El problema dels atacs de la fauna salvatge als conreus del Baix Llobregat ve de lluny. Ja fa anys que la pagesia del delta i la vall baixa del Llobregat van donar el toc d’alerta. Es tracta d’espais que són zones de seguretat per a la caça i, per tant, no es pot caçar lliurement. Per tal de controlar els atacs de la fauna als conreus, s’habiliten uns permisos especials, que permeten caçar les espècies. Aquesta mesura és pal·liativa, és a dir, minora els danys, però no els elimina.
En l’actualitat, els atacs de la fauna salvatge han augmentat moltíssim. Els animals mengen i es reprodueixen en els camps i, per tant, tenen una gran capacitat de causar danys als conreus, que comporten pèrdues econòmiques importants a les explotacions.
Entre els mamífers, els que més perjudiquen són els conills i els senglars, que ataquen també els fruiters de les àrees de muntanya de la comarca. El ventall d’aus és més ampli: cotorres, estornells, pardals, garses, tudons, polles d’aigua, faisans, ànecs coll-verd, etc...
La solució a aquest problema creixent no és senzilla, i segurament, no n’hi ha una de sola. Els pagesos demanen a l’administració la compensació econòmica pels danys causats. I l’administració no en vol ni sentir a parlar. Segurament el cost que tindria pagar aquests danys, seria bastant inassumible, però hem de tenir present que, en el delta del Llobregat, l’agricultura conviu al costat de les zones naturals, que alberguen bona quantitat de les aus que causen danys i, per tant, una correcta gestió d’aquests espais ha de comportar una control de la fauna i, si el que interessa és mantenir-la més enllà dels límits de la reserva, el que cal és que es compensi econòmicament.
Però el problema va més enllà. No són només les reserves naturals les que proporcionen aquesta fauna. Pensem per exemple amb les cotorres de kramer, o en els coloms. Són espècies clarament relacionades amb la població.
Per tant, ens trobem amb un desequilibri brutal entre la fauna salvatge i l’espai útil perquè aquestes visquin i es reprodueixin sense que causin danys. Cal doncs, una correcta gestió del problema. Fer un estudi de les espècies que hi ha i veure quin és el límit que el nostre entorn pot assumir. I si el nombre d’individus ha d’ésser superior al que es pot admetre doncs aleshores cal una compensació econòmica per les pèrdues.
L’actual sistema de control es pot millorar, però per molt millor que sigui no farà que es torni a un equilibri que permeti conviure a la població amb l’agricultura i amb la fauna salvatge. Cal alguna cosa més.
Montserrat Lligadas i Sorribas
En l’actualitat, els atacs de la fauna salvatge han augmentat moltíssim. Els animals mengen i es reprodueixen en els camps i, per tant, tenen una gran capacitat de causar danys als conreus, que comporten pèrdues econòmiques importants a les explotacions.
Entre els mamífers, els que més perjudiquen són els conills i els senglars, que ataquen també els fruiters de les àrees de muntanya de la comarca. El ventall d’aus és més ampli: cotorres, estornells, pardals, garses, tudons, polles d’aigua, faisans, ànecs coll-verd, etc...
La solució a aquest problema creixent no és senzilla, i segurament, no n’hi ha una de sola. Els pagesos demanen a l’administració la compensació econòmica pels danys causats. I l’administració no en vol ni sentir a parlar. Segurament el cost que tindria pagar aquests danys, seria bastant inassumible, però hem de tenir present que, en el delta del Llobregat, l’agricultura conviu al costat de les zones naturals, que alberguen bona quantitat de les aus que causen danys i, per tant, una correcta gestió d’aquests espais ha de comportar una control de la fauna i, si el que interessa és mantenir-la més enllà dels límits de la reserva, el que cal és que es compensi econòmicament.
Però el problema va més enllà. No són només les reserves naturals les que proporcionen aquesta fauna. Pensem per exemple amb les cotorres de kramer, o en els coloms. Són espècies clarament relacionades amb la població.
Per tant, ens trobem amb un desequilibri brutal entre la fauna salvatge i l’espai útil perquè aquestes visquin i es reprodueixin sense que causin danys. Cal doncs, una correcta gestió del problema. Fer un estudi de les espècies que hi ha i veure quin és el límit que el nostre entorn pot assumir. I si el nombre d’individus ha d’ésser superior al que es pot admetre doncs aleshores cal una compensació econòmica per les pèrdues.
L’actual sistema de control es pot millorar, però per molt millor que sigui no farà que es torni a un equilibri que permeti conviure a la població amb l’agricultura i amb la fauna salvatge. Cal alguna cosa més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada