La lluita de les dones per la igualtat de gènere ha estat llarga i constant. Durant el segle XX, els moviments feministes van aconseguir avenços significatius i a països com el nostre, les dones tenim més accés a l’educació, més participació al mercat laboral i en òrgans de direcció i de poder.
En les últimes dècades s’ha parlar molt sobre la igualtat de gènere. Les dones hem aconseguit accedir a espais que abans ens eren negats: educació, política, ciència, lideratge empresarial. No obstant això, quan analitzem les dades i mirem els nombres, veiem que els avanços no són suficients i que la bretxa de gènere segueix viva. Les dones encara guanyem menys que els homes per la mateixa feina, continuem sent minoria en llocs de poder i quan prenem decisions, ho fem en un sistema dissenyat per privilegiar als homes.
Les lleis han canviat, però la cultura patriarcal es manté i des de l’extrema dreta clama per perpetuar-se, amb la complicitat d’algunes dones. La violència de gènere continua sent una pandèmia global, amb xifres alarmants de feminicidis, abús i assetjament que evidencien que la vida de les dones segueix en risc només pel fet de ser-ho. De què serveixen els discursos sobre igualtat si les dones continuen sent assassinades, violentades i silenciades? Cal passar a l’acció i educar des del respecte als drets humans i per la igualtat entre les persones.
La societat està en deute amb les dones i amb el feminisme. Cal desmuntar la falsa idea que la igualtat ja es va assolir. Mirem la realitat i veurem com la càrrega de treball no remunerat continua recaient en les dones. Qui ha de fer equilibris entre feina, tasques de la llar i cures, sense que això sigui ni reconegut ni valorat? A qui se segueix jutjant per les seves decisions personals: si són mares o no, si treballen massa o massa poc, si denuncien la violència que pateixen o si “exageren? “A les dones”.
El feminisme ha visibilitat aquestes injustícies, però la resistència al canvi és forta. Des de sectors polítics de l’extrema dreta, a institucions religioses i empreses, encara n’hi ha que busquen frenar l’avanç dels drets de les dones. La misogínia masclista segueix disfressada de tradició, de cultura o de normes de convivència, i continuen amb el seu objectiu de controlar i oprimir a les dones
El camí és clar: El futur serà feminista o no serà. Les dones som més de la meitat de la població i necessitem polítiques públiques que a més reconèixer la desigualtat, la combatin activament. És urgent promoure un canvi cultural i una educació feminista que erradiqui els estereotips de gènere des de la infància i lleis que a més de protegir, castiguin de manera efectiva la violència contra les dones. Cal a més d’una transformació profunda del mercat laboral per garantir condicions dignes i equitatives que acabin amb la bretxa salarial i posi en valor la feina de les cures.
Però més enllà de les institucions, la lluita feminista necessita de tota la societat. Els homes, són companys de camí i també han d’assumir la seva responsabilitat en l’erradicació del masclisme. Les dones hem de ser escoltades i, sobretot, ens hem de continuar organitzant, mobilitzant-nos i exigint els nostres drets, fins que la igualtat deixi de ser un ideal i es converteixi en una realitat innegociable i real
Perquè la lluita feminista no és una moda, és una necessitat. L’extrema dreta ataca al feminisme perquè sap que és un moviment transformador per excel·lència. No volem petits canvis, volem una transformació real de la societat. Volem que els nostres fills i filles puguin desenvolupar la seva vida sense que el sexe, el gènere o la identitat sigui un obstacle. Per això, exigim la igualtat per les dones i treballem cada dia per fer-la realitat.
Encarni García (Comuns)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada