Les dones actualment estem davant d’una bifurcació de camins. Un ens retorna a temps passats, on les dones eren menors d’edat permanents amb l’única finalitat de satisfer l’home i tenir cura de les criatures i qualsevol persona dependent del seu entorn. Les dones rebien formació per cosir i ser bones esposes, que havien de ser submises i abnegades, sense cap vocació més enllà de la seva llar. Cap autonomia econòmica, ni cap llibertat envers el seu cos i les seves decisions.
Aquest és un camí fosc, que alguns volen recórrer perquè, o bé el recorden amb massa frivolitat o ja els està bé perquè els retorna a un món on se senten més segurs perquè poden ser egoistes, arcaics i recuperen el seu poder. Un camí que defensen aquells que qüestionen el feminisme i diuen frases tan suades i perilloses com “les dones han anat massa lluny”.
Mentre preparo aquest text, entro un moment a X, i per aquelles coses del logaritme, m’apareix una piulada de Fonsi Loaiza on il·lustra i denuncia una concentració de la Falange a Valladolid plena de braços alçats demanant taxis al càntic de “Stop charocracia. Abajo el feminismo”. Fa por, vertigen i ràbia. I és per això que tenim la responsabilitat de seguir lluitant per empènyer la nostra societat cap a l’altre camí de la bifurcació, aquell on es veuen les llums, els colors, els matisos, les diferències… i la llibertat.
Un camí que ens projecta cap a un futur que mira endavant, que segueix construint i defensant drets, però aquest cop sense cometre errors estratègics. El feminisme ha de ser l’eina que ens permeti a les dones ser el que ens doni la gana, en igualtat de condicions i amb totes les llibertats. En cap cas pot ser una nova cotilla que ens obligui a ser d’una manera determinada perquè ens ho diu no sé quin model ideal de dona moderna.
Al feminisme li toca repensar-se per sortir tant del bonisme, com del dogmatisme. Les dones no som éssers de llum que tot el que fem està bé pel simple fet de ser dones. Ni tots els homes són una amenaça permanent a les dones. La nostra amenaça és l’heteropatriarcat, el masclisme, i els seus còmplices, siguin qui siguin. Ens hi juguem tant, que ens ho juguem tot, per això és imprescindible no seguir cometent errors.
Cal saber fer autocrítica, perquè alguna cosa no s’ha fet bé quan tens tants nois joves flirtejant amb l’extrema dreta i el seu concepte anquilosat de la dona i la família, i tantes noies desorientades que comencen a preguntar-se si realment val la pena això de ser feminista, perquè creuen que ja som iguals i no cal anar més enllà. Mentrestant, les xifres ens recorden que ni de lluny hem arribat a la igualtat. Només algunes dades: un 83% de les excedències laborals per a tenir cura de familiars les demanen dones; les dones són el 41,1% de la plantilla de les empreses catalanes, però ocupen solament un 24,3% dels llocs directius, tot i que el 58% de titulacions universitàries les obtenen dones; o més de la meitat de les dones diuen tenir por de ser víctimes d’un robatori, una agressió o una agressió sexual –en el cas de l’agressió sexual quan només mirem la franja d’edat de menys de 25 anys aquesta por la tenen 7 de cada 10 dones.
Per tant, les dones hem recorregut un camí molt llarg fins arribar on som avui, però encara no hem arribat al destí de la igualtat. Avui en dia correm el risc d’allunyar-nos-en encara més, i per això és imprescindible seguir lluitant, però sense imposar noves cotilles, explicant-nos bé i convertint els homes en còmplices. Els rols de gènere són una construcció cultural, i el de les dones l’estem deconstruint, però ens hem oblidat dels homes. El repte és deconstruir els dos rols, per permetre que tant homes com dones siguin el que vulguin ser. No es tracta de construir un nou rol per a dones i un altre per a homes, sinó construir una societat lliure on les fronteres estiguin difuses i cadascú se senti home o dona (o persona no binària) com consideri.
Bàrbara Lligadas (ERC)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada