Sabíem que s’havia endut el mocador del Mamut, però em vaig quedar commocionada quan ens en va enviar la fotografia des del camí cap al cim del Shisha Pangma, un vuit mil de l’Himàlaia.
Juan Carlos Vizcaíno va iniciar aquesta aventura al setembre amb dos companys més (Ignasi Sánchez i Ángel Martín) i tots tres van anar comunicant cadascun dels passos que feien a través del seu blog (http://www.shishapangma09.com), cosa que ens ha permès anar seguint el viatge i l’esforç que representa pas a pas, una experiència tecnològica que segurament hagués deixat sense paraules l’Edmund Hillary.
El seu blog, l’entrevista i el reportatge que li féu Viladecans tv, reflecteixen bé l’esforç que tot plegat significa i aporten imatges d’una gran bellesa.
És un tòpic dir que l’esport aporta valors singulars. Però la veritat és que tot plegat em fa pensar que fer aquest cim ha comportat actituds que van una mica contracorrent respecte al món que vivim, de la immediatesa i del sofà i el comanament a distància com a símbols de la nostra acomodació i mandra col·lectiva.
En primer lloc, perquè són expedicions que requereixen una llarga preparació: pensar, planificar, exercitar-se, estalviar, fer equip, resoldre problemes de finançament, i dificultats administratives... Feina que no es veu, però que resulta imprescindible.
En segon lloc perquè cal comptar amb elements que resulten gairebé estranys a la nostra cultura, com el fet de l’aclimatació. No pots arribar i moldre. Al marge de la preparació específica que es pugui fer, no tothom s’adapta igual. I en qualsevol cas cal deixar passar temps (aquest material tan preuat) i fer i refer els mateixos camins diverses vegades per anar agafant el ritme desitjat. M’ha resultat molt curiós el sistema d’articulació i entrenament dels tres campaments que són per damunt en alçada respecte al camp base.
I un altre factor notable és el temps atmosfèric: un factor de sort, que cal valorar amb precisió i que tant pot facilitar les coses com tirar-les absolutament enlaire.
Finalment, el treball en equip, imprescindible. Però que també fa que, com és el cas, només un dels expedicionaris (en Juan Carlos) pugui posar el peu realment al cim, perquè els altres dos es veuen obligats a tornar pel mal temps. O que condiciona la feina al suport a alguna persona accidentada.
Per tot això valoro molt la capacitat d’integrar petits projectes ciutadans com és el del Mamut dins de grans projectes personals. Requereix sensibilitat, motivació i una bona dosi de generositat. Ja hem vist que el pobre anava carregat d’un bon grapat de banderes. Això és més pes i pensar-hi, que no és poc.
Valors tots ells afegits als que significa fer el Shisha Pangma: coratge, resistència, tenacitat, energia...
Moltes felicitats, i moltes gràcies!
Juan Carlos Vizcaíno va iniciar aquesta aventura al setembre amb dos companys més (Ignasi Sánchez i Ángel Martín) i tots tres van anar comunicant cadascun dels passos que feien a través del seu blog (http://www.shishapangma09.com), cosa que ens ha permès anar seguint el viatge i l’esforç que representa pas a pas, una experiència tecnològica que segurament hagués deixat sense paraules l’Edmund Hillary.
El seu blog, l’entrevista i el reportatge que li féu Viladecans tv, reflecteixen bé l’esforç que tot plegat significa i aporten imatges d’una gran bellesa.
És un tòpic dir que l’esport aporta valors singulars. Però la veritat és que tot plegat em fa pensar que fer aquest cim ha comportat actituds que van una mica contracorrent respecte al món que vivim, de la immediatesa i del sofà i el comanament a distància com a símbols de la nostra acomodació i mandra col·lectiva.
En primer lloc, perquè són expedicions que requereixen una llarga preparació: pensar, planificar, exercitar-se, estalviar, fer equip, resoldre problemes de finançament, i dificultats administratives... Feina que no es veu, però que resulta imprescindible.
En segon lloc perquè cal comptar amb elements que resulten gairebé estranys a la nostra cultura, com el fet de l’aclimatació. No pots arribar i moldre. Al marge de la preparació específica que es pugui fer, no tothom s’adapta igual. I en qualsevol cas cal deixar passar temps (aquest material tan preuat) i fer i refer els mateixos camins diverses vegades per anar agafant el ritme desitjat. M’ha resultat molt curiós el sistema d’articulació i entrenament dels tres campaments que són per damunt en alçada respecte al camp base.
I un altre factor notable és el temps atmosfèric: un factor de sort, que cal valorar amb precisió i que tant pot facilitar les coses com tirar-les absolutament enlaire.
Finalment, el treball en equip, imprescindible. Però que també fa que, com és el cas, només un dels expedicionaris (en Juan Carlos) pugui posar el peu realment al cim, perquè els altres dos es veuen obligats a tornar pel mal temps. O que condiciona la feina al suport a alguna persona accidentada.
Per tot això valoro molt la capacitat d’integrar petits projectes ciutadans com és el del Mamut dins de grans projectes personals. Requereix sensibilitat, motivació i una bona dosi de generositat. Ja hem vist que el pobre anava carregat d’un bon grapat de banderes. Això és més pes i pensar-hi, que no és poc.
Valors tots ells afegits als que significa fer el Shisha Pangma: coratge, resistència, tenacitat, energia...
Moltes felicitats, i moltes gràcies!
Mercè Solé
2 comentaris:
La feinada de la preparació, l'aclimatació, la sort del bon temps, el treball en equip....,
El coratge, la tenacitat, la resistència...,
Res ! : EL MAMUT !!! és la síntesi i el perquè. ( i una mica també els Yaks que surten a la foto).
Felicitats Vizcaino.
La propera vegada podem fer servir el mamut com a animal de càrrega!
Per provar-ho que no quedi...
Mercè
Publica un comentari a l'entrada