Memòria històrica

No és pas difícil trobar en diferents poblacions del territori espanyol llistes dels caiguts per Déu i Espanya en l’anomenat bàndol nacional. Tots els noms resten acompanyats del crit “Presentes”, fent una referència que sempre seran honorats i recordats.

En els últims anys han sorgit nombrosos moviments de reconstrucció de la Memòria Històrica. Moviments que destinen la seva feina a la recuperació de l’honor dels grups socials oblidats per la doctrina dominant durant la dictadura franquista.És molt possible que el nom Memòria Històrica no sigui historiogràficament parlant el més adient, tot i això és indubtable l’èxit que ha tingut l’expressió i és elevat el nombre d’intel·lectuals, associacions, partits polítics i persones anònimes que s’han adherit a la causa per restablir aspectes oblidats del nostre passat.

És una veritable llàstima que en ple segle XXI aquest hagi estat de nou un motiu de polèmica i confrontació. Fa pensar, que encara hi hagi ciutadans que parlin amb por quan surten a la llum pública fets succeïts fa més de trenta o fins i tot seixanta o setanta anys.

És per altra banda incomprensible que un país que s’ha vanagloriat de jutjar crims executats per dictadors de l’Amèrica Llatina tingui veritables problemes per a estudiar fets succeïts en el nostre territori. És fins i tot lamentable que jutges de prestigi internacional abandonin diligències d’interès nacional declarant-se incompetents quan en realitat ho fan, segurament, per pressions externes.

La recuperació de la Memòria Històrica hauria de servir per treure a la llum tota la veritat d’uns fets passats i avançar cap a una reconciliació sincera. No tindria per què suposar, com molts han volgut veure, una forma de buscar culpables. És indubtable que n’hi ha. I no cal amagar que van realitzar-se crims en tots dos bàndols i que aquests fins i tot és van arribar a produir ja durant l’època republicana. Falta, però, que també és reconeguin públicament els de la dictadura.

L’encobriment per part de diferents estaments socials que s’oposen a la reconstrucció del nostre passat, no els converteix en herois fidels a la seva ideologia sinó en còmplices de la foscor històrica. Els veritables protagonistes ja no necessiten la seva col·laboració. Si bé la Justícia mai els podrà castigar, la Història ja ho ha fet.

I potser es hora que ho faci la societat. És hora que la gent sàpiga qui van ser aquells que porten el nom del seus carrers i que aquest honor només els ha vingut per ser fidels a doctrines repressores. És hora que es conegui que no tots els rams de flors situats als vorals de les carreteres recorden a víctimes del trànsit, sinó que allà hi resten les despulles de persones que moriren simplement per pensar diferent i no amagar-se’n.

Cal comprendre que durant els primers anys de la democràcia van haver d’existir concessions i silenci per a solidificar una feble democràcia. Però avui aquesta ja està prou consolidada com per a reconstruir els nostres manuals d’història sense maquillatges.Malauradament estem perdent una possibilitat d’or. El concepte Memòria Històrica, si no ho evitem, acabarà sent un crit més d’enyorança vinculat amb els vençuts de la guerra.

És del tot respectable que siguin beatificades i homenatjades les víctimes del bàndol anomenat nacional, això però, sempre que també ho siguin aquells que van caure durant la guerra i la dictadura per defensar els valors de la república.És cert que avui en dia la nostra societat té un munt de problemàtiques socials que ens afecten més directament i que tenen prioritat per resoldre’s, però la recuperació del passat no és una cursa de velocitat. No cal una resposta urgent, ni ha de suposar una despesa exagerada de capital públic. Ha de ser una solució definitiva, de veritable consens nacional, fet que abaratiria els costos i que suposaria el tancament definitiu de les ferides del passat.

Víctor J. Martínez