El Rugby Sales Viladecans és l’únic club de rugby de la ciutat, i va néixer l’any 1993. El seu nom indica clarament el seu origen, ja que el primer lloc on es van dur a terme les seves activitats va ser a l’Institut Sales.
Durant el mes d’octubre de l’any 1993, Laureà Fanega, llavors estudiant de l’INEF de Barcelona i jugador de rugby va iniciar una sèrie d’activitats de promoció d’aquest esport a les classes d’educació física del que havia estat el seu institut, amb la col·laboració del professor d’educació física Ramon Banús, que per cert, encara desenvolupa la seva tasca al mateix institut.
Després de les sessions d’educació física es va quedar per fer el primer entrenament un divendres després de les classes. La sorpresa va ser quan es van ajuntar més de 50 persones. Algunes d’aquelles persones encara són jugadors o directius del club. Va ser aquell grup de persones els que van començar a muntar els pilars del club. El nom (Rugby Sales Viladecans), els colors de la samarreta (tres tonalitats de blau) i l’escut (el personatge de dibuixos animats “el dimoni de tasmània”, amb la samarreta del club) van sortir de l’acord d’aquelles persones que cap d’elles tenia més de 22 anys.
Durant tots aquests anys el Rugby Sales ha pogut desenvolpar la pràctica del rugby amb mitjans molt limitats i sense tenir una instal·lació esportiva adequada. En cap moment ha deixat de promocionar els valors i la filosofia del seu inici: el respecte, la convivència i l’objectiu bàsic de passar-s’ho bé. De fet és un curiós esport en què s’ha de córrer endavant i passar la pilota enrere, potser com a símbol que mai no s’arriba enlloc sense el recolzament dels que portes darrere, i al qual es juga amb una pilota ovalada també assenyalant que mai no sabràs com et botarà la pilota de la vida. Jean Giraudoux (1882-1944) novel·lista i dramaturg francès, deia que “un equip de rugby està format per quinze jugadors: vuit de forts i actius, dos de lleugers i astuts, quatre de bona envergadura i ràpids, i un zaguer que és model de sang freda i conducta flemàtica. Aquesta és una proporció ideal entre els homes”.
El rugby és un “esport de villans jugat per cavallers”, com diu la vella dita. És un esport que es basa en que “dos equips de quinze jugadors cada un, actuant conforme a les regles i amb esperit esportiu, portant, passant, xutant i posant la pilota al terra, aconsegueixin el major nombre de punts possibles; aquell equip que n’obtingui el major nombre és el guanyador del partit”. Així de senzill: no hi ha estratègies per defensar ni per empatar ni per fer trampes, sinó que l’objectiu és guanyar sempre, sempre jugar a l’atac, però amb una consigna bàsica: el respecte a les regles, a l’altre equip i a l’àrbitre. És l’únic esport en què no se li pot parlar a l’àrbitre, a excepció del capità de l’equip, que ho farà amb senyals de respecte parlant-li de vosté. També és l’únic esport al qual l’equip que ha guanyat el partit, en acabar, fa un passadís a l’equip perdedor com a mostra d’agraïment per l’esforç realitzat. És l’únic esport al qual l’equip que juga a casa organitza l’anomenat “tercer temps”, en què es convida a compartir menjar i beguda a l’equip visitant. És un esport que està considerat com un dels que més components educatius té per a nens d’edats primerenques, un esport que dóna acollida a tot tipus de persones independentment del seu tamany, condició física, sexe, etc.
Durant el mes d’octubre de l’any 1993, Laureà Fanega, llavors estudiant de l’INEF de Barcelona i jugador de rugby va iniciar una sèrie d’activitats de promoció d’aquest esport a les classes d’educació física del que havia estat el seu institut, amb la col·laboració del professor d’educació física Ramon Banús, que per cert, encara desenvolupa la seva tasca al mateix institut.
Després de les sessions d’educació física es va quedar per fer el primer entrenament un divendres després de les classes. La sorpresa va ser quan es van ajuntar més de 50 persones. Algunes d’aquelles persones encara són jugadors o directius del club. Va ser aquell grup de persones els que van començar a muntar els pilars del club. El nom (Rugby Sales Viladecans), els colors de la samarreta (tres tonalitats de blau) i l’escut (el personatge de dibuixos animats “el dimoni de tasmània”, amb la samarreta del club) van sortir de l’acord d’aquelles persones que cap d’elles tenia més de 22 anys.
Durant tots aquests anys el Rugby Sales ha pogut desenvolpar la pràctica del rugby amb mitjans molt limitats i sense tenir una instal·lació esportiva adequada. En cap moment ha deixat de promocionar els valors i la filosofia del seu inici: el respecte, la convivència i l’objectiu bàsic de passar-s’ho bé. De fet és un curiós esport en què s’ha de córrer endavant i passar la pilota enrere, potser com a símbol que mai no s’arriba enlloc sense el recolzament dels que portes darrere, i al qual es juga amb una pilota ovalada també assenyalant que mai no sabràs com et botarà la pilota de la vida. Jean Giraudoux (1882-1944) novel·lista i dramaturg francès, deia que “un equip de rugby està format per quinze jugadors: vuit de forts i actius, dos de lleugers i astuts, quatre de bona envergadura i ràpids, i un zaguer que és model de sang freda i conducta flemàtica. Aquesta és una proporció ideal entre els homes”.
El rugby és un “esport de villans jugat per cavallers”, com diu la vella dita. És un esport que es basa en que “dos equips de quinze jugadors cada un, actuant conforme a les regles i amb esperit esportiu, portant, passant, xutant i posant la pilota al terra, aconsegueixin el major nombre de punts possibles; aquell equip que n’obtingui el major nombre és el guanyador del partit”. Així de senzill: no hi ha estratègies per defensar ni per empatar ni per fer trampes, sinó que l’objectiu és guanyar sempre, sempre jugar a l’atac, però amb una consigna bàsica: el respecte a les regles, a l’altre equip i a l’àrbitre. És l’únic esport en què no se li pot parlar a l’àrbitre, a excepció del capità de l’equip, que ho farà amb senyals de respecte parlant-li de vosté. També és l’únic esport al qual l’equip que ha guanyat el partit, en acabar, fa un passadís a l’equip perdedor com a mostra d’agraïment per l’esforç realitzat. És l’únic esport al qual l’equip que juga a casa organitza l’anomenat “tercer temps”, en què es convida a compartir menjar i beguda a l’equip visitant. És un esport que està considerat com un dels que més components educatius té per a nens d’edats primerenques, un esport que dóna acollida a tot tipus de persones independentment del seu tamany, condició física, sexe, etc.
Rugby Sales Viladecans
Si vols comprovar el que això significa, i si vols tastar un esport completament diferent i conèixer persones amb les quals compartiràs molt més que un esport, passa’t els divendres a les 21:00 hores pel Camp Municipal de la Torre Roja, o visita:
http://rugbysalesviladecans.blogspot.com
http://picasaweb.google.es/orbitacarlos/RugbySalesViladecans.
Si vols comprovar el que això significa, i si vols tastar un esport completament diferent i conèixer persones amb les quals compartiràs molt més que un esport, passa’t els divendres a les 21:00 hores pel Camp Municipal de la Torre Roja, o visita:
http://rugbysalesviladecans.blogspot.com
http://picasaweb.google.es/orbitacarlos/RugbySalesViladecans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada