Sóc neta d’una parella de tota la vida de Viladecans, el meu primer cognom fa segles que està adherit a la història de la nostra ciutat, però també sóc néta d’una parella que per fugir de la misèria i cercar oportunitats va venir a les nostres terres. El meu avi matern, va venir a Viladecans i ves per on, qui primer li va donar feina va ser un germà del meu avi, quines caramboles dóna la vida. Per tant, sóc herència d’aquells que el senyor Nicolás diu que són els de tota la vida i dels que van venir cercant un futur millor.
Els meus avis van formar part de les gran onades migratòries dels anys 50 i 60, on les ciutats van créixer i el context dictatorial impedia que els equipaments necessaris estiguessis a disposició dels ciutadans. El context de la democràcia va facilitar la planificació, millora i racionalització de les ciutats, implementant serveis bàsics i de vital importància per al ciutadà. Ara bé, que en aquell moment fos necessària la construcció per donar resposta a les necessitats, no vol dir que ara sigui la resposta. Calen més serveis, però no tot es redueix al ciment.
Quan vaig llegir l’article del regidor d’urbanisme, el senyor Nicolás, al darrer número del Punt de Trobada, em va doldre trobar-me amb frases com ara “Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent de fora”. En primer lloc vull deixar clar que ni sóc rica ni sóc racista, però no dono suport al Pla Local d’Habitatge. Per què? Doncs perquè els que vénen de fora no vindran de forma indefinida, les onades migratòries són això, onades, no una corrent sense fi. A més a més, molt em temo que aquests que vénen de fora no es poden permetre comprar cap dels pisos que actualment s’estan construint o s’han construït a Viladecans, com ara els de Vilamarina, on algunes de les torres han passat a mans dels bancs davant la impossibilitat de vendre els habitatges. A més a més, que jo sàpiga el ciment, el totxo, no dóna de menjar, i si realment vull que ma filla tingui un futur assegurat, creguin-me que no dependrà de la construcció de més pisos a Viladecans. Sinó de l’educació que rebi, de les seves capacitats i de la disponibilitat de llocs de treball amb productivitat.
No sé si a hores d’ara se n’han adonat al govern municipal, perquè sempre sorprenen amb algunes afirmacions surrealistes, però estem en una greu crisis, i ha quedat més que demostrat que el totxo no és la solució, com a mínim es troba en la causa. Per tant, per què aquesta dèria en seguir construint? Hi ha desenes de pisos buits, a Viladecans, per què cal seguir alçant horribles torres de ciment que embruten el nostre horitzó i destrueixen el nostre patrimoni natural?Els meus avis van formar part de les gran onades migratòries dels anys 50 i 60, on les ciutats van créixer i el context dictatorial impedia que els equipaments necessaris estiguessis a disposició dels ciutadans. El context de la democràcia va facilitar la planificació, millora i racionalització de les ciutats, implementant serveis bàsics i de vital importància per al ciutadà. Ara bé, que en aquell moment fos necessària la construcció per donar resposta a les necessitats, no vol dir que ara sigui la resposta. Calen més serveis, però no tot es redueix al ciment.
Quan vaig llegir l’article del regidor d’urbanisme, el senyor Nicolás, al darrer número del Punt de Trobada, em va doldre trobar-me amb frases com ara “Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent de fora”. En primer lloc vull deixar clar que ni sóc rica ni sóc racista, però no dono suport al Pla Local d’Habitatge. Per què? Doncs perquè els que vénen de fora no vindran de forma indefinida, les onades migratòries són això, onades, no una corrent sense fi. A més a més, molt em temo que aquests que vénen de fora no es poden permetre comprar cap dels pisos que actualment s’estan construint o s’han construït a Viladecans, com ara els de Vilamarina, on algunes de les torres han passat a mans dels bancs davant la impossibilitat de vendre els habitatges. A més a més, que jo sàpiga el ciment, el totxo, no dóna de menjar, i si realment vull que ma filla tingui un futur assegurat, creguin-me que no dependrà de la construcció de més pisos a Viladecans. Sinó de l’educació que rebi, de les seves capacitats i de la disponibilitat de llocs de treball amb productivitat.
Per últim, deixi’m que parli del litoral. Per a què volem un altre passeig a imitació del de Gavà o el de Castelldefels? L’oferta està coberta. El que no està cobert és l’oferta d’una platja com la nostra. Si convertim el nostre litoral en un lloc com la Fageda d’en Jordà o els Aiguamolls de l’Empordà, és a dir, en una zona de lleure, educació i natura, tindríem una oferta original, que té una demanda que l’està esperant. Es podria treballar perquè la zona constés als llibres de text, com hi consta la Fageda d’en Jordà. Les escoles i les famílies vindrien a fer excursions. Com a activitat econòmica és una aposta segura i no destruiríem el nostre patrimoni. Siguem originals, no caiguem en la mediocritat del ciment.
Bàrbara Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada