Els nous trens de la Renfe

Porten ben bé la marca de la nostra benvolguda, estimada i mai prou apreciada Magdalena Álvarez. Els havia agafat alguna vegada ocasionalment i em semblaven moderns, amb el seu “look” tipus AVE i les seves pantalles informàtiques… M’agradaven.
Ara, però, he tingut ocasió de fer un tastet de les seves qualitats, perquè molts circulen ja per la línia de Vilanova. I he canviat d’opinió. Aquestes “qualitats” són múltiples:
Tenen menys seients i, per tant, en aquells trajectes i hores que anaves assegut, ara no sempre hi vas.
Com que tenen menys seients, han desaparegut les possibilitats d’agafar-se a una mida raonable per a la gent que fem metre i mig d’alçada com jo. També han desaparegut les barres verticals per agafar-se. Si el tren va ple sovint només pots agafar-te a les barres horitzontals del sostre. Jo no hi arribo. És clar que sempre queda la possibilitat d’arrambar-te a algú interessant o d’asseure’t damunt d’un altre passatger… però en la meva edat i condició lligar al tren no és la meva prioritat.
Els trens estan adaptats en teoria per a minusvàlids. El problema és que el que no està adaptat són les andanes. Si feu l’intent de pujar-hi des de Passeig de Gràcia (m’han dit que passa el mateix a Gavà), veureu que si sou baixets, grassonets, poc àgils, o aneu molt carregats, la tasca es converteix en una proesa d’alt risc. Perquè la porta central, dedicada als minusvàlids i, per tant, suposadament a peu pla, queda com a dos pams de terra. No sé què deu fer la gent que va en cadira de rodes. De tota manera a Passeig de Gràcia tampoc no hi ha cap possibilitat d’ascensor per a cadira de rodes. O sigui que tot plegat resulta una mica cínic. Adjunto fotografia perquè comproveu la mida “normal”.
Si entreu per la porta dels minusvàlids, us trobareu davant de la cabina dels vàters. Ho veureu, però sobretot ho olorareu. Realment aquests vagons fan pudor. Una barreja de vàter i de cosa nova, però força molesta.
I encara una cosa ben curiosa, que diu molt de la lògica de la Renfe: els martells per trencar els vidres en cas d’emergència, estan protegits per un vidre. Per tant, per trencar vidres amb martell, primer has de trencar un vidre amb la mà. Genial!
En fi. La millora del transport públic, anhelada i necessària per a la sostenibilitat ambiental i l’economia general, passa per fer-lo més ràpid, còmode i accessible i no per opcions de mal disseny. M’hi jugo el que vulgueu que els o les qui han dissenyat i triat aquests trens no es desplacen en transport públic al seu lloc de treball.

Mercè Solé