El principi de la realitat / 1

Sigmund Freud distingia entre el principi del plaer i el principi de la realitat. La visió sobre el territori sembla moure’s entre aquests dos principis. El que ens agradaria que fos i el que és en realitat. El territori podria ser una pàgina en blanc on qualsevol somni, d’especulació o de virginitat, fos possible. No ho és. El planejament del Pla General Metropolità (PGM) dicta la destinació dels usos del sòl –si són urbanitzables o no, si són equipaments o zones forestals–, dels vint-i-set municipis metropolitans. La força del planejament és com la força del destí, perquè al final s’acaba complint. Si el planejament dóna perspectives de negoci, els projectes, com el carter, sempre truquen dues vegades, tres, quatre, fins que s’obre la porta: el desviament del riu, Oliveretes, els terrenys del Barça.El planejament de la part costanera, del camí de València en avall, sempre s’ha fet des de Barcelona, mirant des d’una Barcelona conglomerat d’interessos territorials i econòmics, públics i privats. Mentre nosaltres triguem dècades en trobar el camí del mar, als anys cinquanta ja es va construir la sortida sud de Barcelona al mar, l’autovia de Castelldefels, lluny dels nostre abast. Mentre que l’autovia ha estat per Barcelona un passadís directe a la platja, per nosaltres ha estat durant cinquanta anys una barrera gairebé infranquejable per creuar el nostre propi territori i arribar al mar. Sumada a una altra barrera aliena: els càmpings.I suma i segueix. La K11 va ser una carretera il·legal del Ministerio de Obras Públicas franquista construïda sense permís en zona agrícola. Quan l’abocador de Montjuïc va tancar, el Ministerio (el negociat de Minas) va autoritzar extraccions d’àrids en la zona agrícola, i els forats, mentre no es posava en marxa l’abocador del Garraf, s’omplien d’escombraries que contaminaven el nostre aqüífer. Els ferrovellers ens van venir quan els van desallotjar del costat de l’autovia a l’Hospitalet.El primer projecte forà per a la nostra zona costanera va ser el 1933, del GATPAC, un projecte cooperatiu de ciutat de vacances de l’arquitecte Josep Lluís Sert, destinada a les classes treballadores i mitjanes, però participada per entitats mutualistes barcelonines tan poc proletàries com el Sindicat de Metges o el Club Nàutic de Barcelona.Una guerra civil i vint anys més tard, el Pla Comarcal de 1953 destina una àrea de reserva esportiva-recreativa que el 1976 el PGM transforma en zona urbanitzable per equipaments esportius metropolitans. La zona natural del Delta, el Remolar, la va adquirir la Generalitat el 1994, probablement per la pressió de la Unió Europea, a través d’una operació de pèrdues i guanys poc subtil. La Generalitat va expropiar per 1.300 milions de pessetes uns terrenys que l’expropiada, la promotora del golf, havia anat comprant per menys de 300 milions, durant els sis anys anteriors. S’ha de segar arran perquè la palla va cara en la nostra primera corona metropolitana. Nosaltres som propers a Gavà i Castelldefels i a l’aeroport del Prat. Malgrat els pecats originals, objectivament la nostra franja costanera té un planejament més ambientalista que el dels nostres veïns d’escala, més destacats per les seves pistes i terminals, blocs d’apartaments i zones residencials de famosos, que per la protecció de les aus.Nosaltres tenim el Remolar, compartit amb El Prat. La fràgil zona humida té poca superfície i ampliar-la amb els terrenys qualificats d’esportius hauria estat reforçar-la. No ha estat així. No són terra inundable i cap figura de protecció, ni el Pla d’Espais d’Interès Natural, ni la Xarxa Natura 2000, s’ha fet mai sobre aquest espai privat, legalment urbanitzable. Tot i així el principal problema de la reserva no és la seva dimensió sinó la qualitat i la quantitat de les seves aigües. Un problema ni fàcil ni barat d’abordar. (continuarà) José Luis Atienza