Una època de sequera com la que hem passat a la zona metropolitana de Barcelona, ens ha de fer reflexionar sobre la cultura de l’aigua que tenim. La majoria hem nascut sabent que per obtenir aigua tan sols hem d’obrir una aixeta, però perquè l’aixeta pugui rajar aigua, cal tota una infraestructura inimaginable, que fa possible que aquest miracle es produeixi.
Una bona eina per conscienciar i valorar aquesta cultura de l’aigua, per ser conscients que no podem continuar creixent i consumint insosteniblement, seria donar a conèixer una de les infraestructures que històricament ha tingut Viladecans i Gavà, com la font i la mina de Can Tries, que es van començar a construir, a iniciativa de no sé pas de qui, a finals del segle XIX, i és un bon exemple d’enginy per recollir i apropar l’aigua a on es necessitava.
Can Tries és una masia que es troba a Viladecans just a la cruïlla entre els termes municipals de Gavà i Sant Climent de Llobregat, i dóna nom a la zona de muntanya de la riera de Sant Llorenç. És en la vessant nord de la riera on discorria, al llarg de més d’un quilòmetre, una mina d’aigua, que acabava al molinet d’en Sobiracs, restes del qual encara es poden veure integrats al parc de can Guardiola.
Però tot això se n’ha anat en orris. Segons una denúncia feta pel grup ecologista Quercus de Gavà, hem sabut que les obres de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, ha fet desaparèixer la font de Can Tries, i ha destruït gairebé tota la mina d’aigua del terme municipal de Viladecans, amb l’excusa que ningú hi va presentar cap al·legació en el seu moment. I per no parlar, segon Quercus, de com llençaven l’aigua de la mina (mes de 150.000 litres diaris) directament al clavegueram, perquè no els molestés per realitzar les obres. Totalment inexcusable.
Viladecans perdrà la font de Can Tries, que per falta de pressupost de l’obra de la bassa de laminació, ara la volen reconstruir una mica mes amunt, però quedarà ubicada en el terme municipal de Sant Climent. Segons Quercus, es podria canalitzar l’aigua de la mina destruïda fins a l’únic tram que queda de mina a Viladecans i integrar la font en la part alta de dins la bassa de laminació. Els hi faran cas?
Un altre fet singular en la mateixa línia, i en la mateixa obra de la bassa de laminació, és que han trobat un jaciment de mamuts, elephans anticus, i altres, segons va publicar el setmanari “El Far”, gràcies a que s’obligava a tenir un arqueòleg in situ.
Tot això ens fa pensar que créixer urbanísticament destrueix patrimoni i veure el poc coneixement i el poc que valorem el nostre patrimoni, fa que puguem perdre moltes més coses, en tots els projectes urbanístics que volen desenvolupar a Viladecans.
Tenint en compte els antecedents d’haver trobat, els anys 70, un ullal de mamut a la bòbila de Sales, què passarà si finalment acaben urbanitzant l’espai agrícola-forestal d’Oliveretes?
Ricard Caba i Calbet
Una bona eina per conscienciar i valorar aquesta cultura de l’aigua, per ser conscients que no podem continuar creixent i consumint insosteniblement, seria donar a conèixer una de les infraestructures que històricament ha tingut Viladecans i Gavà, com la font i la mina de Can Tries, que es van començar a construir, a iniciativa de no sé pas de qui, a finals del segle XIX, i és un bon exemple d’enginy per recollir i apropar l’aigua a on es necessitava.
Can Tries és una masia que es troba a Viladecans just a la cruïlla entre els termes municipals de Gavà i Sant Climent de Llobregat, i dóna nom a la zona de muntanya de la riera de Sant Llorenç. És en la vessant nord de la riera on discorria, al llarg de més d’un quilòmetre, una mina d’aigua, que acabava al molinet d’en Sobiracs, restes del qual encara es poden veure integrats al parc de can Guardiola.
Però tot això se n’ha anat en orris. Segons una denúncia feta pel grup ecologista Quercus de Gavà, hem sabut que les obres de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, ha fet desaparèixer la font de Can Tries, i ha destruït gairebé tota la mina d’aigua del terme municipal de Viladecans, amb l’excusa que ningú hi va presentar cap al·legació en el seu moment. I per no parlar, segon Quercus, de com llençaven l’aigua de la mina (mes de 150.000 litres diaris) directament al clavegueram, perquè no els molestés per realitzar les obres. Totalment inexcusable.
Viladecans perdrà la font de Can Tries, que per falta de pressupost de l’obra de la bassa de laminació, ara la volen reconstruir una mica mes amunt, però quedarà ubicada en el terme municipal de Sant Climent. Segons Quercus, es podria canalitzar l’aigua de la mina destruïda fins a l’únic tram que queda de mina a Viladecans i integrar la font en la part alta de dins la bassa de laminació. Els hi faran cas?
Un altre fet singular en la mateixa línia, i en la mateixa obra de la bassa de laminació, és que han trobat un jaciment de mamuts, elephans anticus, i altres, segons va publicar el setmanari “El Far”, gràcies a que s’obligava a tenir un arqueòleg in situ.
Tot això ens fa pensar que créixer urbanísticament destrueix patrimoni i veure el poc coneixement i el poc que valorem el nostre patrimoni, fa que puguem perdre moltes més coses, en tots els projectes urbanístics que volen desenvolupar a Viladecans.
Tenint en compte els antecedents d’haver trobat, els anys 70, un ullal de mamut a la bòbila de Sales, què passarà si finalment acaben urbanitzant l’espai agrícola-forestal d’Oliveretes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada