Educació, del llatí “educere” que vol dir guiar, conduir i “educare” que vol dir formar, instruir; totes definicions que ens porten a valorar la importància de l’educació com un dels factors fonamentals de la cohesió social, donat que amb una bona educació (guia i instrucció) tenim convivència, diversitat, respecte, tolerància, igualtat... que és el que volem tenir als nostres carrers i a les nostres escoles.
Però, 28 anys desprès del restabliment de la Generalitat de Catalunya, el país no té encara una “guia”, una Llei d’educació que construeixi i defineixi quin és el model que ha de seguir la comunitat educativa.
Durant molts anys les escoles i instituts, amb els professionals que hi treballen, s’han anat fent el seu propi model, segons els canvis legals que l’administració de l’estat ha anat proposant. Però, malgrat els esforços de la comunitat educativa i dels professionals de l’educació, a Catalunya encara hi ha una realitat educativa que arrossega molts dèficits històrics.
Va ser a partir del primer acord de govern d’esquerres l’any 2003 que es va començar a fer un esforç estratègic per satisfer les demandes que ha de cobrir el nostre sistema educatiu: es va signar el Pacte Nacional per l’Educació com a primera actuació en política educativa. El pacte establia acords sobre les obligacions del Govern, amb compromisos econòmics per a la millora de les condicions de treball del professorat, inversió per a la gratuïtat i l’extensió de les activitats més enllà de l’horari lectiu, entre d’altres. Aquest pacte va representar una de les principals fites sectorials i polítiques del Govern tripartit. És quan s’inicia el procés d’elaboració de la primera Llei d’Educació de Catalunya i es presenta el Document de Bases el novembre de 2007, quan comença el desencant. El document va ser clarament contestat (vaga del 14 de febrer) i, fruit de la pressió política, de la comunitat educativa i de la mobilització sindical unitària es va aconseguir eliminar els elements més polèmics del document (especialment la supressió de la possibilitat de la gestió indirecta d’escoles i instituts públics). Tot i així, en aquests moments, aquest projecte de llei continua sense tenir el consens polític, ni el de la comunitat educativa, com sí que va tenir-ho el Pacte Nacional per a l’Educació en el seu moment.
No hem d’oblidar que el consens social és imprescindible per fer una llei necessària per a superar el sistema educatiu dual en què ens movem, una llei que doni impuls a l’escola pública com a eix que vertebri i asseguri el dret a l’educació a Catalunya. Ha de ser una llei que valori la importància del paper que té la iniciativa social, que aposti per l’educació al llarg de la vida, la participació de les famílies i l’extensió dels drets educatius, que ajudi a definir el paper dels ajuntaments com a administració educativa i que garanteixi la inversió necessària en educació. Tot això en compliment de l’acord del primer govern catalanista i d’esquerres signat el 14 de desembre de 2003 que deia:
“L’educació pública és l’eix vertebrador del conjunt del sistema educatiu català i cal garantir que pugui acomplir la seva funció social i el seu caràcter universal, públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit, és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l’educació, essent la participació un valor i alhora un instrument clau de desenvolupament social.”
Per això, em pregunto on és aquesta llei que resolgui els dèficits d’ahir, les demandes que tenim avui i assumeixi els reptes de futur fent possible l’equitat, la cohesió social i la qualitat en l’educació.
Però, 28 anys desprès del restabliment de la Generalitat de Catalunya, el país no té encara una “guia”, una Llei d’educació que construeixi i defineixi quin és el model que ha de seguir la comunitat educativa.
Durant molts anys les escoles i instituts, amb els professionals que hi treballen, s’han anat fent el seu propi model, segons els canvis legals que l’administració de l’estat ha anat proposant. Però, malgrat els esforços de la comunitat educativa i dels professionals de l’educació, a Catalunya encara hi ha una realitat educativa que arrossega molts dèficits històrics.
Va ser a partir del primer acord de govern d’esquerres l’any 2003 que es va començar a fer un esforç estratègic per satisfer les demandes que ha de cobrir el nostre sistema educatiu: es va signar el Pacte Nacional per l’Educació com a primera actuació en política educativa. El pacte establia acords sobre les obligacions del Govern, amb compromisos econòmics per a la millora de les condicions de treball del professorat, inversió per a la gratuïtat i l’extensió de les activitats més enllà de l’horari lectiu, entre d’altres. Aquest pacte va representar una de les principals fites sectorials i polítiques del Govern tripartit. És quan s’inicia el procés d’elaboració de la primera Llei d’Educació de Catalunya i es presenta el Document de Bases el novembre de 2007, quan comença el desencant. El document va ser clarament contestat (vaga del 14 de febrer) i, fruit de la pressió política, de la comunitat educativa i de la mobilització sindical unitària es va aconseguir eliminar els elements més polèmics del document (especialment la supressió de la possibilitat de la gestió indirecta d’escoles i instituts públics). Tot i així, en aquests moments, aquest projecte de llei continua sense tenir el consens polític, ni el de la comunitat educativa, com sí que va tenir-ho el Pacte Nacional per a l’Educació en el seu moment.
No hem d’oblidar que el consens social és imprescindible per fer una llei necessària per a superar el sistema educatiu dual en què ens movem, una llei que doni impuls a l’escola pública com a eix que vertebri i asseguri el dret a l’educació a Catalunya. Ha de ser una llei que valori la importància del paper que té la iniciativa social, que aposti per l’educació al llarg de la vida, la participació de les famílies i l’extensió dels drets educatius, que ajudi a definir el paper dels ajuntaments com a administració educativa i que garanteixi la inversió necessària en educació. Tot això en compliment de l’acord del primer govern catalanista i d’esquerres signat el 14 de desembre de 2003 que deia:
“L’educació pública és l’eix vertebrador del conjunt del sistema educatiu català i cal garantir que pugui acomplir la seva funció social i el seu caràcter universal, públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit, és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l’educació, essent la participació un valor i alhora un instrument clau de desenvolupament social.”
Per això, em pregunto on és aquesta llei que resolgui els dèficits d’ahir, les demandes que tenim avui i assumeixi els reptes de futur fent possible l’equitat, la cohesió social i la qualitat en l’educació.
Pepi Venegas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada