Montserrat Pastor: “Amb el català s’està donant un procés de substitució pel castellà”

Professora de professió i per vocació, ara ja jubilada, la Montserrat Pastor és una d’aquelles persones amb qui ve de gust compartir conversa, perquè t’enriqueix quan parla i transmet experiència, saviesa i humanitat. Parlem d’una persona ben coneguda i apreciada al poble, qui més qui menys l’ha tingut com a mestra o com a tutora dels seus fills o nets. Ara, prejubilada i retirada de la primera línia docent, continua treballant pel bé comú i ho fa de forma voluntària a Càritas, on dóna classes d’alfabetització a dones d’origen magrebí. Parlem d’un referent en l’àmbit educatiu de Viladecans, d’una de les pioneres en l’escolarització en català al Baix Llobregat a les darreries del franquisme, en definitiva d’una guia per a moltes companyes i companys de professió. Un reconeixement que li ha arribat, per exemple, amb la biblioteca de l’Institut Torre Roja que porta el seu nom o amb un doctorat sobre l’ús de la llengua catalana a Viladecans que va obtenir fa pocs anys amb una avaluació d’excel·lent. Precisament de com veu l’ús social de la llengua i, en general, l’educació dels més joves n’hem volgut parlar amb ella, perquè ens ha semblat -com diuen aquells- “una veu autoritzada”.
- La teva tesi analitzava la llengua catalana a Viladecans. Quin és l’estat de salut actual?
Doncs no és gens afalagador, les criatures parlen català a l’escola i prou. En general, jo he fet la prova, pots asseure’t en un banc de qualsevol barri i estar tot un dia sense sentir ningú parlar en català, això aquí a Viladecans. Els nanos el saben, no hi tenen res en contra, els pares tampoc, tothom està molt content... però no s’utilitza. És clar que aquí hi ha hagut alguna cosa que ha fallat. Es van fer molts esforços per normalitzar els professors de primària, però quan es passa a l’educació secundària... no hi ha hagut mai immersió lingüística, vas a qualsevol institut i el professor està fent la classe en castellà, tot i que té el llibre en català: perquè té més vocabulari en castellà, pel que sigui, però això no val.
- Aquesta situació és pròpia del Baix Llobregat o va més enllà?
Estem en un punt negre, abans ja es deia, a tots els pobles de l’entorn com Sant Boi, Gavà, Castelldefels, Cornellà... A mi em sembla que aquesta taca d’oli s’està estenent. Anem a pitjor. La gent nouvinguda que té una llengua diferent al castellà ha fet esforços, però la gent que té el castellà d’origen li costa molt aprendre català i aquí tenim el problema. No necessiten el català per a res, els hi és igual. S’està donant un procés de substitució. No és que haguem llançat la tovallola, però hem arribat a un conformisme, que això serà així i no hi ha res a fer.
- I com es podria fer front a aquests símptomes?
La llengua si no s’utilitza i no es parla emmalalteix i va morint, és el que està passant amb el català. Llavors, aquí a Viladecans tampoc veig massa interès polític per fer que això canviï, ho sembla però no. Nosaltres vam iniciar un intercanvi d’alumnes de l’Institut Torre Roja amb alumnes de Cervera que hauria estat un bon projecte, s’hagués fet cada any i en més llocs, però vam trobar molts inconvenients, ajudes ben poques. Hem de veure què es pot fer, però penso que tampoc hi ha massa voluntat. D’aquí a 50 anys suposo que encara es parlarà en català, dependrà molt de la política, de si continuarà o no invertint-hi recursos. En tot cas, veig que hi va havent una substitució lingüística.
- També en índexs de fracàs escolar sembla que no anem gens bé. Què ens està passant?
Penso que s’haurien de dir moltes coses a la societat, als mestres, als pares, als alumnes... Falten referents. Perquè un nen funcioni ha de tenir un referent a la família i penso que s’han anat perdent. No es pot dir que això sigui així perquè els pares treballen, els pares han treballat sempre! Abans hi havia un referent, veies sempre un exemple a seguir. La canalla ara està completament desorientada, un dia els diem cap aquí, un altre cap allà.
- Per què?
Tendim a l’individualisme, hem viscut però que molt bé i no sé si la gent se n’adona. El sacrifici que fèiem abans... ara no li demanis a una persona que estudii i treballi, el sacrifici ara no existeix. És a casa on s’ha de practicar amb l’exemple, on hem de corregir els nostres fills, no ho podem deixar per l’endemà. En cert sentit és com un arbre, que si de petit no vetllem perquè pugi dret després es torça i ja no hi ha res a fer. Jo he sigut tutora durant molts anys i sempre arribava a la mateixa conclusió amb els pares: “Jo el tinc unes hores, vostè el tindrà tota la vida!”. No hi havia manera, si un no vol reconèixer el que està malament, si els pares són els primers que no veuen el que està passant, aleshores no es pot arreglar.
- Hi ha qui també assenyala el professorat com a responsable...
Tots tenim la nostra part. Hi ha mestres que fan molt bé la feina i que estan molt ben preparats i després també n’hi ha que no tant. De mestre, com de metge, no ho pot ser tothom. No tothom pot ser actor, tenen un perfil, cal tenir vocació. Tot i això, els valors, els referents, han de venir de casa. L’escola ha d’anar junta amb la família i la família amb l’escola.
- Existeixen iniciatives per redreçar aquest camí com les anomenades “escoles de pares”. Quina opinió li mereixen?
Els pares que realment vénen a les escoles de pares que organitza la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC), que està molt bé, són pocs. Hi ha poc interés. Les famílies desestructurades també influeixen, però tampoc crec que sigui el veritable motiu del fracàs escolar. És una mica tot, és la societat, el consumisme irresponsable, l’obsessió per les marques... En això també hi té molt a dir la família. Molts pares no s’han parat a pensar que tenen el rol més important en l’educació del nen. D’altra banda, també es constata com, a mesura que els nens es fan grans, les famílies van menys a l’escola. A infantil i primària hi van bastant, però quan els alumnes passen a secundària només hi van quan hi ha algun problema.
- A grans problemes, grans solucions?
Solucions? Hem de començar nosaltres. L’escola pública té molts recursos, hi ha unes grans instal·lacions als instituts, a l’escola pública, però hem de canviar una mica tots: s’ha de donar més confiança als professors, al temps que el professorat s’ha de reciclar i si no tens vocació, doncs marxa. La societat ha de començar a reaccionar, com en el cas de la sequera, que ha sigut un exemple, cal fer una mica de sacrifici. L’educació és una inversió a molt llarg termini, has de repetir una cosa moltes vegades i cada dia el mateix, i al final sempre arriba el resultat.
Josep Ginjaume