Dignifiquem el Passeig del Cementiri

Arribar al cementiri de Viladecans ni és fàcil, ni és un passeig, més aviat és incòmode. Has d’anar esquivant forats, les voreres són estretes, els seients són enmig del passeig, i les arrels d’arbres centenaris han esquerdat i abonyegat el paviment; certament podríem suprimir del nomenclàtor de Viladecans el Passeig del Cementiri i batejar-lo amb un altre nom; proposo: Via Crucis o Via del Calvari. La finalitat d’aquest article, però, no és donar-li un altre nom, és el de dignificar aquest vial de la nostra ciutat.
El passeig que ens duu al nostre cementiri, hauria de ser un camí pensat per a la gent que va a visitar els seus familiars i amics traspassats, un camí agradable, endreçat... un passeig. Ben connectat amb la resta de la ciutat, amb voreres amples i dignes de ser trepitjades pels més joves i aquells que no ho són tant –ja que la nostra gent gran és qui més visita aquest indret– amb una nova pavimentació, amb bancs instal·lats en zones que no entorpeixin el pas, amb alguna font i també amb una entrada digna al recinte; recinte, deixeu-m’ho dir, molt ben endreçat pel personal de l’Ajuntament que s’encarrega de mantenir-lo.
Podem pensar que aquesta no és una obra prioritària, podem creure què aquest és un equipament on només hi ha una notable afluència el dia de Tots Sants, però un cementiri no és qualsevol equipament, és la memòria del poble, són els records de la gent, és pau, és silenci, és respecte, i totes aquestes sensacions i sentiments es mereixen un entorn més digne del que ara hi ha.
I ara deixeu-me dignificar aquesta reflexió sobre l’entorn del nostre cementiri, amb un vers del poeta del poble, Miquel Martí i Pol.

El poble ho és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Jordi Flores i Romero