 anys.

Biblioteca de Viladecans

El Punt de Trobada visita el Parlament

Convidats per la Gisela Navarro, diputada viladecanenca, la redacció del Viladecans Punt de Trobada, gairebé en la seva totalitat, va visitar la seu del Parlament de Catalunya. Una visita molt interessant i agradable, sens dubte. Aquí en teniu algunes fotos.

       

Benvinguts al Joc

Noranta-vuit números, quatre files. D’aquestes, dues pugen, dues baixen. L’Objectiu? Distribuir tots els números entre aquestes files. Col·labora amb la resta. Juga els números amb saviesa, no deixis molt d’espai entre ells. Només d’aquesta manera pots vèncer Al Joc.

The Game és un joc de cartes cooperatiu en què per guanyar heu de distribuir les noranta-vuit cartes numèriques que conté entre les quatre files que hi ha: dues de descendents i dues d’ascendents. Podeu jugar-hi de dos a cinc jugadors cooperant entre vosaltres. També es pot jugar solitàriament. L’edat mínima recomanada és de vuit anys y les partides tenen una duració mitjana de vint minuts.

Per preparar una partida primer de tot heu d’agafar les quatre cartes d’inici i posar-les formant una columna. Aquestes representen el començament de cada una de les quatre files on anireu jugant les cartes de la vostra mà. Dues d’elles són el número 1, sent així el començament de les dues files ascendents, mentre que les altres dues són el número 100, sent el principi de les dues files descendents. Les noranta-vuit cartes numèriques es barregen i se’n reparteix una quantitat determinada d’elles entre vosaltres: si sou 3, 4 o 5 jugadors, rebreu 6 cartes cadascú; si en sou 2, en rebreu 7; si jugueu solitàriament, en rebreu 8. Amb la resta de cartes numèriques formeu un munt per robar de cara avall.

Jugar a The Game és molt senzill. La partida la comença qui vulgui. A partir d’aquí anireu jugant torns en sentit horari fins que la partida s’acabi. Quan us toqui jugar, heu de col·locar dues cartes numèriques de la vostra mà en les files que vulgueu. Això és obligatori. No obstant, en podeu jugar més de dues si voleu. Un cop heu jugat un mínim de dues cartes en el vostre torn, robeu-ne tantes del munt de robar com siguin necessàries per tenir la mà completa de nou. Evidentment en les files ascendents heu de jugar les cartes de tal manera que les noves que es vagin ficant siguin majors que les anteriors (1, 5, 15, 30, 50...). En les files descendents tot el contrari, heu de jugar les cartes de tal forma que les noves que aneu posant siguin menors que les anteriors (100, 95, 70, 65, 30...). Només hi ha una carta numèrica de cada número del 2 al 99.

On està la dificultat del joc? Bé, fem-ho amb un exemple. Imagineu que jugo la carta 4 i la 10 en una única fila ascendent. Doncs bé, en aquesta fila ja no es podrien col·locar cap dels següents números: 2, 3, 5, 6, 7, 8 i 9. Aquests s’haurien de distribuir, quan surtin, entre la resta de files. Per tant, en una fila no pots baixar cap número que sigui anterior a l’últim que s’hagi jugat en ella. Com que els números van sortint aleatòriament robant-los del munt de robar a mesura que avança la partida, mai sabreu quin és el moment idoni per jugar-ne un en concret... No obstant, sempre teniu opció de veure quins números heu anat posant en cada fila, per saber quins falten en tot moment i preveure quan poden aparèixer.

Existeix, no obstant, una regla que s’anomena Marxa Enrere. Per aplicar aquesta regla en una fila ascendent heu de jugar un número que sigui exactament 10 unitats inferior respecte a l’últim que hi hagi en ella. Per exemple, a sobre d’un 43 podríeu jugar un 33. En una fila descendent succeeix el mateix, però al revés: podeu jugar un número 10 unitats major respecte a l’últim que hi hagi en ella. Per exemple, a sobre d’un 30 podríeu jugar un 40. Fer la marxa enrere compta, òbviament, com una de les dues cartes que heu de jugar obligatòriament en el vostre torn i és una regla que podeu aplicar tantes vegades com vulgueu.

Un cop s’esgoti el munt de robar, en el vostre torn esteu obligats a jugar només una carta numèrica, tot i que en podeu jugar més d’una si voleu. Si algú es queda sense cartes a la mà, simplement es salta el seu torn. Així doncs, si aconseguiu distribuir les 98 cartes numèriques entre les quatre files, ¡guanyeu! Pel contrari, abans que s’esgoti el munt de robar, si quan sigui el vostre torn no podeu jugar dues cartes numèriques de la vostra mà com a mínim perquè no encaixen en cap de les quatre files, perdeu la partida. Un cop esgotat el munt de robar, si no podeu jugar com a mínim una carta numèrica de la mà en el vostre torn pel motiu ara indicat, també perdeu.

Cristian Becerra

Una deessa amb ombres

Persèfone, de Hüseyin Feyzullag

Mai no em tracta bé. Continuo pensant en ella perquè no puc desprendre’m del seu influx. És bella, voluptuosa, no té un pèl de tonta i aconsegueix que tot i tothom canviïn al seu voltant amb només la seva presència. L’aire es mou diferent quan ella hi és. Atreu les mirades d’homes i dones. 

L’estimo. Però ella no és de ningú. El que té de formosa ho té de coqueta, esmunyedissa i independent. No hi ha dona que se li assembli.

Sap com tractar els altres i, si vol quelcom de tu, ho obté. És una interessada, una egoista, però mai ho mostra. Et fa sentir important, malgrat que l’única cosa que tens clara és que t’honora quan et mira, et parla i t’escolta. Qualsevol altra consideració no ve al cas.

És una deessa, i també té ombres, ja les veieu. Penso en ella per deu milionèsima vegada i, de sobte, sento la seva veu des del televisor. El bar és ple de gent i, encara i així, ja no escolto ningú. Només la sento a ella cridar: 

—Jo no soc culpable! No he fet res del que diuen! Soc una dona honrada!

A la imatge que es veu a la pantalla, una parella de policies la condueix per força cap a la porta de la comissaria. El locutor del telenotícies explica que la policia ha fet avui una batuda en una casa de barrets clandestina de la gran ciutat. La fotografia de la meva estimada que acompanya el final de la informació li fa justícia, no és una d’aquestes tan horribles que s’acostumen a veure al telediari. Llavis que vull besar, ulls que desitjo mirar i que em mirin. El seu cos no es veu a la foto, però jo no aconsegueixo oblidar-lo des que un dia em va deixar sense dir res.

A tot córrer, la notícia següent de l’informatiu vol eclipsar la meva deessa. Amb mi no hi ha manera. La seva imatge torna a mi amb força un cop més. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

En la salut bucodental, més val prevenir que curar

La prevenció en la salut bucodental és essencial per mantenir una boca sana i evitar intervencions costoses en el futur. Adoptar una rutina de cura des de ben jove, que inclogui una correcta higiene oral i revisions periòdiques amb el professional dental, pot marcar una gran diferència en la salut i el benestar general.

La prevenció no només ajuda a mantenir les dents i les genives en bones condicions, sinó que també redueix considerablement el risc de desenvolupar problemes greus que, amb el temps, poden requerir tractaments complexos i costosos. Invertir en prevenció significa optar per un enfocament proactiu: amb mesures senzilles, com raspallar-se les dents després de cada àpat, utilitzar fil dental, i fer neteges i controls periòdics, podem evitar procediments invasius com endodòncies, extraccions o la col·locació de pròtesis.

A més, la prevenció no només té beneficis econòmics, sinó també repercussions positives en la nostra qualitat de vida. Mantenir una boca saludable redueix el dolor, les infeccions i les molèsties que solen acompanyar problemes dentals avançats.

En conclusió, cuidar-nos des del principi és la millor estratègia per evitar tractaments complicats i costosos en el futur. La prevenció és la clau per a una bona salut bucodental i una inversió en el nostre benestar a llarg termini.

Les higienistes dentals de Viladecans convidem a la població a acudir al seu CAP de referència per realitzar una consulta anual amb l’Odontòleg.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

Digitalitzar les relacions

Em sembla que cada dia em torno una mica més carca. O senzillament és que tot canvia tan de pressa, que em costa trobar el meu lloc i de cop i volta em trobo que el que jo havia cregut tota la vida no encaixa en l’actual canemàs social. I em veig obligada a qüestionar-m’ho.

És el que m’està passant ara mateix amb una aplicació que es diu “Dinder”, i que ve a ser un “Tinder” per a persones amb discapacitat.

Reconec que això del Tinder no és per a mi. Per moltes raons, entre d’altres perquè ja em sento satisfeta amb parella i amics. Però n’hi ha dues d’aquestes raons que per a mi són importants. 

Deu ser generacional, però jo mai m’he obsessionat per buscar parella. De ben jove no tenia gaire bona opinió del matrimoni, que em semblava una forma com qualsevol altra d’esclavitud. Veia com la meva mare, una dona molt intel·ligent i amb set de cultura, s’escarrassava treballant fent feines per arribar a fi de mes, mentre el meu pare, que era una bona persona, no se sentia gaire cridat a la responsabilitat familiar, per dir-ho finament. Jo, amb aquest panorama, més aviat em sentia cridada a estudiar per entendre millor el món i a treballar per no haver de dependre mai de cap home. Buscar parella no entrava, doncs, en el meu horitzó ni m’interessava gens. Tampoc no ho trobava a faltar ni afectivament ni sexualment. El remolí de la transició també feia que l’anhel de llibertat i de construcció de les institucions democràtiques demanés molt la nostra atenció. I no estava per orgues.

Una altra raó és que sempre he tingut la sort de relacionar-me amb facilitat amb molta gent en l’entorn veïnal, laboral, social, en què m’he mogut. De moment no em cal una dependència més del mòbil. Vull dir que d’amics no me n’han faltat, tot i tenir un caràcter cantellut, i fins i tot he trobat marit, més que no pas l’he buscat. I finalment, sí, vaig claudicar i em vaig casar ☺. I feliçment. 

Per això em costa d’entendre aquesta digitalització de les relacions i aquesta obsessió per trobar parella, esporàdica o permanent. A mi m’agrada més intentar aprofundir l’amistat amb la gent amb qui em relaciono que estar creant continuadament xarxes efímeres de relació. És una opció personal i entenc que d’altres persones tenen altres necessitats o ho viuen diferent.

El problema m’arriba quan tres entitats diferents que treballen amb persones amb discapacitat (tres!!!) intenten vendre’ns el producte del Dinder als interessats i als seus familiars. És bo conèixer un recurs que pot ser interessant i útil per a algunes persones, però em pregunto si és prudent col·locar-lo a tothom. De debò és bo per a tothom anar a la caça i captura de parella o de relació entre desconeguts? De debò cal fer-ho a través de complicats mitjans digitals? Ja no sabem relacionar-nos d’una altra manera? No serveixen les actuals associacions de lleure? Que sigui possible fer-ho ho converteix en necessari? Jo no ho veig clar. 

Mercè Solé

L’accés a l’habitatge a Viladecans

L’Ajuntament de Viladecans ha dedicat els darrers anys a abordar una de les qüestions més rellevants per a la ciutadania: l’accés a l’habitatge. La promoció d’habitatge assequible ha estat una prioritat, i això s’ha reflectit en diverses iniciatives que busquen garantir que tots els veïns tinguin un lloc on viure de manera digna, independentment de la seva situació econòmica.

Un dels projectes més destacats ha estat el nou barri de Llevant, on s’han promogut més de 1.100 habitatges protegits. D’aquests, 500 són destinats al lloguer i més de 500 es gestionen a través de cooperatives. Aquesta diversificació en l’oferta d’habitatge és clau per adaptar-se a les necessitats diverses de la població viladecanenca, especialment en un context on la demanda d’habitatge assequible és cada cop més elevada. El 2024, l’Ajuntament va bonificar l’impost de construcció d’aquests gairebé 1.000 HPO amb un milió i mig d’euros. 

A més de la creació de nous habitatges, l’Ajuntament ha treballat en la rehabilitació d’edificis antics i en la millora de l’espai urbà, amb l’objectiu de revitalitzar zones degradades i proporcionar un entorn de qualitat per als seus habitants. Aquest enfocament no només ajuda a incrementar l’oferta d’habitatge, sinó que també contribueix a preservar el patrimoni arquitectònic i cultural de la ciutat, creant un espai més atractiu i funcional per a tots. En aquest sentit hem de destacar que l’Ajuntament ha bonificat un total de 912 expedients de rehabilitació amb un import de més de 500.000 € en el 2024. Alhora, hem ajudat a més de 50 comunitats a assolir els acords per tirar endavant obres de rehabilitació i instal·lació d’ascensors, dels quals es beneficiaran uns 750 habitatges. 

Paral·lelament, l’Ajuntament està en procés de redacció d’un Pla Local d’Habitatge 2030 que amb 50 actuacions, servirà com a full de ruta per a les polítiques d’habitatge de la ciutat. A l’octubre de 2024, es va aprovar definitivament el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge per part de la Generalitat de Catalunya, cosa que ajudarà a definir els objectius del nostre pla local. Aquest pla inclou un diagnòstic de la situació actual i estratègies que s’adaptin a les necessitats residents. La participació ciutadana és un element fonamental en aquest procés, i s’han previst sessions informatives i tallers per recollir les inquietuds dels veïns. Això garantirà que les mesures adoptades siguin representatives i eficaces.

A Viladecans disposem d’un servei municipal que desenvolupa les polítiques locals en matèria d’habitatge. De manera gratuïta, oferim informació, orientació, assessorament i suport en les gestions relacionades amb l’habitatge. A l’Oficina Local d’Habitatge, també ens ocupem de fer més accessible l’accés a l’habitatge, dinamitzant el mercat de lloguer; orientant la ciutadania per evitar la pèrdua del seu habitatge; fomentant la conservació i la rehabilitació dels edificis; i gestionant la millora de la convivència en les comunitats de veïns. 

Per destacar una dada, solament el 2024 es van gestionar uns 800 expedients de lloguer que van suposar uns 2 milions d’euros en ajudes per a un total de 800 famílies de Viladecans. Actualment, hi ha més de 1.000 persones apuntades a la llista d’espera per accedir a un habitatge assequible, cosa que posa de manifest la necessitat dels viladecanencs d’accedir a un habitatge digne.

A més, la ciutat treballa en la millora de les infraestructures i serveis, com el transport públic, per fer de Viladecans una opció més atractiva per a les famílies que busquen habitatge. Això és essencial per afrontar la pressió que es genera en el mercat immobiliari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on els preus d’habitatge són cada cop més elevats.

A través d’aquesta sèrie d’accions, l’Ajuntament de Viladecans no només es preocupa per satisfer la demanda d’habitatge, sinó que també busca fomentar la cohesió social i garantir que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats d’accés a un habitatge digne. La integració de criteris socials, econòmics i mediambientals en la política d’habitatge és un dels pilars fonamentals d’aquest enfocament.

En conclusió, Viladecans es posiciona com una ciutat que no només afronta la problemàtica de l’habitatge, sinó que busca construir un futur on cada viladecanenc pugui viure en un entorn digne i de qualitat. Amb un compromís ferm per l’habitatge assequible.

Ricard Calle

Dia de la Dona Treballadora 2025

Cada any ens apleguem un munt de dones i homes al parc de la Marina de Viladecans organitzades per la nostre estimada, incansable i treballadora Sandra Ramos. El ball i la coreografia fantàstics, ajuden a recordar aquest dia tan important per a totes. 

Avui i la resta de l’any lluitem per un món on siguem socialment iguals i lliures. Cada vegada estem més a prop de la igualtat, darrera les dones poderoses que som trobem la lluitadora del dia a dia. Ens hem de felicitar mútuament per la llum que donem empoderades, radiants, humils i valentes. Donem les gràcies a totes les dones que ens han precedit a la lluita , fent el món una mica millor.

Montse Pastor 

Apostamos por la salud pública: Viladecans recupera las urgencias los fines de semana y festivos

La apertura del ambulatorio sin duda es una gran noticia que mejorará significativamente la vida de nuestra ciudadanía: el ambulatorio Mas Font abre los fines de semana y festivos, de 8:00 a 20:00 horas, para atender urgencias leves. Este servicio evita los desplazamientos que antes había que realizar a municipios vecinos, como Gavà o Castelldefels, devolviendo a Viladecans la atención sanitaria que se merece y que durante años hemos reclamado.

¡Y por fin lo hemos conseguido! Un resultado fruto en gran medida del trabajo constante de la regiduría de Salud Pública del Ayuntamiento de Viladecans, liderada por Comuns Viladecans. Todo con el objetivo de garantizar a la ciudadanía un acceso más amplio y equitativo a los servicios básicos de salud. 

Cuando diseñamos nuestro programa electoral, este era un punto clave, porque conocíamos la necesidad urgente de mejorar la atención primaria durante los fines de semana y festivos. Con la apertura del CAP Mas Fons como Punto de Atención Continuada (PAC), damos respuesta a esta demanda histórica.

El nuevo servicio no solo mejorará la calidad de vida de nuestros vecinos y vecinas, sino que también permitirá descongestionar los hospitales y ofrecer una atención más cercana y personalizada. Además, refuerza nuestro compromiso con una sanidad pública que prioriza las necesidades de las personas, especialmente aquellas con menos recursos o dificultades de movilidad.

Porque para Comuns Viladecans, la sanidad pública no es solo un servicio, es un pilar fundamental para la igualdad y la justicia social. Y por eso nuestra labor no se detiene aquí. El crecimiento de la ciudad, sumado al envejecimiento de la población, genera una alta demanda de servicios asistenciales. Por eso, es urgente construir una residencia pública para nuestros mayores. Este servicio esencial no solo garantizaría el bienestar de nuestros mayores, sino que sería otro paso más para fomentar la inclusión social y reducir las desigualdades.

Desde Comuns Viladecans tenemos un plan ambicioso: desarrollar un Plan de Salud Comunitaria que abarque todas las necesidades de nuestra población de forma transversal, integrando diferentes áreas y sensibilidades. Queremos ampliar las plantillas sanitarias, reducir las listas de espera y asegurar que todos los barrios tengan el mismo acceso a los servicios médicos.

La apertura del CAP Mas Font es un paso importante, pero no suficiente, y desde luego, no será el último. Seguiremos trabajando para consolidar un modelo sanitario público fuerte, dotado de los recursos necesarios y centrado en las personas. Creemos firmemente que una sanidad pública de calidad no es solo un derecho, sino una herramienta clave para construir una sociedad más justa y equitativa.

Ramón Espejo

8M: ens hi juguem tant, que ens ho juguem tot

Les dones actualment estem davant d’una bifurcació de camins. Un ens retorna a temps passats, on les dones eren menors d’edat permanents amb l’única finalitat de satisfer l’home i tenir cura de les criatures i qualsevol persona dependent del seu entorn. Les dones rebien formació per cosir i ser bones esposes, que havien de ser submises i abnegades, sense cap vocació més enllà de la seva llar. Cap autonomia econòmica, ni cap llibertat envers el seu cos i les seves decisions. 

Aquest és un camí fosc, que alguns volen recórrer perquè, o bé el recorden amb massa frivolitat o ja els està bé perquè els retorna a un món on se senten més segurs perquè poden ser egoistes, arcaics i recuperen el seu poder. Un camí que defensen aquells que qüestionen el feminisme i diuen frases tan suades i perilloses com “les dones han anat massa lluny”. 

Mentre preparo aquest text, entro un moment a X, i per aquelles coses del logaritme, m’apareix una piulada de Fonsi Loaiza on il·lustra i denuncia una concentració de la Falange a Valladolid plena de braços alçats demanant taxis al càntic de “Stop charocracia. Abajo el feminismo”. Fa por, vertigen i ràbia. I és per això que tenim la responsabilitat de seguir lluitant per empènyer la nostra societat cap a l’altre camí de la bifurcació, aquell on es veuen les llums, els colors, els matisos, les diferències… i la llibertat. 

Un camí que ens projecta cap a un futur que mira endavant, que segueix construint i defensant drets, però aquest cop sense cometre errors estratègics. El feminisme ha de ser l’eina que ens permeti a les dones ser el que ens doni la gana, en igualtat de condicions i amb totes les llibertats. En cap cas pot ser una nova cotilla que ens obligui a ser d’una manera determinada perquè ens ho diu no sé quin model ideal de dona moderna. 

Al feminisme li toca repensar-se per sortir tant del bonisme, com del dogmatisme. Les dones no som éssers de llum que tot el que fem està bé pel simple fet de ser dones. Ni tots els homes són una amenaça permanent a les dones. La nostra amenaça és l’heteropatriarcat, el masclisme, i els seus còmplices, siguin qui siguin. Ens hi juguem tant, que ens ho juguem tot, per això és imprescindible no seguir cometent errors. 

Cal saber fer autocrítica, perquè alguna cosa no s’ha fet bé quan tens tants nois joves flirtejant amb l’extrema dreta i el seu concepte anquilosat de la dona i la família, i tantes noies desorientades que comencen a preguntar-se si realment val la pena això de ser feminista, perquè creuen que ja som iguals i no cal anar més enllà. Mentrestant, les xifres ens recorden que ni de lluny hem arribat a la igualtat. Només algunes dades: un 83% de les excedències laborals per a tenir cura de familiars les demanen dones; les dones són el 41,1% de la plantilla de les empreses catalanes, però ocupen solament un 24,3% dels llocs directius, tot i que el 58% de titulacions universitàries les obtenen dones; o més de la meitat de les dones diuen tenir por de ser víctimes d’un robatori, una agressió o una agressió sexual –en el cas de l’agressió sexual quan només mirem la franja d’edat de menys de 25 anys aquesta por la tenen 7 de cada 10 dones. 

Per tant, les dones hem recorregut un camí molt llarg fins arribar on som avui, però encara no hem arribat al destí de la igualtat. Avui en dia correm el risc d’allunyar-nos-en encara més, i per això és imprescindible seguir lluitant, però sense imposar noves cotilles, explicant-nos bé i convertint els homes en còmplices. Els rols de gènere són una construcció cultural, i el de les dones l’estem deconstruint, però ens hem oblidat dels homes. El repte és deconstruir els dos rols, per permetre que tant homes com dones siguin el que vulguin ser. No es tracta de construir un nou rol per a dones i un altre per a homes, sinó construir una societat lliure on les fronteres estiguin difuses i cadascú se senti home o dona (o persona no binària) com consideri. 

Bàrbara Lligadas (ERC)

La lluita de les dones: Un llarg camí cap a la igualtat real

La lluita de les dones per la igualtat de gènere ha estat llarga i constant. Durant el segle XX, els moviments feministes van aconseguir avenços significatius i a països com el nostre, les dones tenim més accés a l’educació, més participació al mercat laboral i en òrgans de direcció i de poder.

En les últimes dècades s’ha parlar molt sobre la igualtat de gènere. Les dones hem aconseguit accedir a espais que abans ens eren negats: educació, política, ciència, lideratge empresarial. No obstant això, quan analitzem les dades i mirem els nombres, veiem que els avanços no són suficients i que la bretxa de gènere segueix viva. Les dones encara guanyem menys que els homes per la mateixa feina, continuem sent minoria en llocs de poder i quan prenem decisions, ho fem en un sistema dissenyat per privilegiar als homes.

Les lleis han canviat, però la cultura patriarcal es manté i des de l’extrema dreta clama per perpetuar-se, amb la complicitat d’algunes dones. La violència de gènere continua sent una pandèmia global, amb xifres alarmants de feminicidis, abús i assetjament que evidencien que la vida de les dones segueix en risc només pel fet de ser-ho. De què serveixen els discursos sobre igualtat si les dones continuen sent assassinades, violentades i silenciades? Cal passar a l’acció i educar des del respecte als drets humans i per la igualtat entre les persones.

La societat està en deute amb les dones i amb el feminisme. Cal desmuntar la falsa idea que la igualtat ja es va assolir. Mirem la realitat i veurem com la càrrega de treball no remunerat continua recaient en les dones. Qui ha de fer equilibris entre feina, tasques de la llar i cures, sense que això sigui ni reconegut ni valorat? A qui se segueix jutjant per les seves decisions personals: si són mares o no, si treballen massa o massa poc, si denuncien la violència que pateixen o si “exageren? “A les dones”.

El feminisme ha visibilitat aquestes injustícies, però la resistència al canvi és forta. Des de sectors polítics de l’extrema dreta, a institucions religioses i empreses, encara n’hi ha que busquen frenar l’avanç dels drets de les dones. La misogínia masclista segueix disfressada de tradició, de cultura o de normes de convivència, i continuen amb el seu objectiu de controlar i oprimir a les dones 

El camí és clar: El futur serà feminista o no serà. Les dones som més de la meitat de la població i necessitem polítiques públiques que a més reconèixer la desigualtat, la combatin activament. És urgent promoure un canvi cultural i una educació feminista que erradiqui els estereotips de gènere des de la infància i lleis que a més de protegir, castiguin de manera efectiva la violència contra les dones. Cal a més d’una transformació profunda del mercat laboral per garantir condicions dignes i equitatives que acabin amb la bretxa salarial i posi en valor la feina de les cures.

Però més enllà de les institucions, la lluita feminista necessita de tota la societat. Els homes, són companys de camí i també han d’assumir la seva responsabilitat en l’erradicació del masclisme. Les dones hem de ser escoltades i, sobretot, ens hem de continuar organitzant, mobilitzant-nos i exigint els nostres drets, fins que la igualtat deixi de ser un ideal i es converteixi en una realitat innegociable i real 

Perquè la lluita feminista no és una moda, és una necessitat. L’extrema dreta ataca al feminisme perquè sap que és un moviment transformador per excel·lència. No volem petits canvis, volem una transformació real de la societat. Volem que els nostres fills i filles puguin desenvolupar la seva vida sense que el sexe, el gènere o la identitat sigui un obstacle. Per això, exigim la igualtat per les dones i treballem cada dia per fer-la realitat.

Encarni García (Comuns)

Alzar la voz por la defensa genuina y honesta de todas las mujeres

Este 8 de marzo debemos alzar la voz por la defensa genuina y honesta de todas las mujeres que cada día se levantan para hacer de nuestra sociedad un lugar mejor. Todos tenemos en mente mujeres que mediante su esfuerzo, cariño y dedicación han influido de forma decisiva en algún momento de nuestras vidas.

En un día como hoy debemos reflexionar sobre cuáles han sido los efectos reales de las políticas de género de los últimos años y si estas han supuesto un verdadero avance o han servido para garantizar una igualdad efectiva entre hombres y mujeres y un mayor bienestar para el conjunto de la sociedad española.

Una gran mayoría de españoles creen que los únicos beneficiados de la ideología de género y del feminismo no han sido las mujeres, sino una casta política corrupta que ha utilizado los recursos públicos para el adoctrinamiento y el despilfarro político y se ha servido del dolor de muchas mujeres para hacer un rentable negocio.

Las políticas implementadas hasta ahora no solo han servido para criminalizar a la mitad de la población y para destrozar la presunción de inocencia, sino que han contribuido a acrecentar la inseguridad que sufren las mujeres en todos los ámbitos de su vida.

En 2024 fueron asesinadas 47 mujeres a manos de sus parejas o exparejas y 9 menores como consecuencia de violencia en el entorno doméstico, la mayor cifra de menores asesinados desde 2013.

Lejos de protegerlas, las inversiones multimillonarias -20.000 millones en inversiones del gobierno- en políticas de igualdad, adoctrinamiento feminista y subvenciones a organizaciones radicales no han tenido efecto positivo alguno en la seguridad y la protección de la salud de las mujeres. Especialmente su gran herramienta legislativa prevista para proteger a las mujeres, la conocida como Ley del Sí es Sí, que ha beneficiado a más de 1.400 criminales sexuales, incluyendo a violadores y pederastas. 

Asimismo, el Ministerio de Igualdad ha anunciado un nuevo aumento del presupuesto destinado a políticas de género en 2025, prometiendo un incremento de 20 millones para el Pacto de Estado contra la Violencia de Género, pasando de 140 millones a 160.

Entre todas las actuaciones que han afectado a la tranquilidad y seguridad de las mujeres, destacan tristemente los efectos de las políticas de efecto llamada a la inmigración ilegal y masiva que, junto con la falta de medios para nuestras FCSE y de una legislación dura con la delincuencia, han provocado el aumento brutal de delitos sexuales apenas conocidos en España hasta hace unos años. Según el último informe específico de la Fiscalía, durante el año 2023 se produce un aumento del total de los delitos contra la libertad sexual. Los delitos sexuales crecieron un 15% respecto al año anterior, especialmente las agresiones sexuales, pero también los delitos de prostitución, la corrupción de menores, los acosos sexuales y delitos a través de internet y la pornografía de menores.

Respecto al bienestar y la prosperidad de las mujeres, tampoco la inversión millonaria para políticas de igualdad ha servido para mejorar la vida de las mujeres. Las asociaciones feministas radicales se han lucrado a costa de fragmentar la sociedad y crear colectivos artificiales con supuestos intereses excluyentes, lo que ha desembocado en nuevas políticas, como las denominadas trans, que han acabado perjudicando directamente a grupos como las mujeres, a las que decían proteger.

Por todo ello, frente a la utilización, difuminado y abandono de las necesidades reales de las mujeres, desde VOX nos comprometemos a un cambio urgente y contundente en las políticas relacionadas con la protección de la vida y el bienestar de las mujeres.

Marina Ferrer (Vox)

Canvi de paradigma

Estem a l’any 2025 i la situació de les dones en el món occidental ha avançat de manera exponencial des que va aparèixer el moviment feminista. Ha estat un llarg camí, però hem de reconèixer que ha estat fructífer. La realitat actual posa en relleu que les dones hem assolit quotes de igualtat com no ho havien fet mai a la història que coneixem. Les nostres àvies, mares i moltes de nosaltres sabem que no ha estat senzill però hem aconseguit la igualtat de drets per a tots.

Però el feminisme, d’uns anys ençà, està anant per camins que moltes dones creiem erronis. Les feministes radicals han arribat a veure’s només com a dones i no com a persones que són. Les reivindicacions s’allunyen, o millor dit, no responen a la realitat. Personalment crec que els moviments que lluiten, o diuen que lluiten pels drets de les dones estan força ideologitzats en el mal sentit. És evident que són els polítics els encarregats de canalitzar les demandes socials per fer-les efectives, però s’han d’escoltar els col·lectius que les fan i no parlar en nom d’ells.

Pot ser que hi hagi algú que llegint el paràgraf anterior no hi estigui d’acord. Està en el seu dret, però és la meva opinió. Crec que els reptes amb què ens trobem ara ja no són d’igualtat, parlo del món occidental. Entenc que les reivindicacions s’han de fer sempre perquè les circumstàncies canvien sovint, però aquests reclams ja no rauen en desigualtats sinó en noves situacions que afecten a tothom. Algunes de les lleis actuals, fins i tot, sobreprotegeixen les dones enfront dels homes i entenc que no són justes. Les persones hem de ser iguals davant les lleis. 

Ara ens enfrontem a situacions noves que venen determinades per canvis de paradigmes i no per diferència de gènere. Estem vivint un temps d’avenços tecnològics que, indefectiblement, modifiquen la manera i els costums de viure que hem tingut fins fa molt poc. Ens enfrontem com a societat a reptes desconeguts que si no som capaços de entendre i adaptar poden derivar en un fracàs de la nostra civilització. Aquí tots hi tenim un paper fonamental, homes i dones, per saber diagnosticar, clarament, per on venen les amenaces. He parlat de la generalització de noves tecnologies però també hi ha altres perills que venen de cultures sectàries i radicals. No hem de consentir-ho. Aquesta involució també ens afecta com a dones que, amb la nostra lluita, hem contribuït a dibuixar un entorn on tots hi tenim veu. El feminisme continua tenint sentit no tant en el món occidental, que també. Ara toca posar l’objectiu en aquells països amb cultures on la dona ha de seguir lluitant per assolir, ja no igualtat, dignitat. 

Les dones hem tingut, tenim i tindrem un paper fonamental i decisiu en tot el que esdevingui per una qüestió bàsica: som el 50% de la població mundial i sigui quin sigui el camí que prenguem hem d’anar plegats homes i dones. Ara més fàcil degut als assoliments que el feminisme ha aconseguit en el darrer segle. Homes i dones no som iguals, però, finalment hem assolit els mateixos drets i, per tant, igualtat d’obligacions. Si no ho veiem així i ho defensem així estem faltant al principi bàsic de la reivindicació feminista: IGUALTAT. Homes i dones estem “condemnats” a caminar junts per aconseguir noves fites per la societat que tenim i la societat que ve. 

Fina Redondo (PP)

Els mateixos drets, les mateixes oportunitats

Vivim un moment d’oportunitats, perquè la força dels moviments feministes han aconseguit que la lluita per la igualtat de drets estigui en primera línia. El marc legal i normatiu ens acompanya i blinda els nostres drets, i les dones hem aconseguit ocupar espais que havien estat sempre masculinitzats. 

Mai havíem tingut tanta consciència col·lectiva sobre cap a on volem anar: cap a una societat que no deixa enrere la seva meitat, que som les dones. Una societat realment igualitària que valori les dones, les respecti i les empoderi. 

És evident que queden reptes i barreres per trencar: la precarietat laboral i l’escletxa de gènere, la feminització de la pobresa, la falta de corresponsabilitat... Des de les administracions tenim la responsabilitat i el compromís de continuar avançant per una societat més justa i equitativa i, sobretot, lliure de violències masclistes. El paper de les polítiques en clau feminista és bàsic en aquest sentit. 

 Ho farem amb recursos i eines, i creant entorns que protegeixin els drets i afavoreixin l’empoderament de les dones i les nenes. A Viladecans som ciutat feminista, i comptem amb un pla d’igualtat que ens permet tenir un dibuix precís de si les dones i els homes gaudim dels mateixos drets i oportunitats.

Fa només quatre mesos que soc alcaldessa; la primera alcaldessa de la història de Viladecans. És per a mi un honor, però també una gran responsabilitat, donar visibilitat al paper de les dones en la política. Però no només soc jo, perquè es dona la circumstància que, en el Consistori, hi ha actualment quinze dones regidores per deu homes regidors. També hi ha majoria femenina, o una normalitat paritària, dins dels llocs de més responsabilitat administrativa a l’Ajuntament. Aquest camí que ha seguit l’administració local també es pot trobar fàcilment en àmbits públics locals de la sanitat, l’educació, la cultura, l’esport... 

El Pla d’Igualtat municipal ens permet també crear recursos i projectes concrets per abordar les desigualtats i atendre les dones en situació de vulnerabilitat. Especialment, estem atentes als discursos d’odi dels nous masclismes, que qüestionen els avenços guanyats i que amenacen de retallar els nostres drets. L’impacte d’aquests missatges, sobretot en la població més jove, ens preocupa i ho estem abordant. 

Volem que les nostres nenes tinguin llibertat per somiar el que elles vulguin. Per això fem programes com “Jo de gran vull ser...”, en què dones que exerceixen professions tradicionalment masculinitzades mantenen conversa amb les nenes de Viladecans. Bomberes, científiques, astronautes... Trenquem estereotips i creem referents. És emocionant pensar en totes les oportunitats que les joves i les nenes tenen per davant. 

En l’àmbit global, no podem oblidar totes les dones i nenes que viuen en territoris on els seus drets són permanentment vulnerats o s’han vist retallats en les darreres dècades. Especialment, les que es troben en contextos de conflictes bèl·lics, on no només pateixen la violència pròpia, sinó que els seus cossos es converteixen també en territori de conquista. 

Reptes i oportunitats. Hem avançat molt i no farem passos enrere. Des de tots els àmbits, cal teixir aliances entre les dones per avançar plegades, de la mà i amb la complicitat dels homes, per construir un futur just, amb igualtat d’oportunitats i democràtic. 

Olga Morales (PSC)

Un llarg camí per recórrer

Com a dona, mare i emprenedora, veig la situació de la dona a la nostra societat des d’una perspectiva multifacètica. He viscut en primera persona els reptes i les oportunitats que ens presenta el nostre temps, i crec fermament que encara tenim un llarg camí per recórrer cap a la igualtat real.

En primer lloc, vull reconèixer els avenços significatius que hem aconseguit. Les dones hem conquerit espais que abans ens eren negats, i la nostra presència en l’àmbit laboral, polític i social és cada vegada més visible. No obstant això, la igualtat formal no es tradueix automàticament en igualtat real.

Un dels reptes més evidents és la bretxa salarial. Tot i tenir la mateixa formació i responsabilitats, les dones encara guanyem menys que els homes. Aquesta injustícia no només afecta la nostra economia personal, sinó que té repercussions en la nostra autonomia i poder de decisió. Això lliga també amb el sostre de vidre; a partir de certs nivells de responsabilitat pràcticament no hi ha dones.

Un altre aspecte preocupant és la violència de gènere. Les xifres són esgarrifoses, i cada víctima és un recordatori de la urgència de prendre mesures efectives. Hem de treballar en la prevenció, l’educació i la protecció de les dones, i també en la reeducació dels agressors.

La conciliació entre la vida laboral i familiar és un altre dels grans desafiaments. Les dones seguim assumint la major part de les responsabilitats domèstiques i de cura, i això ens dificulta l’accés a llocs de treball de qualitat i a la promoció professional. Hem de fomentar la corresponsabilitat i implementar polítiques que facilitin la conciliació.

Com a mare de dos fills, m’amoïna la imatge que la societat projecta de la dona. Els estereotips de gènere continuen presents en els mitjans de comunicació, la publicitat i els llibres de text, i això limita les aspiracions de les nenes i les joves. Hem de promoure una educació en igualtat i fomentar models femenins diversos i empoderadors.

Com a emprenedora, sé que les dones tenim un gran potencial per liderar projectes innovadors i generar riquesa. No obstant això, encara ens trobem amb obstacles per accedir al finançament i a les xarxes de contactes. Hem de crear un entorn favorable a l’emprenedoria femenina i donar suport a les dones que volen fer realitat els seus projectes.

Crec fermament en un feminisme inclusiu i transformador, que posi la igualtat al centre de les polítiques públiques. Volem una societat on les dones puguem desenvolupar el nostre potencial sense límits, on les nostres veus siguin escoltades i on les nostres decisions siguin respectades.

Estic convençuda que, amb la col·laboració de tots i totes, podem construir una societat més justa i igualitària, on les dones siguem protagonistes del nostre futur.

Esther Lligadas Rivas (Junts)

Sis dones

Aquest any, a Viladecans hem celebrat el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, amb una coincidència interessant. I és que les persones que tenim al capdavant dels nostres sis principals partits polítics són totes dones: Olga Morales, del PSC i alcaldessa; Bàrbara Lligadas, d’ERC; Fina Redondo, del PP; Marina Ferrer, de Vox; Encarni García, dels Comuns; i Esther Lligadas, de Junts. És satisfactòria aquesta coincidència, perquè vol dir que a Viladecans hi ha un bon nombre de dones actives en la vida col·lectiva, i que a més a més ho fan bé, que si no no haurien arribat a assumir aquestes responsabilitats.

I ha estat aprofitant aquesta coincidència que a la redacció del Punt de Trobada hem pensat que seria bo de commemorar el dia de la dona demanant-los a totes sis que ens diguessin com veien la situació de les dones en la nostra societat i quines tasques caldria potenciar en la línia d’una vida millor.

I aquí publiquem les sis respostes que hem rebut, en l’ordre mateix en què ens han arribat. 

Les mirades són diverses i les línies d’actuació que es proposen també. Però en la majoria d’elles hi ha coincidències de fons importants, que marquen un camí, amb matisos diversos, per continuar treballant en aquest àmbit de la nostra democràcia al qual li queda encara, certament, molt de camí a córrer.

Des de la nostra revista agraïm aquestes respostes, i ens volem animar mútuament per anar construint aquests àmbits d’igualtat, de solidaritat i de justícia que tan necessaris continuen sent.