Un dels darrers divendres Àtrium ens va oferir un gran espectacle a la sala petita, la gran obra “Inmigrandes” de l’artista d’origen argentí Pepe Garamendy.
Una obra que començava amb un joc de l’artista amb el públic, fent una mirada crítica a la utilització exagerada dels telèfons mòbils, i que va continuar abordant el que suggeria el nom de l’obra: la immigració.
Ens va delectar durant una hora i mitjà amb el seu monòleg, fent paròdia de la hipocresia de la societat espanyola davant de la inmigració d’avui en dia. En ell sortien frases com “Jo no sóc racista, però...” i ja us podeu imaginar el racisme que amaga el però; parlava de nous veïns a la comunitat, i en un to irònic deia: “Que us pensàveu que seria la Jennifer López?”, etc...
Va fer una repassada als diferents grups de nous veïns: els marroquins, els llatins, els de l’Europa del Est, els xinesos, etc., sempre amb una actuació que provocava una riallada continuada.
Per últim va demanar un fort aplaudiment, però no va ser gaire ampli degut el reduït nombre de persones que érem a la sala. Crec que la gent s’hauria de plantejar que els espectacles bons no només es fan a la sala gran, i des de aquí animar a Àtrium a continuar oferint aquest tipus d’espectacles.
Mª Carmen Castellano
Una obra que començava amb un joc de l’artista amb el públic, fent una mirada crítica a la utilització exagerada dels telèfons mòbils, i que va continuar abordant el que suggeria el nom de l’obra: la immigració.
Ens va delectar durant una hora i mitjà amb el seu monòleg, fent paròdia de la hipocresia de la societat espanyola davant de la inmigració d’avui en dia. En ell sortien frases com “Jo no sóc racista, però...” i ja us podeu imaginar el racisme que amaga el però; parlava de nous veïns a la comunitat, i en un to irònic deia: “Que us pensàveu que seria la Jennifer López?”, etc...
Va fer una repassada als diferents grups de nous veïns: els marroquins, els llatins, els de l’Europa del Est, els xinesos, etc., sempre amb una actuació que provocava una riallada continuada.
Per últim va demanar un fort aplaudiment, però no va ser gaire ampli degut el reduït nombre de persones que érem a la sala. Crec que la gent s’hauria de plantejar que els espectacles bons no només es fan a la sala gran, i des de aquí animar a Àtrium a continuar oferint aquest tipus d’espectacles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada