S’apropava l’estiu, un mes amb tot el temps del món per descansar, desconnectar, trencar els horaris vitals, en definitiva, gaudir amb un dels béns més apreciats de què disposem. Sense ganes de tornar a repetir els mateixos rituals estiuencs de cada any, amb moltes ganes de saltar-me les regles de la meva personalitat, amb voluntat d’enfrontar-me a totes les meves pors, amb molt de temps per omplir-lo amb alguna bogeria pels meus sentits i, utilitzant la meva racionalitat en moments puntuals totalment necessaris, vaig decidir utilitzar aquest temps de forma diferent.
El meu cervell racional em va proposar una idea que, tot i que feia temps que li donava voltes, en aquell moment podria ser considerada com una autèntica bogeria: anar a un altre país a realitzar una labor solidària i, si era possible, amb persones amb necessitats especials. Delimitada la recerca vaig començar a explorar la web, realment va ser tota una odissea: desenes de corporacions que oferien viatges estiuencs típicament comercials utilitzant la paraula solidaritat com a reclam. Una petita desil·lusió momentània. Perdut en la immensitat de la xarxa, un link d’origen desconegut em va dur fins a una associació amb cara i ulls que em va donar molt bones vibracions. Em vaig informar, vaig buscar referències i la meva aventura transoceànica ja tenia destí: una escola d’educació especial situada a Sicuani, una ciutat de Perú que mai no havia sentit. La idea estava clara, però els meus temors i la meva racionalitat m’impedien donar el definitiu pas per enfrontar-me, tot sol, a un viatge d’aquestes característiques. En aquest context, vaig entrar en una agència de viatges amb la intenció de preguntar per bitllets d’avió a Perú. Em van fer esperar (eren temps de planificació estiuenca), em vaig asseure, vaig veure un gran pòster del Machu Picchu i em vaig preguntar: on és el Macchu Picchu? És al·lucinant! A Sud-Amèrica segur... (realment el meu cervell no ha retingut moltes dades geogràfiques al llarg de la meva vida). Em vaig aixecar de la cadira que m’impedia veure el pòster sencer i vaig descobrir la paraula Perú, va ser la petita empenta que necessitava. Amb el bitllet d’avió a les mans ja no hi havia marxa enrere. Informacions sanitàries, vacunes, llistat de medicaments per a viatgers hipocondríacs, renovació de documents i compres d’última hora per a preparar, de forma racional, una aventura completament emocional. Amb la maleta preparada i poques hores dormides, em vaig trobar a l’aeroport ensenyant el meu lluent passaport i, passades 15 hores, em vaig trobar caminant en un altre país.
La primera nit, els meus cinc sentits van rebre sensacions molt estranyes i, encara que una persona de contacte va venir a recollir-me i em va dur fins a la ciutat del projecte, els meus temors estaven massa suggestionats. L’arribada a Sicuani de nit, amb la foscor dels seus carrers i una tranquil·litat no gens tranquil·litzadora, em va ficar en una aurèola d’incertesa molt difícil d’explicar, però cansat pel viatge, no vaig tenir molts impediments per a quedar-me adormit. En el proper número de la revista us explicaré el que em vaig trobar en llevar-me l’endemà.Juan Diego Pimentel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada