Em sembla que cada dia em torno una mica més carca. O senzillament és que tot canvia tan de pressa, que em costa trobar el meu lloc i de cop i volta em trobo que el que jo havia cregut tota la vida no encaixa en l’actual canemàs social. I em veig obligada a qüestionar-m’ho.
És el que m’està passant ara mateix amb una aplicació que es diu “Dinder”, i que ve a ser un “Tinder” per a persones amb discapacitat.
Reconec que això del Tinder no és per a mi. Per moltes raons, entre d’altres perquè ja em sento satisfeta amb parella i amics. Però n’hi ha dues d’aquestes raons que per a mi són importants.
Deu ser generacional, però jo mai m’he obsessionat per buscar parella. De ben jove no tenia gaire bona opinió del matrimoni, que em semblava una forma com qualsevol altra d’esclavitud. Veia com la meva mare, una dona molt intel·ligent i amb set de cultura, s’escarrassava treballant fent feines per arribar a fi de mes, mentre el meu pare, que era una bona persona, no se sentia gaire cridat a la responsabilitat familiar, per dir-ho finament. Jo, amb aquest panorama, més aviat em sentia cridada a estudiar per entendre millor el món i a treballar per no haver de dependre mai de cap home. Buscar parella no entrava, doncs, en el meu horitzó ni m’interessava gens. Tampoc no ho trobava a faltar ni afectivament ni sexualment. El remolí de la transició també feia que l’anhel de llibertat i de construcció de les institucions democràtiques demanés molt la nostra atenció. I no estava per orgues.
Una altra raó és que sempre he tingut la sort de relacionar-me amb facilitat amb molta gent en l’entorn veïnal, laboral, social, en què m’he mogut. De moment no em cal una dependència més del mòbil. Vull dir que d’amics no me n’han faltat, tot i tenir un caràcter cantellut, i fins i tot he trobat marit, més que no pas l’he buscat. I finalment, sí, vaig claudicar i em vaig casar ☺. I feliçment.
Per això em costa d’entendre aquesta digitalització de les relacions i aquesta obsessió per trobar parella, esporàdica o permanent. A mi m’agrada més intentar aprofundir l’amistat amb la gent amb qui em relaciono que estar creant continuadament xarxes efímeres de relació. És una opció personal i entenc que d’altres persones tenen altres necessitats o ho viuen diferent.
El problema m’arriba quan tres entitats diferents que treballen amb persones amb discapacitat (tres!!!) intenten vendre’ns el producte del Dinder als interessats i als seus familiars. És bo conèixer un recurs que pot ser interessant i útil per a algunes persones, però em pregunto si és prudent col·locar-lo a tothom. De debò és bo per a tothom anar a la caça i captura de parella o de relació entre desconeguts? De debò cal fer-ho a través de complicats mitjans digitals? Ja no sabem relacionar-nos d’una altra manera? No serveixen les actuals associacions de lleure? Que sigui possible fer-ho ho converteix en necessari? Jo no ho veig clar.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada