Persèfone, de Hüseyin Feyzullag
Mai no em tracta bé. Continuo pensant en ella perquè no puc desprendre’m del seu influx. És bella, voluptuosa, no té un pèl de tonta i aconsegueix que tot i tothom canviïn al seu voltant amb només la seva presència. L’aire es mou diferent quan ella hi és. Atreu les mirades d’homes i dones.
L’estimo. Però ella no és de ningú. El que té de formosa ho té de coqueta, esmunyedissa i independent. No hi ha dona que se li assembli.
Sap com tractar els altres i, si vol quelcom de tu, ho obté. És una interessada, una egoista, però mai ho mostra. Et fa sentir important, malgrat que l’única cosa que tens clara és que t’honora quan et mira, et parla i t’escolta. Qualsevol altra consideració no ve al cas.
És una deessa, i també té ombres, ja les veieu. Penso en ella per deu milionèsima vegada i, de sobte, sento la seva veu des del televisor. El bar és ple de gent i, encara i així, ja no escolto ningú. Només la sento a ella cridar:
—Jo no soc culpable! No he fet res del que diuen! Soc una dona honrada!
A la imatge que es veu a la pantalla, una parella de policies la condueix per força cap a la porta de la comissaria. El locutor del telenotícies explica que la policia ha fet avui una batuda en una casa de barrets clandestina de la gran ciutat. La fotografia de la meva estimada que acompanya el final de la informació li fa justícia, no és una d’aquestes tan horribles que s’acostumen a veure al telediari. Llavis que vull besar, ulls que desitjo mirar i que em mirin. El seu cos no es veu a la foto, però jo no aconsegueixo oblidar-lo des que un dia em va deixar sense dir res.
A tot córrer, la notícia següent de l’informatiu vol eclipsar la meva deessa. Amb mi no hi ha manera. La seva imatge torna a mi amb força un cop més.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada