Tots som palestins?

Darrerament el drama de la guerra ha tornat de nou a primera línia informativa. Per desgràcia els atacs de Palestina, Iraq i Afganistan no són els únics que s’estan produint a l’actualitat. Tot i això són els més mediàtics per a desgràcia de congolesos, somalis, saharauis...

Amb això no vull treure foc a la irracional violència que s’està patint actualment a Gaza i crec que qualsevol moviment que es faci a favor del cessament dels atacs és, no tan sols necessari, sinó fins i tot obligatori per part dels diferents estats.

Crec que és important que tots ens conscienciem dels fets que estan succeint i posem el nostre gra de sorra per a, com a mínim, exposar el nostre malestar i la nostra discrepància amb la impunitat que es tracten els atacs indiscriminats contra innocents. No podem restar en silenci mentre milions de persones pateixen la guerra i les seves conseqüències. El català ha demostrat amb escreix que és un poble solidari amb els seus (maratons televisives, campanyes de recollides d’aliments, roba, joguines...) i amb la resta del món. Encara recordo les massives manifestacions contra el terrorisme del País Basc, contra la guerra de l’Iraq, les casserolades...Tot i això discrepo totalment amb la forma que tenen alguns conciutadans de sortir al carrer. Reclamar venjança no és precisament la forma més coherent de demanar la pau. El poble israelià també està format per gent innocent que enyora la pau fins i tot més que nosaltres. No crec tampoc amb famosos lemes com “aquí tienes mi nuca” (cridat a les manifestacions contra ETA, “tots som palestins, tibetans...”. Sincerament crec que a milers de quilòmetres tots som valents. Jo potser sóc més insolidari, però de la mateixa forma que no desitjo les desgràcies alienes, molt menys les vull per a mi o els meus. Igual que considero que cap exèrcit pot autonomenar-se de pau, cap pacifista pot ser rencorós o violent.

Em declaro fins i tot contrari a la defensa a ultrança i cega dels pobles represaliats. Una cosa es desitjar la fi de la injustícia i una altra és veure pobles com el tibetà o palestí com el “súmmum” o paradigma de la humanitat. No estic gens d’acord amb el tracte que oferix la Xina al Tibet, però potser una teocràcia medieval com la tibetana no és la meva forma política desitjada ni la que han de recolzar la resta d’estats. De la mateixa forma considero que, si bé el poble palestí, com tots els altres del món, tenen dret a tenir, o com a mínim decidir, el seu estat (amb el seu territori), potser aquest no hauria de ser un país en el quan hi tinguessin cabuda grups terroristes com Hamas o moviments extremistes totalment antidemocràtics i que celebren desgràcies com les de l’11-S.

Hem de cridar, cridar ben fort contra qualsevol injustícia, però qualsevol manifestació, per sorollosa que sigui, no ha d’oblidar que el nostre és un poble amb seny. Un poble que fins i tot durant els dies de festa del Nadal, sense renunciar a les necessàries celebracions, ha dedicat una part del seu temps a pensar en els altres.

Víctor J. Martínez