De petita, a casa, els teníem molta mania, així, en general. De motius, poc o molt fonamentats, n’hi havia molts: el col·legi de monges del barri (a Barcelona) era, amb diferència, el més pretensiós i ostentós de la zona, la biblioteca on la meva mare de joveneta havia intentat saciar la seva inquietud cultural, regida per monges, sempre li censuraven les lectures (no és pas que la meva mare tingués una tirada posem per cas a la pornografia, però Shakespeare, per exemple, ja el consideraven indecent), i sobretot aquesta identificació entre el règim franquista i l’Església catòlica que jo, sobretot, vivia a la meva escola municipal, on el Cara al Sol i el mes de Maria anaven de bracet. Ja de molt petita es veu que em posava a plorar desconsoladament quan veia aquells homes i dones vestits tan raros.Després, però, van passar moltes coses. Dins l’Església va haver-hi el concili, que va transformar tantíssim el món eclesial. La major part de les grans institucions religioses es van desfer de molta parafernàlia, es van apropar a la gent senzilla, van canviar el llenguatge, van deixar de veure el món com una cosa perversa… I també va arribar la democràcia, que va marcar distàncies –ni de bon tros les suficients, però considerables respecte al franquisme– amb l’Església Catòlica. Sobretot també va passar que em vaig fer gran, i que vaig començar a relacionar-me amb l’Església d’una altra manera. Vaig conèixer moltes monges i religioses, i em vaig adonar que fins i tot podíem ser amigues, i amb algunes continuem sent-ne des de fa molts anys i m’adono que la meva negativa percepció ha canviat totalment.
Tot això m’ha vingut al cap després de llegir un llibre que us recomano, que es diu Monges, publicat per l’editorial Fragmenta. Fa referència a un conjunt molt plural de dones, que de fet són molt poc valorades en general dins i fora de l’Església. Sospito que bàsicament perquè són dones i perquè es mantenen uns estereotips que no corresponen a la realitat. El llibre consisteix en entrevistes a una vintena de monges de “marques” molt diferents: gent que es dedica a la contemplació, gent que fa vida activíssima allà on és, gent d’escoles, gent que viu entre els més pobres (fins i tot sense casa, entre cartrons), gent senzilla i gent intel·lectual, n’hi ha un parell que practiquen zen, dues o tres enamorades de l’Islam. M’han sorprès algunes coses. En primer lloc, la seva enorme llibertat, que els permet afirmar com volen viure i ser conseqüents; en segon lloc el constatar una cosa que jo subscric, a la meva vida, en petita escala, que és que l’acció política i social en el nostre món, funciona millor si està fonamentada i acompanyada per una mística (en el sentit més purament contemplatiu de la paraula); després la pluralitat d’opcions: des de la que es fa monja quan ja és doctora en medicina, a la que fa el noviciat en una haima al desert d’Algèria, o la que treballa fent feines de neteja. I finalment, la seva manca d’inquietud davant un futur incert amb molt poques vocacions, i la seva esperança. Si la seva congregació té poques possibilitats de sobreviure, pensen que ja sortiran altres coses i no en fan en absolut una prioritat. Es dediquen a la pregària, o a la gent, o al que creuen, i prou. Em sembla que és una actitud tan diferent de dels bisbes en general, que crida l’atenció.
Ja sé que sonarà molt estrany, i més en el context d’una revisteta que no és pas cristiana, però a mi la seva feina m’anima a fer la meva com a ciutadana i, en el meu cas, com a cristiana.
Mercè Solé
Tot això m’ha vingut al cap després de llegir un llibre que us recomano, que es diu Monges, publicat per l’editorial Fragmenta. Fa referència a un conjunt molt plural de dones, que de fet són molt poc valorades en general dins i fora de l’Església. Sospito que bàsicament perquè són dones i perquè es mantenen uns estereotips que no corresponen a la realitat. El llibre consisteix en entrevistes a una vintena de monges de “marques” molt diferents: gent que es dedica a la contemplació, gent que fa vida activíssima allà on és, gent d’escoles, gent que viu entre els més pobres (fins i tot sense casa, entre cartrons), gent senzilla i gent intel·lectual, n’hi ha un parell que practiquen zen, dues o tres enamorades de l’Islam. M’han sorprès algunes coses. En primer lloc, la seva enorme llibertat, que els permet afirmar com volen viure i ser conseqüents; en segon lloc el constatar una cosa que jo subscric, a la meva vida, en petita escala, que és que l’acció política i social en el nostre món, funciona millor si està fonamentada i acompanyada per una mística (en el sentit més purament contemplatiu de la paraula); després la pluralitat d’opcions: des de la que es fa monja quan ja és doctora en medicina, a la que fa el noviciat en una haima al desert d’Algèria, o la que treballa fent feines de neteja. I finalment, la seva manca d’inquietud davant un futur incert amb molt poques vocacions, i la seva esperança. Si la seva congregació té poques possibilitats de sobreviure, pensen que ja sortiran altres coses i no en fan en absolut una prioritat. Es dediquen a la pregària, o a la gent, o al que creuen, i prou. Em sembla que és una actitud tan diferent de dels bisbes en general, que crida l’atenció.
Ja sé que sonarà molt estrany, i més en el context d’una revisteta que no és pas cristiana, però a mi la seva feina m’anima a fer la meva com a ciutadana i, en el meu cas, com a cristiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada