Caminant per les Filipines

Plena de bona fe, i entusiasmada pels fulletons que l’ajuntament va distribuir sobre els nous accessos a les platges, em vaig disposar a fer a peu l’anomenat “Camí del Mar”, que passa pel Camí de les Filipines.
De fet, és una molt bona cosa, disposar d’un camí agradable per passejar-hi a peu o en bicicleta, i que arriba fins a mar. El cert és que el que és pròpiament el camí està molt bé. Ara bé, de fet, és un camí amb un bon cos, però sense cap ni peus. I m’explico.
El cap
D’una banda, per arribar al seu inici –la rotonda del Camí Ral– t’hi has de jugar la vida. Si agafes la Carretera de la Vila enllà, vas passant envoltada d’una densíssima circulació –encara que sigui una tarda d’agost– amb voreres o vorals a voltes inexistents. Són un parell de quilòmetres penosos, que acaben a una rotonda, on, per cert, per no haver-hi no hi ha ni passos zebra.
Em deien alguns amics amb qui hem comentat això, que s’hi pot anar per altres bandes, i que l’arranjament d’aquest fragment de camí, que seria, si em permeteu, l’entrada “natural” al Camí del Mar, no depèn de l’Ajuntament sinó d’altres administracions públiques. Si és així, però, farien bé de fer constar que l’itinerari no està completat i de senyalitzar camins alternatius i no perillosos fins a l’inici del camí.
El cos
El camí em va semblar una delícia, però potser està pensat només per a esportistes i no per al públic en general. No hi farien cap nosa bancs amb respatller, que són més còmodes per a molta gent que potser no es planteja fer el camí de punta a punta, sinó fer-ne un tros i girar cua. I hi vol anar a llegir una estona, o a xerrar... Ara hi ha un mobiliari urbà on em va costar reconèixer els bancs –si és que ho són– i uns arbres que, un cop crescuts, faran bona ombra. En aquesta línia penso que també estaria bé que l’autobús que va a la platja tingués parades al mig del camí. Per a la gent que no és gaire caminadora o que senzillament es planteja prendre la fresca una estona. No crec que posar un parell de parades segurament poc freqüentades interfereixi gaire el bus. Un autobús que, per cert, podria funcionar fins una mica més tard, al pic de l’estiu. Ja sé que una majoria de gent va a la platja a les hores de sol, però a molts ens agrada passejar-hi o fer al camí quan el sol no apreta.
Tampoc no hi sobraria una mica de literatura: sobre la història del delta, la pagesia, el nom dels indrets, o la fauna i flora...
Els peus
El camí s’acaba en una rotonda que enllaça amb un camí que desmereix l’anterior, o sigui a mig fer, amb tanques metàl·liques banda i banda, pel mig del que havia estat un càmping, força brut el dia que hi vaig anar jo. L’accés a la platja es tanca a les vuit del vespre, cosa que no té cap sentit. I a la rotonda hi ha paradetes de sexe. De fet, quan estava a punt de dir a aquelles noies lleugeretes de roba –com va molta gent a la platja, per cert– que la parada del bus era en una altra banda, vaig veure que qui estava equivocada era jo.
Una bona cosa, el Camí, i unes quantes propostes de millora.

Mercè Solé