En el llibre El meu camí cap a la Utopia d’Arcadi Oliveres, d’Angle Editorial, hi ha un curiós capítol que parla de Viladecans i la indústria aeronàutica a Catalunya.Arcadi Oiiveres, professor d’economia aplicada de la UAB i president de Justícia i Pau, entre moltes altres coses, ens relata com, a iniciativa de Pascual Maragall sent president de la Generalitat, es va voler impulsar la indústria aeronàutica a Catalunya, i així va sorgir la possibilitat que Airbus, una fàbrica europea molt important que es dedica a la fabricació d’avions civils i militars, portés una de les seves filials a Catalunya. Es tractava de l’Eurocopter, una fàbrica d’helicòpters de combat.
La Generalitat els volia oferir uns terrenys a Viladecans, a la zona de Can Alemany; com que l’equip de govern municipal era socialista no hi havia d’haver cap problema. El Parlament de Catalunya havia votat en una comissió parlamentària si oferia o no els terrenys. Hi va haver tres vots favorables: el del socialistes, que eren els que ho proposaven, el del Partit Popular i el de Convergència. ERC es va abstenir i ICV-EUiA hi va votar en contra.
Justicia i Pau batalla, des de fa molts anys, contra la indústria i el comerç d’armes. El fet que una fàbrica de l’Eurocopter es traslladés a Catalunya els va alarmar i mobilitzar. La comissió parlamentaria havia ja votat, però calia que el Parlament es pronunciés, així que, conjuntament amb la Fundació per la Pau, van anar a veure els diferents diputats i diputades.
Als del PP no els van visitar perquè era un cas bastant perdut. Els d’ERC se’ls van excusar dient que, en el moment de votar s’havien abstingut, però que ara s’adonaven que havien d’haver votat que no, i que actuarien en conseqüència. Els d’ICV-EUiA, cap problema: òbviament, ja s’havien pronunciat en contra. Els socialistes els van rebre molt malament, va ser l’únic partit que no els van oferir ni tan sols una cadira, els van rebre a peu dret un dia que hi havia plenari al Parlament, no hi van perdre ni cinc minuts, tot dient que ells eren un partit de govern i van argumentar que el seu deure era facilitar el benestar dels ciutadans. Per a ells, benestar volia dir, entre altres coses, feina, i els helicòpters de combat eren feina. El cas mes paradoxal va ser el de Convergència: van dir que des del punt de vista ideològic, del benestar de Catalunya i de la indústria, CiU veia de bon ull que es fes aquesta fàbrica; ara bé, des de el punt de vista estratègic, podrien erosionar el govern tripartit i, per tant, ells no tindrien cap inconvenient a votar-hi en contra.
El problema es va acabar, no perquè s’hagués fet res de res, sinó perquè el ministre de Defensa, que és qui tenia l’última paraula sobre el tema, es deia José Bono. Ell és d’Albacete i va dir: “La fábrica a Albacete, que es mi pueblo”. Arcadi Oliveres acaba el capítol dient que, de vegades, els moviments de la política son fruits inesperats.
A Viladecans, estan començant a urbanitzar el que serà un gran parc aerospacial i de la mobilitat d’iniciativa pública, sense concretar quines empreses s’hi instal·laran, i sense haver-se aprovat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la indústria militar a Viladecans, document totalment necessari, perquè no sigui el cas que es torni a produir l’estrambòtic moviment polític com el que va passar amb l’Eurocopter, ara que la ministra de Defensa, Carme Chacon, és catalana.
La Generalitat els volia oferir uns terrenys a Viladecans, a la zona de Can Alemany; com que l’equip de govern municipal era socialista no hi havia d’haver cap problema. El Parlament de Catalunya havia votat en una comissió parlamentària si oferia o no els terrenys. Hi va haver tres vots favorables: el del socialistes, que eren els que ho proposaven, el del Partit Popular i el de Convergència. ERC es va abstenir i ICV-EUiA hi va votar en contra.
Justicia i Pau batalla, des de fa molts anys, contra la indústria i el comerç d’armes. El fet que una fàbrica de l’Eurocopter es traslladés a Catalunya els va alarmar i mobilitzar. La comissió parlamentaria havia ja votat, però calia que el Parlament es pronunciés, així que, conjuntament amb la Fundació per la Pau, van anar a veure els diferents diputats i diputades.
Als del PP no els van visitar perquè era un cas bastant perdut. Els d’ERC se’ls van excusar dient que, en el moment de votar s’havien abstingut, però que ara s’adonaven que havien d’haver votat que no, i que actuarien en conseqüència. Els d’ICV-EUiA, cap problema: òbviament, ja s’havien pronunciat en contra. Els socialistes els van rebre molt malament, va ser l’únic partit que no els van oferir ni tan sols una cadira, els van rebre a peu dret un dia que hi havia plenari al Parlament, no hi van perdre ni cinc minuts, tot dient que ells eren un partit de govern i van argumentar que el seu deure era facilitar el benestar dels ciutadans. Per a ells, benestar volia dir, entre altres coses, feina, i els helicòpters de combat eren feina. El cas mes paradoxal va ser el de Convergència: van dir que des del punt de vista ideològic, del benestar de Catalunya i de la indústria, CiU veia de bon ull que es fes aquesta fàbrica; ara bé, des de el punt de vista estratègic, podrien erosionar el govern tripartit i, per tant, ells no tindrien cap inconvenient a votar-hi en contra.
El problema es va acabar, no perquè s’hagués fet res de res, sinó perquè el ministre de Defensa, que és qui tenia l’última paraula sobre el tema, es deia José Bono. Ell és d’Albacete i va dir: “La fábrica a Albacete, que es mi pueblo”. Arcadi Oliveres acaba el capítol dient que, de vegades, els moviments de la política son fruits inesperats.
A Viladecans, estan començant a urbanitzar el que serà un gran parc aerospacial i de la mobilitat d’iniciativa pública, sense concretar quines empreses s’hi instal·laran, i sense haver-se aprovat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la indústria militar a Viladecans, document totalment necessari, perquè no sigui el cas que es torni a produir l’estrambòtic moviment polític com el que va passar amb l’Eurocopter, ara que la ministra de Defensa, Carme Chacon, és catalana.
Ricard Caba i Calbet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada