Darrerament la corrupció sembla que fa forat a Espanya. A Catalunya potser vivíem el miratge que no ens afectava
fins que hem descobert unes quantes trames que posen damunt la taula el delicte de persones vinculades a institucions tan estimades com el Palau de la Música, o a una ciutat el gruix de la qual està format per treballadors sobre qui ja recauen els problemes associats a l’actual crisi. Es tracta d’una corrupció transversal, que afecta diversos partits polítics que s’han afanyat a cessar de militància els afectats, i es tracta no només de delictes, sinó també d’actuacions legals però dubtosament legítimes.
La lògica reacció de la gent ha estat la indignació seguida del comentari general: “No hi ha un pam de net”. I encara: “Tots els polítics són iguals”. Bé, és comprensible. Però ens hi juguem massa per quedar-nos aquí, perquè l’autenticitat d’una democràcia que ha costat molta lluita i molt d’esforç implantar, depèn de tots nosaltres, no només dels polítics, que en rigor tampoc no tots, totes, són iguals. Se’ns acudeixen diverses mesures, entre moltes d’altres: incrementar –millor dir, aplicar correctament– el control dels poders públics sobre els comptes públics; revisar el sistema de finançament i el control de la despesa dels partits fins a fer-los totalment transparents; implicar-nos tots plegats molt més, i molt més críticament, en la política i, sobretot, fer net del petit pam que ens toca a nosaltres. Perquè la corrupció neix fàcilment quan el terreny hi és abonat, i d’això segurament una gran majoria en som corresponsables. Perquè no és ètic tampoc fer frau a Hisenda, promoure l’economia submergida, desentendre’ns dels problemes dels conciutadans, i una llarga llista d’actituds que en el nostre món són altament valorades.
La lògica reacció de la gent ha estat la indignació seguida del comentari general: “No hi ha un pam de net”. I encara: “Tots els polítics són iguals”. Bé, és comprensible. Però ens hi juguem massa per quedar-nos aquí, perquè l’autenticitat d’una democràcia que ha costat molta lluita i molt d’esforç implantar, depèn de tots nosaltres, no només dels polítics, que en rigor tampoc no tots, totes, són iguals. Se’ns acudeixen diverses mesures, entre moltes d’altres: incrementar –millor dir, aplicar correctament– el control dels poders públics sobre els comptes públics; revisar el sistema de finançament i el control de la despesa dels partits fins a fer-los totalment transparents; implicar-nos tots plegats molt més, i molt més críticament, en la política i, sobretot, fer net del petit pam que ens toca a nosaltres. Perquè la corrupció neix fàcilment quan el terreny hi és abonat, i d’això segurament una gran majoria en som corresponsables. Perquè no és ètic tampoc fer frau a Hisenda, promoure l’economia submergida, desentendre’ns dels problemes dels conciutadans, i una llarga llista d’actituds que en el nostre món són altament valorades.
Sentit crític, participació, responsabilitat, solidaritat,
netedat començant pel pam que ens ha tocat. Sense això no hi ha democràcia real.
3 comentaris:
Però que dieu...? Aplicar correctament el control el control dels poders públics sobre els comptes públics..., on s'és vist...,
No us preocupeu peró..., finalment avui CIU ha acceptat crear una Oficina Antifrau que ja s'havia propossat quan el tema era Carmel i que ERC ja portava al programa electoral del 2003.
Això sí, Govern i Oposició nomenaran un funcionari cada ú..., perquè no es barallin....
De fet tota aquesta crisi no sembla que hagi de resoldre gran cosa. I es continua sense anar a fons de la qüestió. Els partits van fent pactes... que en general no compleixen. I jo crec que convindria fer tres preguntes que encara no he sentit formular:
1. Les fundacions dels partits a què es dediquen si no és a promoure el partit, o millor dit, el candidat o candidata del partit?
2. Per què els partits polítics necessiten molts més diners per funcionar que el comú de les entitats?
3. Els donatius anònims són una molt mala pràctica. Però quins efectes perversos té el sistema de finançament a partir de l'aportació dels càrrecs públics?
Si no s'intenta respondre com a mìnim a això serà difícil cap regeneració de la política.
Mercè
De fet tota aquesta crisi no sembla que hagi de resoldre gran cosa. I es continua sense anar a fons de la qüestió. Els partits van fent pactes... que en general no compleixen. I jo crec que convindria fer tres preguntes que encara no he sentit formular:
1. Les fundacions dels partits a què es dediquen si no és a promoure el partit, o millor dit, el candidat o candidata del partit?
2. Per què els partits polítics necessiten molts més diners per funcionar que el comú de les entitats?
3. Els donatius anònims són una molt mala pràctica. Però quins efectes perversos té el sistema de finançament a partir de l'aportació dels càrrecs públics?
Si no s'intenta respondre com a mìnim a això serà difícil cap regeneració de la política.
Mercè
Publica un comentari a l'entrada