Maria Bernades Guardiola va néixer a Tàrrega el 3 de juliol de l’any 1900, filla de Jaume Bernades Virgili i Antònia Guardiola Castellà, que es casaren a Tàrrega el dia 2 de setembre de 1899.
La Maria era la gran de sis germans. Als quinze anys fou enviada a casa d’uns rics fabricants de Sabadell com a dama de companyia i allà, un dia, va tenir una revelació que marcaria el seu futur: va somniar que havia de ser llevadora. Dit i fet, als vints any es trasllada a Barcelona per realitzar a l’Hospital Clínic els estudis de la que seria la seva professió durant gairebé cinquanta anys. Va finalitzar els estudis d’obstetrícia l’any 1924 com a primera de la seva promoció.
La intenció de Maria Bernades era quedar-se a viure a Barcelona, però per això necessitava una feina com a llevadora al Clínic. El 1926, i mentre esperava la vacant ja que totes les places eren cobertes, una persona l’informà que a Viladecans hi havia feina de llevadora perquè s’esperava que el poble creixés molt a partir d’aleshores. Fou així com la Maria, després de fer un viatge a Viladecans acceptà i es va presentar a les oposicions per optar a la plaça. Sempre podria agafar l’autobús i fer un tomb fins a Barcelona, va pensar.
Va buscar casa de lloguer i en va trobar una en condicions al carrer de les Sitges, una de les cases de cal Ramonet, davant de l’actual poliesportiu. La casa que havia llogat era una casa petita i senzilla, però l’aiguat de Sant Ramon de 1926 va fer que la riera de Sant Climent es desbordés i moltes cases al voltant de la riera van quedat negades i plenes de fang. Des del 31 d’agost fins que la Maria va tornar a Viladecans el fang es va solidificar, i això va fer que la Maria pensés que la casa que havia llogat no tenia rajoles al terra –segurament no totes les cases dels primers anys del segle XX estaven enrajolades– i que tan bon punt fos possible, si la feina anava bé, es canviaria a una altra casa amb millors condicions. Amb el temps i a força d’escombrar va descobrir les rajoles.
La Maria va començar a treballar a Viladecans com a titular de la plaça de llevadora el dia 21 de desembre de 1926. A primers de gener de 1927 va ajudar a néixer al carrer del Raval el primer viladecanenc dels molts que ajudaria a venir al món. Precisament aquesta primera feina la va fer molt a prop d’on havia viscut el que després seria el seu marit, l’Isidre Solina i Bosch (1883-1980), viladecanenc de soca-rel.
El festeig amb l’Isidre no va ser fàcil, ja que la Maria era una dona que vivia sola i a més no tenia família a Viladecans. En aquella època no era ben vist que una dona amb les seves circums-tàncies mantingués una relació formal amb un pretendent. Per solucionar-ho calia trobar un lloc i persones de confiança del poble que fossin ben vistes. La Maria va demanar permís a la gent de Cal Pinet –lloc on anys després hi va haver el bar Ramblas– per tal de poder parlar amb l’Isidre, quan la feina ho permetia.
L’Isidre feia anys que juntament amb el seu pare Bernat i la seva germana Maria s’havien traslladat des del carrer de la Poca Farina a l’altre costat de la riera, a tocar de la masia de Can Cargol. En aquest lloc hi van construir vivenda pròpia i una fusteria que bàsicament dedicaven a la construcció de carros. Abans de casar-se van fer construir la primera planta de la vivenda per anar a viure la parella. L’Isidre i la Maria es van casar el dia 19 de gener de 1928, i van tenir una filla, la Maria Teresa.
Segurament Viladecans no era un poble gaire encisador aquells anys, ja que el pare de la Maria, en Jaume Bernades, va comentar el primer cop que va venir, que “si mai em perdia que no em busquessin a Viladecans”. Ell era de Tàrrega i és de suposar que la diferència entre les dues poblacions era abismal (seria interessant conèixer l’opinió d’un targarí a l’actualitat).
La Maria tingué ocasió de demostrar la seva fermesa de caràcter més d’un cop davant de situacions difícils, com una vegada que el futur pare la va amenaçar de mort si li passava alguna cosa a la criatura, a la qual cosa respongué enviant-lo a la cuina a bullir aigua.
No li agradava caminar i només un cop havia sortit d’excursió, quan era jove, amb una colla del seu poble que es feia dir “Encara que plogui”, lema que anunciaven amb una pancarta que sempre portaven a les seves sortides. La Maria es va cansar tant que mai més va voler tornar a fer excursions. Ella sempre deia que “a cavall” anava a tot arreu, caminant enlloc. Quan era cridada per fer la seva feina, ella sempre hi arribava mitjançant algun transport, normalment amb taxi, però quan era impossible anar-hi així, aleshores el transport podia ser a sobre del carro de pagès a tocar dels fems o de la càrrega del camp o a braços del futur pare si hi havia un pas difícil.
Durant molts anys la Maria, la “senyora Maria” com tothom la coneixeria amb el temps, va ser l’única llevadora del poble. Quan va arribar a Viladecans el desembre de 1926, van néixer 36 criatures, però l’any següent quasi es dobla la xifra amb 60 nous viladecanencs. L’índex de població de Viladecans va començar a créixer enormement per aquelles dates mercès a l’arribada de la immigració del llevant espanyol als anys vint. Al 1920, hi havia 1.551 habitants, el 1929 ja érem 2.178, l’any 1930 quasi 3.000 i al 1940 vam arribar a 3.803.
D’anècdotes no n’hi van mancar al llarg de la seva vida laboral. La senyora Maria es va jubilar als 69 anys amb la satisfacció d’haver complert el seu somni: ser llevadora. Va morir el 10 de desembre de l’any 2000 amb 100 anys al poble que la va acollir professionalment l’any 1926 i on va sempre ben rebuda. L’any 2003, el consistori de Viladecans decideix posar el nom de Maria Bernades Guardiola al CAP del Pla dels Màrtirs del Setge de 1714 en memòria de la seva persona i de la seva tasca a la població.
Vicenç Castelló Solina
La Maria era la gran de sis germans. Als quinze anys fou enviada a casa d’uns rics fabricants de Sabadell com a dama de companyia i allà, un dia, va tenir una revelació que marcaria el seu futur: va somniar que havia de ser llevadora. Dit i fet, als vints any es trasllada a Barcelona per realitzar a l’Hospital Clínic els estudis de la que seria la seva professió durant gairebé cinquanta anys. Va finalitzar els estudis d’obstetrícia l’any 1924 com a primera de la seva promoció.
La intenció de Maria Bernades era quedar-se a viure a Barcelona, però per això necessitava una feina com a llevadora al Clínic. El 1926, i mentre esperava la vacant ja que totes les places eren cobertes, una persona l’informà que a Viladecans hi havia feina de llevadora perquè s’esperava que el poble creixés molt a partir d’aleshores. Fou així com la Maria, després de fer un viatge a Viladecans acceptà i es va presentar a les oposicions per optar a la plaça. Sempre podria agafar l’autobús i fer un tomb fins a Barcelona, va pensar.
Va buscar casa de lloguer i en va trobar una en condicions al carrer de les Sitges, una de les cases de cal Ramonet, davant de l’actual poliesportiu. La casa que havia llogat era una casa petita i senzilla, però l’aiguat de Sant Ramon de 1926 va fer que la riera de Sant Climent es desbordés i moltes cases al voltant de la riera van quedat negades i plenes de fang. Des del 31 d’agost fins que la Maria va tornar a Viladecans el fang es va solidificar, i això va fer que la Maria pensés que la casa que havia llogat no tenia rajoles al terra –segurament no totes les cases dels primers anys del segle XX estaven enrajolades– i que tan bon punt fos possible, si la feina anava bé, es canviaria a una altra casa amb millors condicions. Amb el temps i a força d’escombrar va descobrir les rajoles.
La Maria va començar a treballar a Viladecans com a titular de la plaça de llevadora el dia 21 de desembre de 1926. A primers de gener de 1927 va ajudar a néixer al carrer del Raval el primer viladecanenc dels molts que ajudaria a venir al món. Precisament aquesta primera feina la va fer molt a prop d’on havia viscut el que després seria el seu marit, l’Isidre Solina i Bosch (1883-1980), viladecanenc de soca-rel.
El festeig amb l’Isidre no va ser fàcil, ja que la Maria era una dona que vivia sola i a més no tenia família a Viladecans. En aquella època no era ben vist que una dona amb les seves circums-tàncies mantingués una relació formal amb un pretendent. Per solucionar-ho calia trobar un lloc i persones de confiança del poble que fossin ben vistes. La Maria va demanar permís a la gent de Cal Pinet –lloc on anys després hi va haver el bar Ramblas– per tal de poder parlar amb l’Isidre, quan la feina ho permetia.
L’Isidre feia anys que juntament amb el seu pare Bernat i la seva germana Maria s’havien traslladat des del carrer de la Poca Farina a l’altre costat de la riera, a tocar de la masia de Can Cargol. En aquest lloc hi van construir vivenda pròpia i una fusteria que bàsicament dedicaven a la construcció de carros. Abans de casar-se van fer construir la primera planta de la vivenda per anar a viure la parella. L’Isidre i la Maria es van casar el dia 19 de gener de 1928, i van tenir una filla, la Maria Teresa.
Segurament Viladecans no era un poble gaire encisador aquells anys, ja que el pare de la Maria, en Jaume Bernades, va comentar el primer cop que va venir, que “si mai em perdia que no em busquessin a Viladecans”. Ell era de Tàrrega i és de suposar que la diferència entre les dues poblacions era abismal (seria interessant conèixer l’opinió d’un targarí a l’actualitat).
La Maria tingué ocasió de demostrar la seva fermesa de caràcter més d’un cop davant de situacions difícils, com una vegada que el futur pare la va amenaçar de mort si li passava alguna cosa a la criatura, a la qual cosa respongué enviant-lo a la cuina a bullir aigua.
No li agradava caminar i només un cop havia sortit d’excursió, quan era jove, amb una colla del seu poble que es feia dir “Encara que plogui”, lema que anunciaven amb una pancarta que sempre portaven a les seves sortides. La Maria es va cansar tant que mai més va voler tornar a fer excursions. Ella sempre deia que “a cavall” anava a tot arreu, caminant enlloc. Quan era cridada per fer la seva feina, ella sempre hi arribava mitjançant algun transport, normalment amb taxi, però quan era impossible anar-hi així, aleshores el transport podia ser a sobre del carro de pagès a tocar dels fems o de la càrrega del camp o a braços del futur pare si hi havia un pas difícil.
Durant molts anys la Maria, la “senyora Maria” com tothom la coneixeria amb el temps, va ser l’única llevadora del poble. Quan va arribar a Viladecans el desembre de 1926, van néixer 36 criatures, però l’any següent quasi es dobla la xifra amb 60 nous viladecanencs. L’índex de població de Viladecans va començar a créixer enormement per aquelles dates mercès a l’arribada de la immigració del llevant espanyol als anys vint. Al 1920, hi havia 1.551 habitants, el 1929 ja érem 2.178, l’any 1930 quasi 3.000 i al 1940 vam arribar a 3.803.
D’anècdotes no n’hi van mancar al llarg de la seva vida laboral. La senyora Maria es va jubilar als 69 anys amb la satisfacció d’haver complert el seu somni: ser llevadora. Va morir el 10 de desembre de l’any 2000 amb 100 anys al poble que la va acollir professionalment l’any 1926 i on va sempre ben rebuda. L’any 2003, el consistori de Viladecans decideix posar el nom de Maria Bernades Guardiola al CAP del Pla dels Màrtirs del Setge de 1714 en memòria de la seva persona i de la seva tasca a la població.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada